Pantalla

¡Viva Zapata!

Com que tots els cines es con­cen­tra­ven al meu car­rer, des de ben petit vaig anar sol al cine. Sor­tia de casa amb els diners de l’entrada i amb una ensaïmada amb xoco­lata que con­su­mia a mitja pel·lícula. Els pares només m’acom­pa­nya­ven a les ses­si­ons saba­ti­nes i domi­ni­cals del cine de col·legi perquè s’havia de tra­ves­sar un car­rer tran­si­tat. De vega­des els pas­sava per alt l’hora de venir-me a bus­car, i m’asseia en un banc de la por­te­ria amb les cames pen­jant tot espe­rant que es recor­des­sin de mi. Sem­pre van dir que la causa del meu des­fici pel cine tenia l’ori­gen en aque­lles esto­nes que sense voler ells em faci­li­ta­ven, quan rumi­ava les pel·lícules que aca­bava de veure. Quan arri­bava a casa em pre­gun­ta­ven si m’havien agra­dat. Inde­fec­ti­ble­ment res­po­nia que sí. “Totes t’agra­den”, em deien amb una mitja iro­nia. M’agra­da­ven totes. Fins que un dia al cine Clavé del cos­tat mateix de casa vaig veure ¡Viva Zapata! Els vaig dir que m’havia agra­dat més que totes les que havia vist mai fins ales­ho­res. Què tenia aque­lla pel·lícula en blanc i negre i que al cine havien pro­jec­tat com la “dolenta”, que no tin­gues­sin les altres, que no tingués, sense anar més lluny la “bona” i en colors del mateix pro­grama? Els actors? Ja els havia vist en altres pel·lícules. Els pares em van indi­car que pot­ser el direc­tor. Fins lla­vors no havia fet cap cabal dels direc­tors. Només sabia que quan sor­tia el seu nom, el “direc­ted by”, s’havien aca­bat les lle­tres i començava l’acció. Em vaig infor­mar: Elia Kazan. El vaig pren­dre per una dona. Al cap de poc vaig tor­nar de nou entu­si­as­mat. Havia vist L’home que va matar Liberty Valance. Que pot­ser només m’agra­da­ven les que eren en blanc i negre? Només les de cow­boys? ¡Viva Zapata! en tenia l’apa­rença. A veure, el direc­tor? John Ford. Vaig lle­gir en algun lloc que ¡Viva Zapata! –com la poste­rior de Kazan, Amèrica, Amèrica, que encara em va satis­fer més i que tinc per una de les meves pre­fe­ri­des– era una pel·lícula “social”.

Em vaig fer selec­tiu. Hi va con­tri­buir el pare esco­lapi Josep Mai­xenchs, futur fun­da­dor de l’ESCAC, quan es va fer càrrec de la pro­gra­mació del cine del col·legi. Només hi volia pel·lícules bones, també les dolen­tes del pro­grama doble. Em vaig fer gran. Anava a la bibli­o­teca de La Caixa de Mataró i lle­gia totes les revis­tes de cine que hi arri­ba­ven. No em per­dia cap sessió d’art i assaig. Devia dur l’afició pin­tada a la cara, perquè un dia en Toni Segarra i en Ramon Ramis, més grans que jo, em van reclu­tar per inte­grar-me a la junta del cine fòrum. Dema­nin pel·lícules bones. Dema­nin pel·lícules “soci­als”.

¡Viva Zapata! em va fer madur. Què volen que els digui. Tan feliç que era quan m’agra­da­ven totes, i no com ara, que pago l’entrada per només ron­di­nar i moure’m a la butaca perquè no me n’agrada gai­rebé cap.

¡Viva Zapata! Direcció: Elia Kazan Guió: John Steinbeck País: Estats Units Any: 1962
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor