MARCEL CASELLAS
COBLA CATALANA DELS SONS ESSENCIALS
“Si en un bar sonés una sardana, la gent marxaria o riuria”
El contrabaixista, compositor i pedagog Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat, 1954) acaba de presentar el seu quart disc, Si són flors, floriran, amb la Cobla Catalana dels Sons Essencials, formada per deu membres. Un treball en què aboca les seves dues grans reivindicacions: la defensa de la música tradicional catalana i el dret a l’autodeterminació i a la llibertat d’un país, el nostre, que trampeja com pot els embats de la injustícia. Ell, que és l’inventor del crit “in, inde, independència”, que va crear fa més de trenta anys.
Què hi trobem, en aquest quart disc?
És un disc de cançons que tenen un so molt característic del grup, producte de reunir una base rítmica de la música lleugera mediterrània amb una secció de vent, que són els instruments de la cobla de sardana. La formació té un punt d’orquestral, i aquest punt orquestral és la tímbrica de la cobla.
Tot i aquest punt orquestral el grup pren el nom de cobla i no d’orquestra.
Ens diem cobla perquè la tímbrica dels instruments són de cobla i, d’altra banda, perquè la paraula cobla, en català i genuïnament, vol dir ‘acoblament, conjunt’. Jaume I ja tenia la seva cobla de músics. En aquest país sempre s’ha dit cobla d’un conjunt de músics, fins que en un moment determinat aquesta paraula va entrar en desús.
S’associa només a la sardana.
Exacte, però nosaltres hem agafat aquesta concepció de la paraula fent una clicada d’ullet al fet que tímbricament és una cobla. L’altre aspecte és el dels gèneres. Les nostres cançons es basteixen sobre uns compassos propis dels Països Catalans. Ritmes, alguns dels quals, com ara la rumba, que tothom entén com un ritme normal, estàndard. I per altres que nosaltres tractem amb tota l’estandarització possible, com el ball pla, el contrapàs, la sardana, la jota i els fandangos, que la mentalitat del català actual no interpreta com a ritmes normals, sinó que associa a manifestacions folklòriques. Nosaltres els tractem com si fóssim un país normal, com si fóssim un brasiler i toquéssim una samba.
Per què aquesta música tradicional no forma part del nostre dia a dia?
Es viu, però fora de la quotidianitat. No es viu en l’oci habitual. Encasellem aquests gèneres i els posem un dia de festa major, en un acte folklòric a la plaça, i no en una situació festiva normal, com pot ser un aniversari o fent una cervesa amb els amics. Si en un bar sonés una sardana, la gent o marxaria o se’n riuria. Si en un bar de Lisboa sona un fado, ningú no se sorprendrà, ni els turistes ni els portuguesos. Nosaltres fem música que no entenem com a folklòrica, sinó com a moderna. Tractem aquests ritmes com si fóssim un país normal.
No som un país normal?
Culturalment, no. Fa quaranta anys diria que estàvem en un país lingüísticament anormal, perquè en l’oci habitual no existia el català; això ho va trencar el moviment de la Cançó i, més tard, el rock català. Rítmicament, però, aquest pas no s’ha fet. La nostra batallà són uns ritmes; si un volgués, podria estar amb la cervesa a la mà i bellugant-se a ritme de sardana, de contrapàs o de fandango. No fem el ball pla d’aquí o d’allà amb una coreografia, sinó que fem una cançó sobre aquest ritme; això vol dir que si algú es belluga, s’està bellugant amb aquest ritme.
Ha dit en diverses ocasions que no concep la música sense el ball.
Concebem la música amb el moviment, el ball, però no necessàriament coreografiada. Jo soc el primer de bellugar-me a ritme de reggae, de txa-txa-txa, de rock... En una llista de 700 gèneres, no n’hi haurà cap d’aquells que anomenava, excepte la rumba; la rumba seria allò que ens faria ser normals. En l’oci musical no estem acostumats a compassos que no siguin el 4/4, que és el que ha vingut marcat per la música anglosaxona. Ja ens agrada, també, però en aquest projecte volem tocar els nostres gèneres i tractar-los d’una manera quotidiana i actual.
Què són els gèneres esporògens, que reivindica el seu grup?
Hi ha un moviment que diu que aquest país ha sobreviscut culturalment, en bona part, gràcies a la festa. I que és un país que funciona més per espores –que el vent escampa– que per llavors. En diem gèneres esporògens dels que provoquen o permeten el moviment. Els quatre que són el pal de paller són el contrapàs, la rumba, el ball pla i la jota. Cadascun amb tot de gèneres emparentats (l’havanera amb la rumba, la sardana amb el contrapàs...). Hi ha un escrit, el Manifest esporogen, que va ser fet una mica com una broma i que va quedar en un calaix. L’hem desenterrat i ara surt al disc.
Sent una de les figures principals de la música d’arrel del país, en quin moment creu que es troba aquest sector?
Està en un moment de crescuda. Tot i que l’apartat referent al moviment és el menys evolucionat, la tímbrica pròpia és molt present: ja no és espectacular escoltar una dolçaina en un grup de rock. Però si d’alguna cosa patim és de la presència de l’arrel en les manifestacions modernes en general: en una festa major, hi ha el moment de ballar sardanes i el moment de fer castells i que soni la gralla; però la mancança és que a la nit, a l’hora d’anar a ballar, no puguin entrar les sonoritats pròpies, no hi tinguin cabuda normal.
S’ha de modernitzar la tradició o els sons moderns han de beure més d’aquest llegat històric?
No diré què hauria de ser, però sí que tots hauríem de conèixer la nostra música. El desconeixement de la música pròpia, dels ritmes propis, dels gèneres propis, dins de l’ensenyament de la música moderna, és una mancança. Almenys s’han de conèixer.
Hi ha un problema de fons a les escoles de música?
Sí, però entraríem en un altre debat. Caldria que hi hagués més presència de gèneres propis en els plans d’estudis de la música moderna.
Quins sentiments expressa al disc?
Aquest disc ha estat fet en un moment molt convuls del país. Inevitablement, allò que pensàvem sobre la situació queda reflectit. Ha quedat un disc molt reivindicatiu políticament, sobretot pel dret a l’autodeterminació i per la llibertat. Hi ha una cançó, El serpent de la ciutat, que parla de l’avenç o la intrusió del feixisme al nostre propi cor; una cançó, per cert, feta a ritme de sardana.
Vostè és l’inventor del crit “in-inde-independència”. Com va sorgir?
Jo no ho hauria pas tret a la llum, que era una creació meva. Per mi era una anècdota, però l’escriptor Joan-Lluís Lluís es va proposar investigar d’on havia sortit, i va arribar fins a mi. Va néixer l’any 82/83 quan fèiem manifestacions de caire independentista i no ens posàvem d’acord sobre com dir-ho. En reunions clandestines de l’època, em van demanar que jo, que era músic, hi pensés. Hi vaig meditar molt i al final vaig proposar aquest crit. Després vam fer un disc, Visca la terra! (1985), i vaig incloure aquest crit en una de les cançons. És una melodia grallera.
És optimista davant la situació actual?
Hem arribat a un punt que és molt difícil tirar enrere. S’ha despertat una consciència: la de veure que és possible una cosa que semblava impossible. El punt en què estem és el del dret a l’autodeterminació, i per aconseguir-lo s’ha de desobeir, perquè és un dret. Tot el tema del judici [als presos polítics] és un fet que clama al cel. El que han fet és exercir un dret que tenim.
CARINA FILELLA
cfilella@lrp.cat
PAÍS ANÒMAL
“Culturalment, no som un país normal. No hauria de ser tan estrany que sonessin els gèneres propis en l’oci habitual”
PEDAGOGIA
“Cal més presència dels ritmes propis en els plans d’estudis de la música moderna. Almenys s’han de conèixer”
REIVINDICACIÓ
“El disc ‘Si són flors, floriran’ és molt reivindicatiu políticament. Ha estat fet en un moment molt convuls del país”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.