L’ametller de Narcís Comadira

El diu­menge 10 de febrer, es va pro­duir una notícia cul­tu­ral de pri­mera mag­ni­tud que va tenir una cober­tura més aviat irre­gu­lar en els mit­jans de comu­ni­cació. I la poca cober­tura que va merèixer la notícia va ser per raons clara­ment equi­vo­ca­des: la presència i par­ti­ci­pació del Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Quim Torra, i unes decla­ra­ci­ons de signe polític de l’Hono­ra­ble Con­se­llera de Cul­tura, Laura Borràs.

Des de l’any 1924, quan es va plan­tar un amet­ller al cos­tat de la tomba de Joan Mara­gall, la família del poeta i els seus admi­ra­dors cele­bren el segon diu­menge de febrer, cap al mig­dia, l’ano­me­nada Festa de l’Amet­ller Flo­rit. Durant l’acte, dis­cret però com­mo­ve­dor, es lle­gei­xen poe­mes de Mara­gall i s’inter­pre­ten cançons i peces musi­cals que arren­quen de tex­tos del poeta.

La notícia cul­tu­ral, una notícia que merei­xia més relleu, era la inter­venció de Narcís Coma­dira, el poeta con­vi­dat de l’edició de la Festa de l’Amet­ller Flo­rit d’enguany. Sort en tenim, que Manel Arti­gues va fil­mar la lec­tura de Coma­dira i l’ha pen­jada a You­Tube, i sort en tenim, que Núvol va repro­duir el poema inèdit, Amet­ller flo­rit, “escrit expres­sa­ment per a aquesta ocasió”, “una estrena mun­dial”, va dir el poeta, en un gest d’autoi­ro­nia.

Sense grans pro­cla­mes retòriques i sense gens d’afec­tació, Coma­dira va lle­gir tres poe­mes, dos d’inèdits magnífics i Goigs a la Verge de Núria de Mara­gall. El pri­mer inèdit era, natu­ral­ment, Amet­ller flo­rit, una represa dels poe­mes que Mara­gall va dedi­car al tema: L’amet­ller, publi­cat a Les dis­per­ses (1904) i Els amet­llers (Fulls de die­tari 1901), a Enllà (1906). La represa de Coma­dira és excel·lent i dona molt de joc si la lle­gim al cos­tat dels ori­gi­nals mara­ga­lli­ans. A més, es nota que no és fruit de la impro­vi­sació.

Després, com qui no vol la cosa, Coma­dira va lle­gir un segon poema inèdit extra­or­di­nari, En el labe­rint, que acaba amb uns ver­sos lapi­da­ris i insòlita­ment bons: “Veig la història que passa, agra i sense con­sol, sobre el gel de la terra. Ben per­dut en aquest labe­rint d’ignomínia, no pas per mi tot sol, prego sinó per tots.” No cal dir que aquests ver­sos finals d’En el labe­rint valen més que tot el veri­ta­ble riu de tinta que s’ha ves­sat sobre la situ­ació actual del país.

I final­ment, Coma­dira va tan­car la seva inter­venció amb la lec­tura de Goigs a la Verge de Núria, de Poe­sies (1895). Mai he sen­tit una lec­tura millor d’aquest poema! I els ver­sos finals de la desena estrofa, “Deu ànima a les tene­bres! Deu-nos la fe de la nit!…”, van res­so­nar de manera molt i molt espe­cial davant del públic aple­gat al petit cemen­tiri de Sant Ger­vasi.

Aquesta va ser la gran notícia del dia. Una notícia que con­cer­neix tot el país. Una notícia que merei­xia la màxima cober­tura.