La veritat i altres ficcions

El Parlament va ser assaltat l’1 d’octubre passat? Els CDR són violents? Són falses un bon grapat de les imatges de violència policial del referèndum? A quines imatges es refereixen, exactament? El procés independentista ha tensat de tal manera l’Estat espanyol que ha fet saltar pels aires el concepte de veritat en el seu sistema polític, judicial i mediàtic, per tal de combatre el sobiranisme de manera més eficient amb relats que, d’una banda, justifiquin la seva repressió i, de l’altra, apartin els equidistants que, des d’Espanya o des de Catalunya, puguin tenir la temptació d’escoltar-lo i d’aproximar-se als seus arguments. No és res de nou. La postveritat ha existit sempre, en aquest assumpte. Des de patis d’escoles catalanes convertits en camps de concentració lingüístics on els infants són castigats per parlar en castellà, fins a afirmar que el catalanisme, i fins i tot el català, és un invent modern de la burgesia industrial per tal de mantenir la població ben dòcil i distreta sota el seu domini.

El problema greu ha vingut quan aquesta postveritat ha sortit de les cavernes mediàtiques més sòrdides i ha assaltat els diaris principals, les tribunes del Congrés i, especialment, les interlocutòries judicials. Els Jordis són a la presó en espera d’un judici per un relat construït a partir d’imatges tergiversades, amb ells a dalt d’un vehicle policial demanant a uns manifestants que ho deixessin estar i marxessin cap a casa. Hi ha polítics a la presó i a l’exili per una rebel·lió violenta que només veu la justícia espanyola.

En aquest context, l’assaig Good bye, veritat de Jordi Garcia del Muro resulta revelador i posa en context aquest regne de mitges veritats, exageracions i mentides, amb el trencament general de les nostres societats entre el relat dels fets i la realitat nua d’aquests fets. Garcia del Muro exposa els mecanismes psicològics que ens fan abraçar el discurs que més ens convé i que han fet retrocedir el pensament crític a favor d’una bombolla de consum d’afirmacions i relats que l’única cosa que fan és confirmar-nos en les pròpies creences, mentre que descartem allò que ens incomoda. Una lectura, en fi, que qualsevol ciutadà, independentista o no, hauria de fer per mirar el món, i sobretot el seu propi món, amb ulls més transparents i crítics.