La destrucció com una de les belles arts: KRISTOF

Va ser l’edi­tor Oriol Cas­tanys qui, des de finals dels anys vui­tanta, ens va habi­tuar a la prosa i a les tre­men­des històries de l’extra­or­dinària hon­ga­resa exi­li­ada a Suïssa Agota Kris­tof (1935 -2011). Des de la Magrana vam degus­tar la seva tri­lo­gia, que ara Ams­ter­dam ens ser­veix en un sol volum amb una com­pe­tent tra­ducció nova de Sergi Pàmies. Claus i Lucas és la història d’uns bes­sons en un país mili­ta­rit­zat, però és també la història d’Hon­gria, els exi­lis i la seva des­trucció. Amb un francès uti­lit­zat en fra­ses cur­tes i gai­rebé sem­pre en pre­sent, les tres nou­ve­lles –El gran qua­dern, La prova i La ter­cera men­tida–, són un exer­cici aspre de des­crip­ci­ons dures, però també de meta­li­te­ra­tura, en què la novel·la de con­clusió des­men­teix en gran part tot el que havia estat l’argu­ment de les dues pri­me­res, fins i tot la relació dels ger­mans, els noms dels quals són un ana­grama l’un de l’altre. Tot i que Kris­tof sem­pre deixa una escletxa a la pie­tat, no s’està de col·locar, de manera para­do­xal­ment natu­ral, com­por­ta­ments aber­rants, que tenen a veure amb vio­la­ci­ons, zoofília, pederàstia, assas­si­nats, pros­ti­tució de risc i mal­for­ma­ci­ons físiques i men­tals. Un catàleg de desgràcies huma­nes ambi­en­ta­des en un esce­nari de misèria extrema durant la guerra i la post­guerra. La duresa apa­reix des dels pri­mers qua­derns dels ger­mans, a la pri­mera part, fins a la sepa­ració dels ger­mans en la segona i com afecta al germà pro­ta­go­nista. La ter­cera part ser­veix per des­men­tir part de les històries pre­sen­ta­des en els pri­mers lli­bres amb un dels per­so­nat­ges que es defi­neix com a poeta i un altre com a novel·lista. El pri­mer nega al segon la pos­si­bi­li­tat de la ger­ma­nor. L’engany, en la línia de l’admi­rada Patri­cia Highs­mith, fa que la tri­lo­gia entri en una dimensió en què la geni­a­li­tat de l’autora queda palesa en una lec­tura que et trans­forma.