El pintor oblidat de la Rambla

Antoni Real fa més de trenta anys que tre­ba­lla a TV3 i ha estat pre­sen­ta­dor de Temps de neu. Per pas­sar el fred, és pos­si­ble que li agradi escriure a la vora del foc i així va publi­car Sota la neu (2010) i Sal­ni­tre (2013), ambi­en­ta­des en espais natu­rals i de tra­mes, estruc­tu­res i per­so­nat­ges de for­mat tra­di­ci­o­nal.

En la ter­cera novel·la, aquesta interes­sant Pen­ti­mento, l’autor va més enllà i ens ofe­reix una nar­ració en què alterna uns frag­ments de deliri –gens expe­ri­men­tals, que ningú pateixi– en què un home viatja al pas­sat per conèixer el pin­tor Aleix Clapés (1850-1920) al pis on viu de la Ram­bla bar­ce­lo­nina, amb d’altres en què el mateix home con­versa amb un psi­quia­tre del cen­tre on està ingres­sat i en què toca diver­sos temes, com ara el fet de tenir la dona en estat vege­ta­tiu –ha de deci­dir si la des­con­necta o no, i això li ha pro­vo­cat la crisi men­tal– i, espe­ci­al­ment, molts records de la seva infan­tesa quan vivia al número 66 de la Ram­bla.

A través del text, Real fa dues rei­vin­di­ca­ci­ons: la de la Ram­bla de mit­jans i finals del segle XX, dife­rent de l’actual i, sobre­tot, la de la figura del pin­tor Aleix Clapés, es podria dir que mar­gi­nat per la història, tot i que durant alguns anys va ser con­si­de­rat un gran pin­tor de teles i murals. Antoni Real afirma que només va tenir qua­tre amics, però quins qua­tre!: Gaudí, Ver­da­guer, Casas i Rusiñol.

Antoni Real no ha fet una bio­gra­fia novel·lada clàssica, no ens explica la vida sen­cera i deta­llada del pin­tor –que és el seu besavi patern–, sinó que apli­cant una estruc­tura molt efec­tiva, ens mos­tra Clapés a flai­xos, com si l’espiéssim pel forat del pany de l’estudi on tre­ba­llava dia i nit. I també a través de la juga­nera tensió sexual entre el pro­ta­go­nista i la minyona i musa del pin­tor. Una obra agra­da­ble­ment curi­osa i per­so­nal que manté sense esforç molts equi­li­bris llo­a­bles.