L’equilibri de dues mirades
El documental ‘Dos Cataluñas’ de Netflix resumeix i contextualitza en dues hores el procés buscant totes les arestes del cas català, políticament i sentimentalment
Hi ha una declaració del documental Dos Cataluñas de la plataforma Netflix a què s’han agafat els mitjans espanyols. El periodista britànic John Carlin atribueix a la rivalitat entre el Madrid de Mourinho i el Barça de Guardiola i el dit a l’ull a Tito Vilanova l’inici de la tensió entre Catalunya i Espanya. El cap de gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, hi posa cullerada. I ja tenim el titular , reduccionista i amb intencionalitat, al web de Cuatro. Reduccionista i amb intencionalitat és no explicar que les dues declaracions s’enllacen amb d’altres –fins a més de vuitanta testimonis apareixen en les dues hores de relat– que contextualitzen el dit a l’ull: és a partir de l’any 2010, amb la sentència del TC i la retallada de l’Estatut quan creix la insatisfacció i hi ha un auge d’independentistes. L’aspecte sentimental identitari és important, i no es tracta com un tòpic, en un relat que cerca la neutralitat. Antoni Bassas recorda les primeres impressions d’infant sobre el fet diferencial català amb comentaris del tipus: “És català però és simpàtic.” I ho rebla Vicent Partal amb la parla, quan recorda que per a la mentalitat espanyola, “els bascos són els espanyols més antics però els catalans són, en realitat, francesos”.
divisió social
I la diferència de la llengua s’aborda incloent declaracions de Societat Civil Catalana en contra de la immersió lingüística, però també de pares i professors posant-la en valor, i aquí el relat continua amb les tesis d’Inés Arrimadas i la divisió social catalana contraposades amb l’opinió d’Ada Colau. A més, però, el procés també serveix per fer una reflexió sobre el nacionalisme i el futur d’Europa. També destaca que dona veu, durant la campanya del 21-D, als presos, veus silenciades fora de Catalunya. Hi ha l’atractiu de veure el backstage de converses darrere dels debats i, en un moment del relat, es diu que la política espanyola s’assembla més a Mortadelo y Filemón que a El ala oeste de la Casa Blanca.
El paper dels mitjans a l’hora d’explicar un conflicte que per a un espectador internacional, com és el públic potencial de Netflix, pot semblar complex, difícil, també s’aborda en el documental. Així, la corresponsal de The Washington Post recorda que “la narrativa independentista és molt romàntica” i que és “una història fantàstica per a qualsevol periodista”. Gemma Nierga destaca que un s’informa a partir del “bàndol” a què pertany; podríem dir que, arribats a aquest punt, ningú té l’ull verge.
La intencionalitat del documental de Netflix és la internacionalització del procés, explicat amb tots els referents de l’imaginari de la societat catalana, que és moltes coses, i que inclou futbol, tradicions, cultura, història... Els seus directors assenyalen que han volgut evitar la “manipulació”, i que l’equilibri l’han cercat amb múltiples veus, sobretot oficials i algunes del carrer. Tampoc ha agradat a certa audiència que les primeres imatges siguin les de la plàstica de l’èpica: manifestacions multitudinàries, estelades onejant, el cant d’Els segadors, però també l’“¡a por ellos!”, les càrregues de l’1-O i la reacció de les televisions internacionals. Sense un narrador que ho expliqui, ho fa la potència de les imatges, però sobretot el muntatge. Pel que fa a narrativa audiovisual, és impecable. Més enllà del titular cridaner, hauríem de pensar que si a Madrid no ha plagut és perquè s’han mirat al mirall i no els ha agradat el que han vist.
