Dansa per a tothom

Ins­pi­rada en una com­po­sició de Mússogrski, plan­teja una visita al museu a par­tir de pre­ci­sos números clàssics amb mol­tes pun­tes de les balla­ri­nes i alguns salts i girs dels balla­rins. Els mallots, de base, són al·legòrics i prou oberts per com­ple­tar cada ele­ment que els va com­ple­tant. La dra­matúrgia ima­gina que els qua­dres ballen al cos­tat dels visi­tants. L’expo­sició vir­tual pre­senta els qua­dres cro­nològica­menti, així mateix, els com­ple­ments de ves­tu­ari dels balla­rins van apro­xi­mant-se a cada època i ins­pi­ració.

El trio d’intèrprets s’allu­nyen de les cor­des (que podria evo­car el títol) i, en canvi, opten per lones suaus de seda bri­llant, que patina, que es des­plaça pel llarg i ample de l’esce­nari i que pro­voca nusos sem­pre cor­re­dis­sos. La com­pa­nyia DA.​TE Danza, habi­tual en car­tell de dansa fami­liar per als més menuts, pro­posa una acció molt ama­ble, d’amplis des­plaçaments, ten­dra i d’un nota­ble pre­ci­o­sisme, amb un ves­tu­ari que aposta per les mànigues llar­gues que des­fan nusos i tei­xei­xen com­pli­ci­tats entre els tres inte­grants del repar­ti­ment.

Jordi Galí cuina cru. Per idear una core­o­gra­fia que s’ins­pira en unes òrbi­tes que evi­ten la repe­tició (poden repe­tir qua­dres, però amb ori­en­ta­ci­ons dife­rents), es dis­tan­cia del preciós Set of Sets de Guy Nader i Maria Cam­pos (gua­nya­dora dels Pre­mis de la Crítica a l’espec­ta­cle de dansa i també en la cate­go­ria de core­o­gra­fia). Galí, després de Mai­baum, con­si­dera que ja ha arri­bat a un nivell de sofis­ti­cació total i que ha de tro­bar altres camins. Per això deci­deix eli­mi­nar, en aquesta acció de gest i matèria, l’objecte. Ara el cos de l’altre és l’objecte amb què mode­lar la figura, sem­pre en contínua recerca d’equi­li­bris. Ara no hi ha la gran­di­o­si­tat en els mun­tat­ges, fets amb esca­les, fus­tes i cor­des (Ciel). Ara hi ha cos­sos amb la mateixa mirada neu­tra, que fan figu­res enmig d’un espai rodó, i els seus movi­ments orbi­tals.