L’evolució d’un espai, d’una societat

L a cuina no és una estança qualsevol. Està darrere del concepte de llar, que simbolitza el lloc on la família s’aixopluga per escalfar-se i alimentar-se. Per això, l’assaig de la historiadora Isabel Segura Soriano resulta ben original, perquè traça l’evolució de la societat barcelonina a través d’aquest espai tan carregat de significat. Cuines de Barcelona El laboratori domèstic de la cuitat moderna 1859-1976 (Comanegra) porta el lector a visitar diversos tipus de cuines, des de les insalubres de mitjan segle XIX, relegades a culs-de-sac de les cases, fins a les cuines obertes d’estil nord-americà de finals del XX. L’autora mostra com la cuina guanya progressivament en comoditat, visibilitat i, ras i curt, en prestigi social.

Idelfons Cerdà marca una fita en la història d’aquest espai domèstic i va introduir un element bàsic com la sortida de fums als patis interiors dels edificis. Van marcar tendència, també, les cuines modèliques de la Pedrera, que per primer cop es van situar a prop del menjador. De mica en mica, les cuines es van connectar a les xarxes de subministrament d’aigua, gas i electricitat –apoteosi de la modernitat– i després va venir l’eclosió de la indústria dels electrodomèstics, que va facilitar la feina de les dones perquè, si algun espai ha estat territori femení per excel·lència, aquest és la cuina.

El treball de Segura Soriano és també la història de l’emancipació de la dona, i fa esgarrifar quan veus tot un senyor Le Corbusier dir, ja ben entrat el XX: “Una cuina ben feta és el preu de la pau a la llar. Feu de la vostra cuina el lloc del somriure femení!” Les Jornades Catalanes de la Dona (1976) van plantejar per primer cop qui havia d’assumir les tasques domèstiques i en quines condicions, un debat que no ha perdut actualitat.