“Creix el nombre de festivals, però no hi ha prou públic”

Genèrica­ment, les dades són posi­ti­ves perquè s’ha repun­tat una mica des de la crisi que vam patir fa deu anys. I els fes­ti­vals són els que més pes tenen dins de la fac­tu­ració.

Hi ha hagut un crei­xe­ment expo­nen­cial de fes­ti­vals al nos­tre país. Hem detec­tat que el gran pes de la indústria i de la fac­tu­ració se’n va cap als fes­ti­vals, sobre­tot cap als de gran for­mat. La música en viu ha cres­cut, sí, però el pes impor­tant és per als fes­ti­vals; les sales de con­certs repun­ten, però poc. I el públic con­ti­nua en crisi. Entre els joves de 18 a 25 anys hi ha un índex d’atur del 40%: el que fan es guar­dar els diners per pagar-se les entra­des dels macro­con­certs, que són molt cars, i no tenen diners per anar als con­certs que es fan en el dia a dia a les sales.

Hi ha un fet impor­tant: el gran pecat ori­gi­nal de con­si­de­rar música = gra­tis. L’equació és aquesta. La gent ara pot escol­tar qual­se­vol tipus de música a inter­net, de qual­se­vol país del món i de manera gratuïta. Però a l’hora de con­su­mir i de pagar per aquesta música, ho acaba fent no com­prant dis­cos, sinó anant a con­certs en directe. I més, als fes­ti­vals. Per això han pujat tant en els últims anys. El nom fes­ti­val ve de festa. El fet d’anar a un fes­ti­val és més un fet social, d’anar tota la colla; molts com­pren l’entrada uns mesos abans, i ni tan sols conei­xen el 80% dels grups que hi actu­a­ran. Conei­xen els caps de car­tell, però a la resta, no. El fes­ti­val ser­veix per anar de festa, però anar a un con­cert a una sala, encara que costi 10 euros, no té aquest con­cepte. El fes­ti­val con­ti­nua sent el leiv motive perquè la gent se’n vagi de festa.

Durant els anys de la crisi, qui ha fet l’esforç econòmic ha estat l’empresa pri­vada. Quan hi va haver l’aug­ment de l’IVA de les entra­des, els preus no van aug­men­tar perquè els que van assu­mir la pèrdua van ser les sales de con­certs i els orga­nit­za­dors dels fes­ti­vals. Hi ha una dada impor­tant, també: la Gene­ra­li­tat, en els últims deu anys, va dis­mi­nuir els pres­su­pos­tos de Cul­tura –i de música, en con­cret–, un 43%. L’any pas­sat, el pres­su­post va aug­men­tar un 4%, però és insu­fi­ci­ent. Això vol dir que molts fes­ti­vals han d’apos­tar per figu­res i artis­tes cone­guts, que por­tin més públic. El risc que hau­rien d’assu­mir a l’hora de pro­gra­mar i donar a conèixer grups novells, que després pot­ser seran més famo­sos, no l’assu­mei­xen; no arris­quen.

Si repas­sem els fes­ti­vals que hi ha arreu del país, excepte aquests més indies, com ara el Pri­ma­vera Sound i el Sónar, la gran majo­ria de fes­ti­vals van repe­tint artis­tes; són els matei­xos caps de car­tell. Per això ens tro­bem que hi ha una piràmide molt allar­gada, en la qual hi ha uns grans caps de car­tell –tant si son del país com inter­na­ci­o­nals–, i una bui­dor de grups mig cone­guts o des­co­ne­guts. El que ha pas­sat al sec­tor és el que ha pas­sat a la soci­e­tat: la classe mit­jana ha per­dut. S’han anat dife­ren­ci­ant molt els grans noms i la classe mitja de grups, que fan el que poden. Hi ha molta pre­ca­ri­e­tat dins del nos­tre sec­tor. En els grans fes­ti­vals es con­trac­ten grans grups, que cobren grans cai­xets, men­tre que la resta de grups encara gràcies si cobren.

S’han ajus­tat molt, per la sen­zi­lla raó que anys enrere, molt abans de la crisi, els con­certs gratuïts orga­nit­zats per les enti­tats públi­ques els van infla­ci­o­nar; hi va haver una inflació de preus i això ho por­tem here­tat gai­rebé des de la Tran­sició. Abans de la Tran­sició, les fes­tes majors eren de paga­ment; hi havia un enve­lat i els nos­tres pares i avis paga­ven per entrar a ballar. A par­tir de la Tran­sició, es van començar a fer con­certs gratuïts, d’alguna manera per cele­brar que “el car­rer és nos­tre”. Hi va haver una inflació gran. Grups, per exem­ple, que cobra­ven 200.000 pes­se­tes [1.200 euros], si sona­ven molt a la ràdio en dos o tres mesos dobla­ven el cai­xet. Això s’ha anat regu­lant i a causa de la crisi s’han anat ajus­tant els cai­xets. No obs­tant això, el músic con­ti­nua estant en una situ­ació molt precària. Ha aug­men­tat el nom­bre de con­certs, però para­do­xal­ment ha dis­minuït el nom­bre d’assis­tents de mit­jana als con­certs. Hi ha més fes­ti­vals i una mica més de públic en números glo­bals, però la mit­jana dis­mi­nu­eix.

Hi ha molta oferta. Han cres­cut els fes­ti­vals i cada vegada es pro­grama més música. En els últims anys, han sor­tit molts músics, i de qua­li­tat, però no tenen sor­tida perquè no hi ha prou públic. Hi ha més oferta que demanda.

Ara s’està dient que hi ha una bom­bo­lla. Crei­xen els fes­ti­vals en capa­ci­tat i en nom­bre d’espec­ta­dors, però no hi ha prou públic. Això farà que molts dei­xin de tenir els ingres­sos neces­sa­ris i que vagin caient. La classe mit­jana i baixa de fes­ti­vals, que poden ser molt interes­sants, si no tenen públic ni sub­ven­ci­ons sufi­ci­ents cor­ren el risc de per­dre’s. Les enti­tats públi­ques tenen cada vegada uns recur­sos més limi­tats i han decai­gut molt les apor­ta­ci­ons públi­ques. Per tant, els fes­ti­vals han de pro­gra­mar artis­tes con­so­li­dats per cri­dar més públic. Qui hi surt per­dent són els grups que estan per des­co­brir.

La for­mació i l’edu­cació musi­cal del públic és molt limi­tada, també. La gent que ara mira la tele­visió i escolta la ràdio es troba que l’oferta és molt comer­cial. La música feta al país gai­rebé només surt a les emis­so­res públi­ques. Per què no hi ha música de grups cata­lans als fes­ti­vals? Perquè no estan prou pro­mo­ci­o­nats, és així de clar. Avui dia, ser mànager d’un grup català és una mica suïcida, perquè no hi ha tanta sor­tida. Els qua­tre o cinc grups cap­da­van­ters es men­gen tot el mer­cat i tenen un cai­xet sufi­ci­ent per poder mig viure de la música. Però la gran immen­si­tat dels grups no es poden gua­nyar la vida amb la música. Això és greu, perquè el sec­tor de la música, si el com­pa­rem amb els altres sec­tors de la cul­tura, és el més gran i el que més diners mou.

Sí, neces­si­tem que es millori. A França, quan un músic fa un con­cert, cotitza per una set­mana. Aquí, només per un dia. El nos­tre sis­tema està molt mal fet. Ara hem pre­sen­tat a la sub­co­missió de música del Congrés dels Dipu­tats una pro­posta d’esta­tut de l’artista. L’han­di­cap que tenim aquí és que depe­nem de les lleis de Madrid, i ens interes­sa­ria que totes les lleis que s’han anat acu­mu­lant es pogues­sin gover­nar des del nos­tre país. Fer cau i net, començar de zero. Des de fa dos anys, a ini­ci­a­tiva de l’ICEC (Ins­ti­tut Català de les Empre­ses Cul­tu­rals) també hem tre­ba­llat el pla inte­gral de la música, que tracta tots aquests temes legis­la­tius i de neces­si­tats que té el sec­tor.

És cali­doscòpic, té mol­tes cares. No és el mateix l’òpera que el rap o el hip- hop. I no es tracta només d’estils: no només hi ha música en viu, sinó tota la indústria dis­cogràfica i la digi­tal. També hi ha el sec­tor pro­fes­si­o­nal: el 99% dels que orga­nit­zem con­certs i fes­ti­vals hem entrat en aquest sec­tor per una moti­vació cul­tu­ral i, en canvi, no hi ha cap mena de for­mació. Tu et fas pro­mo­tor de música i no hi ha for­mació. Per això durant molts anys ha pas­sat que s’han orga­nit­zat fes­ti­vals i han durat un any, perquè no hi ha una base pro­fes­si­o­nal. Et pen­ses que és molt fàcil i que fent una mul­ti­pli­cació entre el públic que espe­res i l’entrada que els cobres ja et sur­ten els números. No és això. Orga­nit­zar un esti­val no és només posar un esce­nari i un artista.