Dos a la carretera
L’evolució d’una parella des que són joves i van amb un Dos Cavalls de la casa Citroën fins que són madurs i van amb Mercedes, o ara no recordo quin cotxe de luxe. S’entén que quan són joves i circulen ficats en una carrosseria precària són feliços i que a mesura que el cotxe millora perden l’atracció, i ell mira per una finestra i ella per la contrària en comptes de trobar-se els ulls al retrovisor. Un tòpic. Per què la narrativa no explica mai el cas contrari? Deu ser perquè els tòpics són reals i es compleixen. De tota manera, Stanley Donen el converteix en una comèdia en comptes d’un drama i per treure-hi transcendència o per donar-n’hi una altra barreja el temps: tan aviat som al Dos Cavalls com al Mercedes, tan aviat la parella té vint anys com en té cinquanta. Ella és Audrey Hepburn. Ell, Albert Finney. Ara Finney s’ha convertit en una bota. La Hepburn es va anar aprimant més i més a mesura que envellia. Va deixar el cine per dedicar-se a obres caritatives entre els nens del Tercer Món. Va abandonar el Mercedes en favor d’un carro tirat per una mula. Aquí Donen es va equivocar. La vida altera els tòpics.
Amb el nostre Dos Cavalls preteníem aquella nit calorosa d’agost superar la frontera d’Itàlia. A Niça no ens vam veure amb cor de seguir. Ens moríem de set, de gana i de son. Vaig entrar en un hotel. Era de luxe. N’hi ha que no ho siguin, a Niça? Se’n troben, quan no t’hi veus de cap ull? En veure’ns entrar suats, rebregats i joves, el recepcionista va fer el gest de fer-nos fora. Em vaig comprometre a pagar per avançat. En comptes de francs o lires havia canviat marcs alemanys, moneda forta aquell any. Quan l’home els va haver vist, tot van ser facilitats. Érem, als seus ulls, uns joves rics o fills de família rica que anàvem a l’aventura per esnobisme. Va cridar el guardacotxes. Mai més aquell Dos Cavalls va ser conduït per un xòfer amb gorra i uniforme ni va dormir en un garatge amb tants Maseratis. No vam sopar. Si volíem completar el viatge per Itàlia no havíem de fer cap altra despesa extraordinària.
La ventafocs existeix. Pocs anys més tard, vam ser convidats a un gran sopar de celebració a Mogins, el poble de Picasso, prop de Canes i Niça. Ho teníem tot pagat. Ens hi vam desplaçar, de passatgers, amb un Mercedes. Ens vam allotjar al Carlton, com les estrelles del cine. El dia del convit, em vaig haver de comprar una corbata perquè la que havia dut de casa s’havia encongit per una mala rentada. Vam sopar al restaurant més car i més luxós. L’amfitrió va fer tornar un vi perquè en tastar-lo li va trobar a faltar mig grau (literal) de temperatura.
L’endemà érem a casa, tots dos fent de mestres i amb un R-5 a la porta. El Mercedes encara no ha arribat ni es veu en perspectiva.
