‘El desfile del amor’

Quina va ser la pri­mera pel·lícula sonora? El pare, nas­cut el 1922, deia que El des­file del amor (1929), de Lubitsch. Va ser la pri­mera par­lada de la seva vida. Cin­quanta anys després encara recor­dava l’impacte que li va cau­sar. La història diu que ante­ri­or­ment hi havia hagut El can­tor de jazz (1927), amb Al Jol­son: un blanc pin­tat de negre perquè els negres autèntics no podien ser als anys vint i anys següents pro­ta­go­nis­tes de res. Els més obser­va­dors diuen que el cine mut no ha exis­tit mai perquè sem­pre hi ha hagut a sota o a dar­rere de la pan­ta­lla un pia­nista, un quar­tet o una orques­tra que ha con­di­ci­o­nat l’acció i les emo­ci­ons. Menys als pobles on no hi havia pia­nista ni orques­tra, és clar. Després hi ha els sords de nai­xe­ment o per malal­tia. Per a ells el cine sem­pre ha estat mut i per això els que van con­viure amb el cine silent van sofrir una gran pèrdua amb El can­tor de jazz i El des­file del amor.

Però hi devia haver altres pel·lícules sono­res, abans d’aques­tes, ni que fos­sin expe­ri­men­tals. Me n’informo. Lee de Forest (1873-1961) va ser un inven­tor ame­ricà que l’any 1925 va fer unes pri­me­res pro­ves de cine sonor. Va fil­mar un curt­me­tratge no comer­cial per com­pro­var la seva cre­ació. Hi sor­tia l’actriu Helen Menken, que a vostès, com a mi fins ara, no els dirà res però que era famosa a Bro­adway fent tea­tre i que va ser la pri­mera dona de Humph­rey Bogart. Un moment: Helen Menken? Estic lle­gint les cròniques sobre Nova York del col·labo­ra­dor de The New Yorker Joseph Mitc­hell (1908-1996). Una, datada el 1941, narra la visita que el peri­o­dista fa a un club de sord­muts. Els asso­ci­ats juguen a car­tes, apos­ten als cavalls, orga­nit­zen fes­tes i miren pel·lícules mudes. S’hi cita Helen Menken. Era filla de pares que no par­la­ven ni hi sen­tien. Els mem­bres del club li estan agraïts perquè fa cam­pa­nyes i acci­ons a favor dels dis­ca­pa­ci­tats i, com que domina el llen­guatge dels sig­nes, s’ofe­reix a fer d’intèrpret. Si el pri­mer negre que va can­tar en una pel·lícula era un blanc, la pri­mera dona que va par­lar en una pel·lícula era una des­cen­dent de sords que a casa no va arti­cu­lar cap paraula fins als 4 anys.

El 9 de febrer de 1927, Helen Menken, amb tota la com­pa­nyia tea­tral que inter­pre­tava el drama d’Édouard Bour­det The cap­tive, va ser arres­tada, acu­sada d’escàndol. L’obra trac­tava del les­bi­a­nisme. Hollywood, que la volia con­trac­tar per al cine sonor, no en va voler saber res després d’aquest fet. Diuen que el matri­moni amb Bogart es va tren­car per aquest motiu. Van estar casats un any. Helen Menken va seguir al tea­tre, va gua­nyar un premi Tony, va pre­si­dir una asso­ci­ació d’actors. Va morir el 1966, als 64 anys, ofi­ci­al­ment d’un atac de cor. La seva fil­mo­gra­fia es redu­eix al curt­me­tratge en què va fer bal­bu­ce­jar el sonor. La pel·lícula es con­serva a la Bibli­o­teca de Congrés dels Estats Units.