Una gestió Panzer

Plànyer-se de la gestió cul­tu­ral del propi país és gai­rebé un subgènere lite­rari, prac­ti­cat a tants llocs, des de tants punts de vista i amb estils tan diver­sos, que si no fos perquè el cas és sem­blant a tot arreu, sor­pren­dria la simi­li­tud de diagnòstics, invec­ti­ves i con­clu­si­ons. Si algú reco­pilés en un volum uns quants d’aquests tex­tos, seria el lli­bre més rei­te­ra­tiu i avor­rit del món.

Un se’n va a França –i fins i tot a Espa­nya–, i allí també es quei­xen. Penso “ja m’agra­da­ria plo­rar amb els vos­tres ulls”. L’argu­ment comú és que no hi ha diners per a la cul­tura, perquè els governs diuen que la cul­tura no interessa ningú, que no ven i no té sen­tit aju­dar-la com s’ha fet sem­pre, dels del temps de Mece­nes. Ara, el des­propòsit va més enllà: al poder, la cul­tura li molesta, perquè artis­tes i filòsofs tenen el mal vici de mirar des d’enlaire, aixe­car cati­fes i posar en evidència l’immens podri­me­ner de governs i grans cor­po­ra­ci­ons, els pri­mers emple­ats dels segons.

A Cata­lu­nya, més petita que les cul­tu­res de referència i amb menys opor­tu­ni­tats de diver­si­fi­car, el feno­men és més nefast i visi­ble. El cas té el seu què. La senyora Vila­llonga, actual con­se­llera de Cul­tura, indis­cu­ti­ble­ment és una per­sona culta, catedràtica de llatí a la uni­ver­si­tat. Un podia pen­sar que s’hi conei­xe­ria el seu pas pel govern, després que no s’hi hagués notat gaire el de la senyora Borràs, també molt culta, i pro­ce­dent de l’àmbit de les lle­tres, on ha tin­gut i té un paper des­ta­cat. Doncs no. La pis­to­nada de la con­se­lle­ria és la mateixa que quan hi havia al cap­da­vant per­fec­tes inútils que ara no evo­caré.

Passa una cosa sem­blant a TV3, diri­gida pel senyor Sanc­his, peri­o­dista, de qui em consta que no és en abso­lut un ille­trat insen­si­ble al món del pen­sa­ment i la cre­ació, ans al con­trari. Perquè TV3 con­ti­nua essent una impre­sen­ta­ble por­que­ria, un insult a la intel·ligència en què, quan surt la cul­tura, és per mos­trar que no se’n té ni punye­tera idea.

Con­clusió? Les ins­ti­tu­ci­ons estan con­tro­la­des i ori­en­ta­des des d’altres enti­tats i d’altres interes­sos, i tant hi fot que hi posis a diri­gir-les Ramon Llull redi­viu com l’estran­gu­la­dor de Bos­ton.

Par­lant de Llull, l’ins­ti­tut que duu el seu nom el mena una senyora –a qui, contrària­ment a les altres per­so­nes esmen­ta­des, no tinc el gust de conèixer ni en sé l’his­to­rial– que té com a decla­ració emblemàtica «el Llull pot ser un refe­rent del tre­ball en xarxa». De debò? No vol ser un refe­rent d’èxit en la presència dels seus autors en l’escena inter­na­ci­o­nal? No vol ser-ho en la difusió del patri­moni històric al seu càrrec? O tem­pora! O mores!