Hèctor Parra refà a Anvers la tragèdia de l’Holocaust

La cre­ació d’Hèctor Parra Les Bien­vei­llan­tes es podrà veure a l’Opera Ballet Vla­an­de­ren (Anvers i Gant) entre el 24 d’abril i el 18 de maig, sota la direcció escènica de Calixto Bieito, que posa el focus en els per­pe­tra­dors del mal més que no pas en els ideòlegs del nazisme. El pro­ta­go­nista, Max Aue, és un indus­trial que va pas­sar la infan­tesa al sud de França amb una mare fran­cesa a qui odia –i a qui acaba matant– i ido­la­trant un pare ale­many que l’havia aban­do­nat i que, en rea­li­tat, és un cri­mi­nal de guerra. El més para­do­xal de l’obra és que l’única cosa sin­cera i posi­tiva del per­so­natge és, pre­ci­sa­ment, l’amor que sent per la ger­mana, Una, tot un tabú –com no ho era pas, per con­tra, l’exter­mini de jueus. Aue, un per­so­natge reser­vat i obser­va­dor, sovint gèlid i amb un nar­ci­sisme no resolt, és alhora un home cul­ti­vat, refle­xiu, amant de la gran lite­ra­tura i de la música bar­roca, que es mira amb cert dis­tan­ci­a­ment les acci­ons geno­ci­des dels seus com­panys més pri­ma­ris, però que també hi pren part. “M’he mullat perquè no l’he trac­tat com un ani­mal, sinó que li he donat una veu humana i com­plexa, que fins i tot és extre­ma­da­ment lírica en certs moments”, comenta Hèctor Parra, que ha anat tei­xint una línia vocal amb molts girs, molts colors, ser­pen­te­jant i dinàmica. Primo Levi ens mos­tra com l’única manera de com­pren­dre en pro­fun­di­tat l’hor­ror de la Shoah és donant als bot­xins el crèdit de la huma­ni­tat, “con­si­de­rar que per­ta­nyem a la mateixa espècie, encara que ens dol­gui de manera insu­por­ta­ble”, afirma el com­po­si­tor.

L’ori­gen d’aquesta col·labo­ració es troba en l’òpera Wilde, que va ser esce­ni­fi­cada per Calixto Bieito en el Fes­ti­val de Schwet­zin­gen el 2015 i amb lli­bret de Händl Klaus. Ara aquest trium­vi­rat es torna reu­nir a ini­ci­a­tiva de Bieito, que, impac­tat per la novel·la de Jonat­han Lit­tell, va pro­po­sar a Hèctor Parra d’escriure una òpera, no sense una reticència ini­cial de l’escrip­tor, a qui Hollywood havia per­se­guit de manera per­se­ve­rant per fer una pel·lícula de Les Bien­vei­llan­tes, gua­nya­dora del premi Gon­court i del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Fran­cesa. L’ame­ricà, que escriu en francès i viu a Bar­ce­lona, va saber veure que, aquest cop sí, de la seva obra d’art en sor­gi­ria una veri­ta­ble Gesamkunstwerk. Lit­tell no deixa d’encai­xar en la teo­ria de Stei­ner sobre l’extra­ter­ri­to­ri­a­li­tat: grans lite­rats del vint escri­uen en llen­gua no materna, com Nabokov, que és rus i escriu en anglès; Bor­ges, que, tot i l’edu­cació britànica, escriu en cas­tellà, i Beckett, un irlandès que s’expressa en francès.

Les Bien­vei­llan­tes és un gran hiper­text a diver­sos nivells: per les cita­ci­ons de Lit­tell d’obres fona­men­tals de la lite­ra­tura i les de Parra, que, en el seu per­so­nal dis­curs, es nodreix de grans obres de la història de la música (Woz­zeck i Lulu, d’Alban Berg; la Sim­fo­nia número 13, «Babi Yar», de Xos­takóvitx; la Setena, de Bruck­ner, i Die Sol­da­ten, de B.A. Zim­mer­mann, sense obli­dar les òperes fona­men­tals de Wag­ner), i tot queda sus­ten­tat per una referència explícita a la Passió Segons Sant Joan, de Bach. “En Wilde, Calixto Bieito hi va veure una passió, i aquesta òpera és un apro­fun­di­ment a aquesta línia de tre­ball, amb el seu caràcter ritual i con­vuls, i una part con­clu­siva en què té lloc un judici que tur­menta el pro­ta­go­nista, a la ment del qual s’apa­rei­xen les seves vícti­mes.” Però les Benèvoles –o Eumènides–, l’aca­ben sal­vant.

El lli­bret de Händl Klaus pre­senta un llen­guatge dramàtic i d’una gran poe­sia, molt depu­rat, amb ver­sos que van cons­truint l’espai escènic i arri­bant al moll de l’os de la manera més essen­cial. El lli­bret com­bina l’ale­many amb el francès, idi­oma que apa­reix en els moments de més inti­mi­tat de Max Aue. Jus­ta­ment el per­so­natge més francès con­jun­ta­ment amb la mare és el padras­tre de Max, Moreau, un tenor lleu­ger que serà inter­pre­tat pel català David Ale­gret, que va de repte en repte, estre­nant, en un any, les òperes més impor­tants dels com­po­si­tors més cèlebres del país, L’enigma di Lea, de Benet Casa­blan­cas, i Les Bien­vei­llan­tes, de Parra. La direcció musi­cal anirà a càrrec de Peter Run­del, reco­ne­gut espe­ci­a­lista en música con­tem­porània.

Aquesta òpera és ben opor­tuna, si tenim en compte que l’extrema dreta s’està radi­ca­lit­zant a pas­sos de gegant arreu d’Europa i s’està nor­ma­lit­zant, com ja fa temps que passa a Espa­nya. Espe­rem que quan es repre­senti la tem­po­rada que ve al Sta­atst­he­a­ter de Nurem­berg i la següent al Tea­tro Real de Madrid remo­gui consciències.