Emocionar des de la intimitat

Les pre­o­cu­pa­ci­ons que estan sor­gint dar­re­ra­ment a la car­te­llera par­len molt d’alli­be­ra­ment. I això és molt neces­sari. Si Marta Aran parla de la impos­si­bi­li­tat de sen­tir plaer (Els dies men­tits), Clau­dia Cedó recons­tru­eix el seu drama a l’hos­pi­tal (Una gossa en un des­cam­pat) o anys enrere, Gemma Brió nar­rava les poques hores de vida del seu fill (Lli­bert). Ara,Concha Milla parla de la difi­cul­tat de que­dar emba­ras­sada i del seu embaràs ectòpic, que va estar a punt d’oca­si­o­nar-li la mort. Ho fa, evi­dent­ment, amb una poètica i un espai sonor que l’abraça. De la ràbia de Yerma s’arriba al dolor físic i psi­cològic d’Estig­mes. Milla compta amb la direcció, necessària­ment sen­si­ble, de Fran­cesc Cuéllar, que aborda una paleta ben dife­rent de My low cost revo­lu­tion

Tot i que no s’estal­via la duresa de la situ­ació, ja que la narra quasi cro­nològica­ment i en pri­mera per­sona del sin­gu­lar, les cer­ques de Goo­gle, el recurs rela­xant de les ones del mar i les pro­jec­ci­ons en petit retall d’alguns dels seus monòlegs, apor­ten un dis­tan­ci­a­ment que per­met recu­pe­rar la calma. Hi ha molt dolor en cadas­cuna de les seves parau­les i dels seus ges­tos, però les ganes d’expli­car-ho ja trans­me­ten una neces­si­tat de sor­tir-se’n, de saber-se útil per tren­car fan­tas­mes. Tea­tre de vida.

La com­pa­nyia manté el seu humor inclas­si­fi­ca­ble (The Feli­uet­tes i Cobi, Curro Naran­jito), però arriba a un grau de madu­resa amb Ake­larre. A la diana hi ha el mas­clisme. Uti­lit­zen l’humor amb cinisme: si no pots amb l’ene­mic, uneix-t’hi i ves minant el seu dis­curs des de dins. Com qui no vol la cosa, amb aquell humor tan genuí de riure’s d’un mateix perquè la resta del món quedi encara més en evidència. La presència del pia­nista Gerard Sesé gua­nya molt pes en l’escena, perquè és antagònic a les noies i tant pot voler empa­tit­zar-hi (vol­dria conèixer els dolors de la mens­tru­ació) com cor­res­pon­dre al típic paper de mas­cle alfa, amo de tots els pri­vi­le­gis. La comèdia musi­cal, amb algun toc ben agre que pot inco­mo­dar els i les espec­ta­do­res, mos­sega en camps ver­ges com la mas­tur­bació feme­nina, la fal·làcia de la por­no­gra­fia (amb una comi­ci­tat que des­col·loca) i la con­versa de les velles bea­tes. L’humor és un ele­ment indis­pen­sa­ble per a la rei­vin­di­cació. També en el camp del gènere. Un bon exem­ple és el Dan­cing with frogs (amb un penis que pen­dula com un bota­fu­meiro i que seria el díptic del «teló» d’Ake­larre) o la crua comi­ci­tat d’Agnès Mateus a Rebota, rebota y en tu cara explota. També Ake­larre tracta el tema de la violència de gènere i les assas­si­na­des per les seves pare­lles amb la ingenuïtat d’una Caput­xeta Ver­me­lla.

S’ha d’escol­tar sem­pre el que diuen Les Impu­xi­bles. Des que van entrar en el camp des­co­ne­gut de Limbo, van donant la seva visió del món, des d’un cert pri­vi­legi d’accés cul­tu­ral.A Aüc van fer un lament, que encara glaça. Ara par­len d’una malal­tia psíquica que conei­xen bé, amb la qual con­vi­uen. Amb una música impa­ra­ble, el movi­ment deixa de ser brusc i s’arro­do­neix. És la seva manera de demos­trar com es pot inte­grar una malal­tia; no bus­quen agra­dar al públic tot i que ara els qua­dres tenen una estètica sug­ge­ri­dora. I una frase rebota: “Tu sem­pre ocu­pes tant d’espai.” Qui és aquest “tu”? Un mateix? La ger­mana que demana atenció? La malal­tia? Només es pot accep­tar quan se l’abraça. Cor­pre­ne­dor.