Per treure’s el barret

UNA NOVA OPOR­TU­NI­TAT

En el seu pri­mer ani­ver­sari, les dues estan satis­fe­tes. La seva aven­tura és bona mos­tra que el segle XXI dóna una nova opor­tu­ni­tat a una peça impres­cin­di­ble en altres temps, ara con­ver­tida en un com­ple­ment que marca per­so­na­li­tat. “El pri­mer que hauríem de fer és expli­car les diferències entre els models perquè hi ha molta con­fusió. A vega­des et dema­nen una gorra i volen un Fedora”, diu Arnau que està feliç amb l’expansió i ara tre­ba­lla en models pro­pis per a la nova tem­po­rada amb el seu fill Sergi. A més, que la botiga sigui pro­ta­go­nista d’un anunci tele­vi­siu d’un potent banc amb l’actriu Ingrid Rubio “s’ha notat en les ven­des”. Tenir més espai els ajuda molt “perquè avui amb la glo­ba­lit­zació i els viat­ges et venen a bus­car igual un bar­ret d’estiu com d’hivern i els neces­sito tots a ma”, explica en el seu taller, que també ha cres­cut.

Perquè Arnau viatja a show­ro­oms ale­manys, a fires a París, va a fer cur­sets, és a la botiga...i també con­fec­ci­ona dis­senys per­so­nals, una faceta que vol poten­ciar. “La gent no s’ima­gina la quan­ti­tat de feina que porta fer un dis­seny de plo­mes com els de Phi­lip Tre­acy: s’han de tenyir, tre­ba­llar...”, rei­vin­dica posant com a exem­ple l’obra del cre­a­dor de la lli­ga­dura de casa­ment de Cami­lla Parker-Bo·les. En la seva família sem­pre han com­pa­gi­nat el comerç i la cre­ació. Veient la quan­ti­tat de mot­llos antiquíssims de fusta en forma de cap que hi ha arreu t’ima­gi­nes a la pri­mera gene­ració de la casa col·locant-hi el fel­tre a sobre, modu­lant-lo... Par­lem de 1856 (sem­bla que hi ha una gene­ració ante­rior de la qual no han que­dat referències) quan la botiga, nas­cuda com a bar­re­te­ria mas­cu­lina, era al car­rer Hos­pi­tal a mans de la família Antonés.

Tomàs Antonés adop­tarà l’avi de la Núria, Joan Arnau (a petició del seu pare, que va morir jove), i li ense­nyarà l’ofici. Quan esclata la guerra civil, el nen tenia 12 anys i s’ama­gava dels bom­bar­de­jos en els racons de la botiga, que ja era al car­rer Fon­ta­ne­lla. Eren temps difícils, van viure mol­tes carències i sub­sis­tien amb coman­des com la de fer boi­nes per al govern basc a l’exili,ubi­cat en el pas­seig de Gràcia. Durant la dura post­guerra Núria recorda com els poli­cies de la pro­pera jefa­tura fran­quista venien a bus­car bar­rets Bor­sa­lino, i no paga­ven. En els anys 50 hi ha un des­cens de ven­des de bar­rets mas­cu­lins que fa reac­ci­o­nar a la mare de la Núria, modista com la seva pròpia mare, que havia cosit alta cos­tura per a la Bella Dorita. En el men­ja­dor de casa, amb una cas­sola de mot­lle, crearà peces feme­ni­nes “bus­cant l’ori­gi­na­li­tat i la qua­li­tat”.

Tenien 3 màqui­nes de cosir, “l’avi tallava, el pare feia els patrons i la mare cosia”, diu Núria que recorda la seva mare fent pame­les als 70 men­tre el seu pare viat­java a Itàlia a com­prar bar­rets ita­li­ans d’alta qua­li­tat. Ja tenien com­ple­ments i les gor­res eren les peces més popu­lars. “Avui també es venen molt, tot i que fa un parell d’anys el panamà ha revi­fat les ven­des d’estiu”, comenta la bar­re­tera a qui pre­o­cupa el ritme frenètic de la moda: “No tens temps a fer un dis­seny i ja n’ha sor­tit una còpia barata”.

Núria Arnau, que ha venut bar­rets a Fran­cis Ford Cop­pola, Scar­lett Johans­son, Robert de Niro i Lou Reed, lluita perquè la dona cata­lana, de tarannà dis­cret, nor­ma­litzi dur bar­ret en moments impor­tants, com un casa­ment “perquè és un toc de gla­mur que eleva el look”. Igual­ment pensa Gema Galdón, experta a fer peces exqui­si­des que han lluït en el cap de Patri­cia Clark­son a La Libre­ria de Isa­bel Coi­xet i que han des­fi­lat amb ves­tits de Menchén Tomàs o Ailanto. “La gent encara s’atre­veix molt poc amb dis­senys ago­sa­rats, s’ha de per­dre la por a que et mirin perquè pot­ser et miren perquè vas genial”.