LLEGIR ELS FILÒSOFS

És habi­tual entre la bona gent de la població –allò que de manera molt impròpia i molt injusta se’n diu “els ciu­ta­dans anònims”– ima­gi­nar que el gremi dels intel·lec­tu­als està regit pel rigor, la solvència i el domini del conei­xe­ment. La rea­li­tat dista força d’aquesta com­pas­siva ide­a­lit­zació. Fan­tas­mes i (no gaire hàbils) juga­dors de pòquer cam­pen de cap a cap de les seve­res dis­ci­pli­nes de l’espe­rit amb els deu­res sense fer, i no gaire pre­o­cu­pats per si algú els posa en evidència.

Veient com va el per­so­nal, un està obli­gat a pre­gun­tar-se per un mateix, si no forma part d’aquest circ domi­nat pels pallas­sos. En l’apar­tat de la filo­so­fia, posem per cas, tots par­lem de Plató i Aristòtil, de Kant i Hegel, de Marx, de Witt­gens­tein, de Pop­per, de Sar­tre, de Fukuyama, de Bau­man. En uns temps en què sem­bla que ja no ve d’aquí, molts es veu­rien amb cor d’entrar en un debat públic que els inclogués entre les pre­mis­ses. Però, quants els hem lle­git de debò? Quants van tran­quils pel món tenint-ne prou havent pas­sat per alguns arti­cles d’enci­clopèdia, capítols de manu­als, cita­ci­ons en escrits d’altres o l’entrada cor­res­po­nent del Fer­ra­ter Mora?

Hi ha un veri­ta­ble ter­ror a lle­gir de debò els filòsofs, a enfron­tar-se a tex­tos davant dels quals que­da­ran en evidència les pròpies limi­ta­ci­ons intel·lec­tu­als, a des­co­brir que molts sobrats han de reconèixer que davant d’escrits canònics no tenen ni punye­tera idea de què els estan par­lant.

Dei­xem de banda autors espe­ci­a­lit­zats, que escri­uen per al seu gremi, Gödel, per posar un exem­ple fla­grant. Anem a Plató; fins i tot en les peces repu­ta­des com a difícils –el Sofista–, Plató és entre­tin­gut, sovint enigmàtic, amè sem­pre. N’hi ha molts d’atrac­tius, a més de la savi­esa intrínseca: Cusa és fas­ci­nant, Nietz­sche és apas­si­o­nant –El nai­xe­ment de la tragèdia hau­ria de ser lec­tura obli­gada al bat­xi­lle­rat–, Kierke­ga­ard és diver­tidíssim, Ben­ja­min té moments de tot, però no és mai tediós.

Pot­ser ja són més per a alpi­nis­tes intel·lec­tu­als Kant, Hegel, Hei­deg­ger. Aquest cro­nista sem­pre es queda amb la impressió que gran part de les difi­cul­tats pro­ve­nen de la difi­cul­tat de tra­duir els sub­tils refi­na­ments de l’idi­oma ale­many, i que si un el sap bé tot és menys eriçat. Entre els actu­als, em sem­blen molt lle­gi­dors i reco­ma­na­bles Slo­ter­dijk, Agam­ben, Zizek, Rorty, Han. A casa tenim un colós amb la gràcia afe­gida del poeta: Llull. Entre els vius, Mèlich és molt apro­piat per a qui es vul­gui ini­ciar en el gènere: parla de coses actu­als amb el prisma dels clàssics, i els cita contínua­ment. Obre por­tes, asse­nyala camins i tran­quil·litza els porucs.