“Ens falta un gran èxit, com el que van tenir els nòrdics amb Larsson”

No és el mateix. Sant Jordi és la gran festa del lli­bre a Cata­lu­nya, però abasta lli­bres en català i en cas­tellà. Sant Jordi s’ha con­ver­tit en un fet espec­ta­cu­lar, però té les seves coses; per exem­ple, que es pri­o­ritza molt la comer­ci­a­li­tat; s’hi va a ven­dre lli­bres. Soc un gran defen­sor de Sant Jordi, però és una altra cosa. La Set­mana no es pro­du­eix en un dia, sinó en deu, i només amb lli­bres en català. I hi ha par­ti­ci­pació directa de les edi­to­ri­als: enguany tenim 204 expo­si­tors. La gent pot veure gai­rebé tot el que es publica en català. També la fa dife­rent al Sant Jordi la part del fes­ti­val. Nosal­tres pro­gra­mem unes 270 acti­vi­tats. Sant Jordi pràcti­ca­ment només és venda.

L’any pas­sat, la Set­mana va ven­dre més de 400.000 euros. Però per nosal­tres no és tan impor­tant el que es ven durant la Set­mana, sinó el que genera a par­tir de la seva cele­bració. La Set­mana fa que al setem­bre es parli més que mai de lli­bres; tant la premsa com totes les ins­ti­tu­ci­ons es bol­quen en el lli­bre. Tro­bem un repunt impor­tant en la venda de lli­bres, i espe­ci­al­ment de lli­bres en català, en els mesos d’octu­bre, novem­bre i desem­bre. La Set­mana no la podem valo­rar econòmica­ment pel que genera durant aquells dies, sinó que l’hem de valo­rar pel que genera durant l’últim tri­mes­tre de l’any.

Sem­pre diem que hi ha pocs lec­tors en català, i això és rela­tiu. M’explico: el que publi­quem en català, en relació amb el que es publica a l’Estat espa­nyol, és un 16 o 17%. Això vol dir que un 80% dels lli­bres es publi­quen en cas­tellà i la resta en gallec i en basc. Al cap de l’any, un lec­tor habi­tual acaba lle­gint molts lli­bres en cas­tellà, perquè són els que no exis­tei­xen en català, o bé perquè l’auto­ria és direc­ta­ment en cas­tellà. Ara bé, actu­al­ment aug­men­tem cada any dos o tres punts el nom­bre de gent que lle­geix habi­tu­al­ment en català, i en aquests moments són un 26-27%. També aug­menta el nom­bre de gent que diu que lle­geix oca­si­o­nal­ment en català. Sumant els oca­si­o­nals i els habi­tu­als, par­lem d’un 60-70% de lec­tors que lle­gei­xen en català en algun moment de l’any. És impos­si­ble que algú digui que lle­geix al cent per cent en català perquè es per­dria molta cosa.

Uns 11.000 títols a l’any.

Puja la quan­ti­tat de títols i, des­gra­ci­a­da­ment, baixa la quan­ti­tat d’exem­plars. Ens tro­bem que el nom­bre de lec­tors en cas­tellà i el nom­bre de títols tenen tendència a bai­xar. I el nom­bre de títols i de lec­tors en català pugen. Si tenim en compte que es van incor­po­rant gene­ra­ci­ons que han fet tota l’edu­cació en català, és lògic que cada vegada hi hagi més lec­tors en català. La lec­tura en català puja i la lec­tura en cas­tellà baixa. I la lec­tura glo­bal, que ens pre­o­cupa molt, està esta­bi­lit­zada o caient.

Hi ha una neces­si­tat de replan­te­jar temes en l’àmbit edu­ca­tiu. No dic que s’hagi fet tot mala­ment, però es podria haver fet molt millor. Cada vegada més, la lec­tura serà un tema pel qual hau­rem de llui­tar. Pre­ci­sa­ment, una de les coses que fem aquesta Set­mana del Lli­bre és rega­lar a la gent que com­pri una quan­ti­tat de lli­bres la Bibli­o­teca Per­so­nal, que és de cartró, per als nens. Hem d’acon­se­guir que els nens vegin el lli­bre com una cosa quo­ti­di­ana i a l’abast.

La Set­mana té dos objec­tius. Un és crear lec­tors, específica­ment en català. I l’altre és fer una fira nor­mal, de país nor­mal –com la fira de París o la de Lon­dres– en què mos­tres la pro­ducció edi­to­rial. El sec­tor de l’edició a Cata­lu­nya és impor­tantíssim; repre­sen­tem un 75% de la fac­tu­ració de tota la cul­tura del país. És una xifra espec­ta­cu­lar. Cata­lu­nya és una potència edi­to­rial. Mos­trar una vegada a l’any tota la pro­ducció que fem és nor­mal. I a mi m’agrada, per nor­ma­lit­zar les coses, actuar com un país nor­mal. Per això la Set­mana no és només una fira de venda de lli­bres amb bar­ra­ques, sinó que és el fes­ti­val lite­rari, és l’arri­bada d’edi­tors de fora a com­prar drets d’autor d’aquí... És una fira nor­mal.

Si toquem de peus a terra, les xifres de tra­duc­ci­ons són molt bai­xes. Ara bé, l’incre­ment dels dar­rers anys és impor­tant. La feina que està fent l’Ins­ti­tut Ramon Llull, que ha incor­po­rat gent que coneix bé el món del lli­bre, fa que en els dar­rers anys esti­guem incre­men­tant molt les xifres de tra­duc­ci­ons. Ens fal­ta­ria un gran èxit, com el que van tenir els nòrdics amb l’Stieg Lars­son. Ens fal­ta­ria que algun dels nos­tres autors fes el salt de manera espec­ta­cu­lar. No és una tasca fàcil, però crec que s’està fent bas­tant bé perquè cada vegada inter­na­ci­o­na­lit­zem més. Des de l’Asso­ci­ació d’Edi­tors en Llen­gua Cata­lana, també insis­tim en la presència a fires, i això fa que es vagin con­so­li­dant les tra­duc­ci­ons.

Si par­lem del català, el nos­tre prin­ci­pal pro­blema és que el nos­tre públic és reduït. Les opci­ons de pos­si­ble lec­tor en català estan limi­ta­des al nom­bre d’habi­tants d’aquest pla­neta que par­lem català, i som pocs. El nos­tre pro­blema sem­pre ha estat no poder tre­ba­llar amb els matei­xos cos­tos que quan un edita en cas­tellà, que pot mul­ti­pli­car fàcil­ment les tira­des per cinc, per sis o per set. Perquè quan publi­ques en cas­tellà, no tan sols vens a l’espai de tota la península Ibèrica, sinó a l’àmbit sud-ame­ricà. Hem de con­ti­nuar tre­ba­llant amb les ins­ti­tu­ci­ons per tro­bar vies d’inversió per part de l’admi­nis­tració cata­lana, per des­ti­nar l’ajut que sigui pos­si­ble a l’edició de tex­tos en català.

És la relació nor­mal que hi ha entre qual­se­vol per­sona que ven coses i qui les com­pra. Hi ha molt bona relació quan par­lem de temes lite­ra­ris i quan ens expli­quem si ens ha agra­dat o no un lli­bre. Quan par­lem de des­comp­tes i de ter­mi­nis de paga­ment, és quan hi ha més difi­cul­tats. Però, en gene­ral, la relació és bona, més enllà dels pro­ble­mes que també tenen els senyors que fan llon­ga­nis­ses amb els senyors que les venen; això és nor­mal.