‘Marty’

Un dia, quan era molt petit, va entrar un equip de fil­mació a casa. Van ins­tal·lar una càmera i uns focus al balcó diri­gits al balcó d’una casa de més amunt del meu car­rer, la Ram­bla. Em van expli­car que la pel·lícula il·lus­trava la vida de Fred Gali­ana, un boxa­dor mata­roní lla­vors cèlebre en tots els qua­drilàters. Fred Gali­ana sor­tia al balcó de la casa que rebia l’atenció de la càmera i els llums i una mul­ti­tud reu­nida al car­rer l’acla­ma­ven. Repre­sen­tava, em van indi­car, que aquell balcó era el de l’ajun­ta­ment. Per què no havien recor­re­gut a l’ajun­ta­ment de debò? No vaig veure mai la pel·lícula. La vaig bus­car entre les de boxa espa­nyo­les, i no la vaig saber tro­bar. Sovint hi he pen­sat: i aque­lla pel·lícula que van venir a fil­mar a casa? Fins que un dia, fa poc, el meu bar­ber, que no és cinèfil però ho sap tot de Mataró i coneix tot­hom, me’n va dir, par­lant d’una altra cosa, el títol: Escu­ela de peri­o­dismo. Me n’he infor­mat: va de boxa­dors, ciclis­tes i tore­ros i dels peri­o­dis­tes que els escru­ten la tra­jectòria. O una cosa així, perquè segueixo sense haver-la vist. La bus­cava per “boxa” i ho hau­ria d’haver fet per “peri­o­disme”. Mira si ho tenia a prop.

Al car­rer de casa, s’hi hau­ria pogut fil­mar amb més causa Calle Mayor, de Juan Anto­nio Bar­dem. Era el car­rer dels cines, els bars i les boti­gues i l’únic proveït de fanals útils. Com en la pel·lícula, la gent de tota la ciu­tat s’hi reu­nia per prac­ti­car-hi el pas­seig. Sem­pre res­pec­tant la dreta, una filera pujava car­rer amunt i una altra ho feia en sen­tit des­cen­dent. Als extrems, el car­ru­sel humà girava i tots els que pujant o bai­xant havien estat salu­dats eren una alta vegada com­pli­men­tats. La insistència va fer lli­gar molts pro­me­tat­ges. També com en la pel·lícula, hi havia al car­rer una mena de casino amb uns grans fines­trals poblat de senyors que fuma­ven, pre­nien conyac i juga­ven fort a la gar­ra­fina. Alguns hi havien per­dut la camisa, la pro­pi­e­tat i les “làmines” del banc. Mira­ven pels fines­trals. Davant de cer­tes senyo­res arti­cu­la­ven comen­ta­ris procaços que els vidres no dei­xa­ven sen­tir. A Calle Mayor aquests senyors gene­ren el melo­drama que s’hi explica, amb una jove pas­se­jant per víctima.

Un dia vaig veure I vite­lloni de Fede­rico Fellini i vaig saber d’on Bar­dem havia tret Calle Mayor: un neo­re­a­lisme a l’espa­nyola. Més tard vaig veure Marty, de Del­bert Mann, i vaig com­pro­var que els ame­ri­cans sabien imi­tar molt millor el movi­ment cine­ma­togràfic italià. Hi sor­tia Betsy Blair, la mateixa pro­ta­go­nista de Calle Mayor. Ell era Ernest Borg­nine, i jo tro­bava que tenia la mateixa cara i com­plexió que en Font, el meu gran amic d’infan­tesa. També es deia Ernest, i els seus pares tenien una car­nis­se­ria. Ernest Borg­nine era car­nis­ser. Ernest Font és el pri­mer amic que se’m va morir, jove casat i amb fills.