Crítica
L’imaginari de barcelona al dia
Durant els últims anys i en paral·lel a la seva feina com a articulista, assagista i comissari d’exposicions, Julià Guillamon (Barcelona, 1962) ha reconstruït la seva vida a partir de llibres autobiogràfics, des de la ficció i la no-ficció, i els seus llibres primigenis. Em consta que la nova versió de La fàbrica de gel ha esdevingut un artefacte nou des de noves perspectives, i el seu llibre La ciutat interrompuda, que al 2001 va traçar una mirada entre la dinàmica contracultura barcelonina i la frontera postolímpica acaba d’aparèixer en castellà i català sota el segell d’Anagrama ampliada i sistematitzada. Guillamon és l’únic crític militant des de la generació dels setanta que s’ha mantingut en la primera línia del debat sobre literatura i societat, l’únic que ha analitzat la creació des de disciplines que amplien el camp de visió com la història i la sociologia. La ciutat interrompuda només es pot analitzar com l’obra magna d’un forçut, d’un explorador en el territori de la ciutat dormitori, on la majoria només es mouen a poc més de dos-cents metres de la seva llar o centre de treball. La Barcelona de Guillamon és una ciutat que bull, defectuosa o anèmica, amb projecte o xarona, en la seva pròpia salsa. És una ciutat en majúscules per sobre del centre del shopping, el reclam turístic, la samarreta de Messi, la capital que uns ambicionen o la sucursal que uns altres volen mantenir per preservar el negoci. La Barcelona que aquí se’ns presenta, amb les seves tries i contradiccions, és com la rumba de Peret i els poemes de Joan Maragall, una encisera que alterna el sopor i la pressió amb el gust pel racó, la ciutat marxista i la de Cirici Pellicer i Josep M. Carandell.
La ciutat interrompuda és també una antologia d’obres per descobrir que ha passat al gran manicomi urbà des dels anys setanta quan alguns inspirats com Pau Riba, Pau Malvido i altres van finalitzar l’exili a Eivissa i Formentera i l’autogestió llibertària va convertir alguns barris en comuners. Des d’aleshores, la ciutat s’ha mutat infinitat de vegades i han estat els narradors i els periodistes els que han mostrat sense prejudicis els canvis de perspectiva. El llibre té, així mateix, una lectura amena en l’intergènere on Guillamon es mou amb comoditat.
keith jarret recupera un concert sobre bach dels anys vuitanta
Conservo com un tresor la caixa grisa que conté les gravacions sobre Bach al clavicordi que ECM va presentar el 1988. Les palanques i les pues metàl·liques de l’instrument donaven als vinils un estrany efecte, que no va decebre gens els admiradors del Jarrett en solitari. Avui ECM presenta un concert que el pianista va fer a Troy, estat de Nova York, al març de 1987, només un mes després que el seu estudi gravés el treball. Jarrett abordava un nou desafiament a través del viatge als preludis i fugues de Bach: “Aquestes són actuacions en què els tempos, les frases, l’articulació i l’execució dels ornaments són convincents”, va escriure per al The Well-Tempered Clavier. EL’objectiu de l’acostament al Déu Bach només es podia aconseguir mitjançant la transparència del so, fer un exercici de mimesi amb el públic que l’escolta en el que ell va definir com un “procés del pensament. Qualsevol coloració no té res a veure amb aquest procés.” Tenia un amic que deia que si Bach hagués estat contemporani hauria tocat amb Miles Davis. Un dels seus fillos els ha posat en contacte.
