El bo, el lleig i el dolent
Sortint per la Diagonal, al terme d’Esplugues, era visible un poblat de l’Oest americà. S’hi filmaven les pel·lícules dels anomenats spaghetti western. Si des de l’autopista es veia el saloon i la casa del xèrif, a les pel·lícules es veia l’autopista. Segur que hi ha un motiu pel qual durant els anys seixanta i part dels setanta es van filmar sistemàticament i amb profusió pel·lícules de l’oest americà a Itàlia i a Espanya. Si procurava no veure-les, no m’obliguin ara a escatir-ho ni a consultar estudis. En algunes hi sortia José Bódalo. José Bódalo no era John Wayne. Ni tan sols Edmond O’Brien. José Bódalo era per sortir a Ninette y un señor de Murcia. Més avall de Múrcia, a Almeria, s’hi filmaven els exteriors. Un desert amb margallons però sense cactus. Va menjar mai John Wayne un margalló? En va veure mai cap? Eren una caricatura dels westerns, i per mi que tot l’equip, des dels directors fins a l’últim figurant, no se les van prendre mai seriosament. Sergio Leone, el que menys. Un dia, aquest director va oferir Per un grapat de dòlars. La crítica la va deixar bé. Als crítics els passa que com que ho veuen tot estan tan saturats de pel·lícules dolentes que qualsevol lliri entre cards els sembla una flor de cactus. No me’n vaig refiar i no la vaig anar a veure. El director va insistir amb El bo, el lleig i el dolent. Els nous ditirambes van fer que m’hi acostés. Un disbarat de gairebé tres hores, la caricatura de la caricatura. En una seqüència, un cotxe passa per una autopista. Els tres protagonistes eren uns actors americans de segona que fins llavors no havien fet res de bo: Clint Eastwood, Eli Wallach i Lee van Cleef. Ara no recordo, de tots tres, qui era el bo, el lleig i el dolent. Clint Eastwood no devia ser el lleig, per descomptat. Hi surt Víctor Israel, només un moment. Anys després el vaig conèixer: regentava una botiga de fotografia molt a prop de casa i vivia a Canyamars. El cridaven per a tots els spaghetti western i totes les pel·lícules de terror, espanyoles i italianes, que també se’n feien. Tenia el rostre molt plàstic, li faltaven unes dents i quan li ho indicaven podia ser el bandit més sanguinari o el criminal més sinistre. En canvi, era un tros de pa beneït que practicava una religió espiritualista. Es deia de debò Josep Maria Soler Vilanova. Va adoptar Israel per admiració al poble jueu. Un dia del 2009 me’l vaig trobar al tren, com altres vegades. Dormia. No el vaig voler importunar. L’actor, que potser anava a fer una pel·lícula de por, segur que somiava en els àngels. También los ángeles comen judías: també hi sortia. Vaig recordar quan m’havia explicat que havia acompanyat Clint Eastwood a menjar una paella sense mistificacions a un poble d’Alacant. No era el dolent: era el lleig i el bo a la vegada. Al cap d’uns mesos vaig saber que s’havia mort.
