Opinió

Potser també soc feminista

La recerca d’una igualtat real entre dones i homes cal fomentar-la des de ben petits i, a més dels cursos d’orientació, els llibres són una gran eina
La feina per mentalitzar les nenes, les adolescents i les dones de què cal fer i com és mastodòntica

La peri­o­dista tele­vi­siva Ari­adna Oltra ha publi­cat a Rosa dels Vents la bar­reja entre die­tari i lli­bre de records i de refle­xi­ons Soc femi­nista i no ho sabia. Oltra admet que si fa tres anys li hagues­sin pre­gun­tat si era femi­nista hau­ria res­post un “no” rotund. Plan­te­jar-se molts detalls del dia a dia labo­ral i domèstic, encara més després de ser mare, l’ha fet ado­nar-se que ho és, tot i que amb uns límits i dub­tes del tot rao­na­bles i res­pec­ta­bles.

El tronc del femi­nisme, fent una síntesi apres­sada i sim­ple, és acon­se­guir la igual­tat real entre homes i dones. Les bran­ques, en canvi, són molt exten­ses i vari­a­des, hi ha mol­tes menes de femi­nisme i d’acti­vi­tats i grui­xos d’impli­cació. Les arrels són fon­des pel que fa als motius que van posar en marxa un movi­ment que en el segle XXI està molt, però molt per sota d’on hau­ria d’estar. Comen­cen a entrar en el voca­bu­lari habi­tual, però, ter­mes com soro­ri­tat i apo­de­ra­ment, a més de con­cep­tes que venen de més lluny, com ara “avor­ta­ment lliure”, “abo­lició de les estruc­tu­res patri­ar­cals“, “mateixa feina, mateix sou”, “no és no”...

Al món hi ha fam i pobresa, i les dones les patei­xen. Hi ha guer­res, i les dones hi moren, després de ser vio­la­des. Hi ha malal­ties. Hi ha desi­gual­tats de tota mena, i les dones, en major o menor grau, són vícti­mes en totes i de tot. Com can­tava John Len­non: “La dona és el negre del món.”

La feina per men­ta­lit­zar les nenes, les ado­les­cents i les dones de què cal fer i com és mas­todòntica. Fomen­tar el mateix entre nens, joves i homes, encara és més ingent i urgent. Entre la neces­si­tat i la moda comer­cial fa temps que van apa­rei­xent nove­tats edi­to­ri­als per a totes les fran­ges d’edat, però només en comen­ta­rem algu­nes diri­gi­des al públic jove, sense ànim de ser exhaus­tius.

Dones úniques. Relats de dones d’aquí que no podràs obli­dar (Columna) és un lli­bre d’alt valor com a objecte lite­rari i, encara més, pel con­tin­gut. Recull fins a 83 bio­gra­fies breus i pre­ci­ses de dones dels Països Cata­lans des­ta­ca­des en tota mena d’àmbits. Està escrit per Montse Bar­deri i il·lus­trat per Vio­leta Crespo.

En la mateixa línia, la nar­ra­dora Natàlia Cerezo i la il·lus­tra­dora Roser Cala­fell han ini­ciat per a La Galera la col·lecció d’àlbums de petit for­mat “Valenta com tu”. Cada títol està dedi­cat a una dona, i les dues pri­me­res són Mercè Rodo­reda i l’avi­a­dora pio­nera Mari Pepa Colo­mer. Les pàgines finals inclo­uen alguna acti­vi­tat, curi­o­si­tats i una cro­no­lo­gia molt pràctica.

Eva Prada és l’autora del text i de les il·lus­tra­ci­ons d’Un món de dones extra­or­dinàries, un àlbum de gran for­mat publi­cat per Ani­ma­lli­bres. Pre­senta al vol­tant de cent dones dels cinc con­ti­nents i de dife­rents èpoques. La majo­ria dels noms de les pro­ta­go­nis­tes avui no els recorda ningú, i això que van mar­car la història, més o de la mateixa manera que molts homes que sí que són cone­guts.

L’humor i la fan­ta­sia no han d’estar al marge del tema, tot i que sigui greu. “Prin­ce­ses Drac” (Cruïlla) és una col·lecció amb tex­tos de Pedro Mañas i il·lus­tra­ci­ons de Luján Fernández. Són prin­ce­ses que caval­quen uni­corns blancs i viuen aven­tu­res amb molt de rosa i fan­ta­sia. Un exem­ple més del pro­ta­go­nisme crei­xent d’heroïnes de tota mena en el món de la ficció.

I per tan­car la breu repas­sada, l’edi­to­rial L’Altra ha ini­ciat el segell de novel·les juve­nils L’Altra Tribu. No és un segell que es defi­neixi com a femi­nista, però la mena de novel·les que publi­quen, a més de dis­treure i diver­tir, volen fomen­tar l’espe­rit crític, al marge de modes, èpoques i pres­crip­ci­ons esco­lars. Quan un toca el dos, d’Anna-Greta Win­berg, i Quin dia tan bèstia!, de Mary Rod­gers, són els dos títols de debut.

Jo no soc femi­nista. Pen­sava que n’hi havia prou amb ser nor­mal, és a dir, ni femi­nista ni mas­clista. La rea­li­tat del dia a dia, en molts aspec­tes des­a­gra­da­ble fins a la nàusea, m’empeny a pen­sar que com­pa­rat amb molts homes (i amb força dones; no obli­dem que de dones mas­clis­tes n’hi ha un munt i sabem a quins par­tits voten) pot­ser sí que ho soc, de femi­nista.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor