“Fem un clam perquè l’illa de Buda no desaparegui”

Té els ele­ments que buscàvem. De vega­des, quan has reco­pi­lat les cançons per a un disc pen­ses com el pots titu­lar i quin pot ser el fil con­duc­tor. Aquest, en canvi, par­teix des de zero, tre­ba­llant en una idea que és el Viatge a Buda. Totes les cançons esta­ven enca­mi­na­des a par­lar de Buda, amb dues línies de tre­ball. Una, és un viatge al pas­sat, a un ter­ri­tori que avui està gai­rebé desert; ara és parc natu­ral, hi ha una masia i una gent que hi va a tre­ba­llar l’arròs, però fa cent anys era una comu­ni­tat i hi vivien 400 per­so­nes que hi tre­ba­lla­ven o que hi van néixer.

Sí, els que van viure a l’illa s’auto­a­no­me­nen bude­ros. És l’únic nom d’ori­gen que no és d’un poble, sinó d’un ter­ri­tori. Hi havia gent que vivia a la masia gran, que era la dels amos, i d’altres en case­tes de pes­ca­dors o de page­sos. També hi havia dues taver­nes, una església i una escola. Tot això ho vam anar des­co­brint a mesura que entràvem en el pro­jecte del disc. Una segona línia és que allà es can­tava. Retra­tem una època en què la gent can­tava tre­ba­llant i can­tava en el temps d’oci. Hem vol­gut gra­var el disc a l’illa, excepte les bases rítmi­ques, que es van gra­var a l’estudi. I men­tre estàvem a l’illa, venien bude­ros a veure’ns i vam gra­var amb ells unes cançons. Ens expli­ca­ven records de quan hi vivien. Es van emo­ci­o­nar. Una de les fra­ses que ens va cri­dar més l’atenció va ser la d’una dona que deia que “vivint allí i en aque­lla època feia la sen­sació que no et fal­tava de res”. Era una vida molt sen­zi­lla, però al mateix temps molt plena.

La soci­e­tat ha can­viat moltíssim, però nosal­tres el que rei­vin­di­quem és el fet de can­tar. Per a aque­lla gent can­tar era impor­tant. Can­ta­ven tre­ba­llant i, quan aca­ba­ven, se n’ana­ven a la taverna i con­ti­nu­a­ven can­tant fins que es feia de nit. Al disc rei­vin­di­quem el fet de can­tar com a eina per millo­rar la soci­e­tat. Hi ha una frase molt antiga que diu que “allà on es canta pots anar-hi a viure”. Les coses han can­viat molt. No tenim les soci­e­tats rurals que teníem, però sí que podríem recon­duir molt l’oci i que es tornés a can­tar.

Sí, un dels objec­tius prin­ci­pals de fer el disc és cri­dar l’atenció perquè l’illa no des­a­pa­re­gui. Per esti­mar-la, pri­mer s’ha de conèixer. Amb les Ter­res de l’Ebre en gene­ral ha pas­sat el mateix: ara tot Cata­lu­nya defensa el Delta; la nos­tra lluita anti­trans­va­sa­ment ha ser­vit: quan la vam començar ens podien trac­tar d’inso­li­da­ris, però va ser impor­tant que la gent vingués aquí i anés esti­mant les Ter­res de l’Ebre. Ara Cata­lu­nya sent que el Delta és seu i això ha estat gràcies al movi­ment anti­trans­va­sa­ment. Vam fer esti­mar aquesta terra. Amb l’illa de Buda pot pas­sar el mateix, perquè s’està des­per­tant la curi­o­si­tat per aquest ter­ri­tori. Volem rei­vin­di­car que no des­a­pa­re­gui. És un clam. Volem que l’illa es cone­gui, i fer veure les seves ame­na­ces del canvi climàtic, perquè és un dels exem­ples més clars dels efec­tes que pot pro­duir a curt ter­mini. Quan es visita l’illa s’entén molt bé què pot pas­sar i que els efec­tes del canvi climàtic no seran d’aquí a cent anys, sinó que en alguns llocs del nos­tre ter­ri­tori poden ser bas­tant imme­di­ats.

L’illa pot des­a­parèixer molt ràpida­ment. Si es trenca la barra de terra que separa el mar de la lla­cuna, des­a­pa­rei­xerà l’illa i una bona part del ter­ri­tori del Delta. Això és un efecte molt gràfic del canvi climàtic i molt imme­diat. L’illa és un tri­an­gle que hi ha entre el mar i els dos braços del riu: la gola de Lle­vant i la gola de Mig­jorn. Però el ter­ri­tori de l’illa és gran perquè al mig hi ha una gran lla­cuna. Si des­a­pa­regués la línia de terra que separa el mar de la lla­cuna, aque­lla lla­cuna pràcti­ca­ment es men­ja­ria més de mitja illa, i això tin­dria uns efec­tes irre­pa­ra­bles.

El mar es fa gran perquè el gel del pol es fon. Sem­bla que tots pen­sem que això ho han d’arre­glar uns senyors de dalt, que algun dia es can­sa­ran de no pren­dre deci­si­ons. Però nosal­tres pen­sem que una de les mane­res de llui­tar és que cadascú, allà on esti­gui, faci el que pugui. És allò de “pensa glo­bal­ment i actua local­ment”. Nosal­tres estem llui­tant per Buda, però també estem llui­tant pel pla­neta. Estem cri­dant la gent a llui­tar pels llocs que té més a prop. Cal que Cata­lu­nya pren­gui consciència que una part del seu ter­ri­tori pot des­a­parèixer; però no d’aquí a cent anys, sinó, com diuen la gent d’allà, qual­se­vol hivern, amb una lle­van­tada que pugui pro­vo­car que el tren­ca­ment de la barra de terra sigui irre­ver­si­ble.

No. Estem en un moment dramàtic en l’àmbit local i glo­bal. Nosal­tres par­lem de l’illa de Buda, però quan­tes gla­ce­res han començat a des­a­parèixer? Quants punts del Medi­ter­rani i de ciu­tats i de zones del pla­neta d’aquí a uns anys poden des­a­parèixer? Tot ho veiem molt lluny en el temps i lluny de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, però les nos­tres pos­si­bi­li­tats són forçar els que tenen el poder perquè ho evi­tin. Hi ha mol­tes mane­res d’evi­tar-ho; a més de les acti­tuds per­so­nals, hi ha altres llui­tes glo­bals, d’anar tots a l’una per forçar deci­si­ons. Aquest és un dels pro­ble­mes més impor­tants que hi ha avui dia al pla­neta. Encara no n’hem pres prou consciència. Estem des­truint el pla­neta i fent-lo inha­bi­ta­ble.

Sí, hem inclòs tres cançons de Josep Bo. Recu­pe­rem Lo car­ri­let de la cava, perquè l’hem vol­gut gra­var in situ, a l’illa; Lo gegant de ferro, que ja la vam gra­var per a la banda sonora de la pel·lícula Buda, de Santi Vall­depérez; i Los dies de festa, que pre­ci­sa­ment parla de la gent del camp que quan es pre­nien uns dies de festa, amb l’arròs bir­bat, la gar­riga ben llau­rada i el blat tot arre­ple­gat, se n’ana­ven amb el vapo­ret Anita o en bar­ques d’excursió a l’illa de Buda, per veure el far i fer una pae­lla.

Sí. N’hi havia diver­sos, de vapors. El riu era com el car­rer major de tota una gent que vivia molt de cara a les vores del riu, a la ribera. I aquesta cançó ho des­criu molt encer­ta­da­ment.

Hi ha una cançó que l’hem incor­po­rat a un fi de festa a l’illa, que es diu L’illa de Buda és un bé de Déu, que ens la van ense­nyar els matei­xos bude­ros i la va escriure Car­los Itarte, que era un mes­tre de la Cava que escri­via cançons; la mateixa gent de Buda ens la va pro­po­sar. Vam fer una ficció, com si la taverna tingués vida. Perquè el disc el vam gra­var a l’antiga taverna de l’illa.

N’hi ha dues que les hem fet pen­sant en les dues temàtiques que dèiem abans. Una que es diu Canta l’illa de Buda: un vell savi va escriure que a una terra on es canta sem­pre hi pots anar a viure. La cançó parla de la importància de can­tar. Hem creat una tor­nada que diu: “canta l’illa de Buda” amb la idea que aga­fem l’illa com a exem­ple d’un ter­ri­tori on la vida era molt sen­zi­lla, on no feia falta de res i on la gent can­tava molt. I no fa tants anys, d’això.

Si, La mar se fa gran parla d’aquest pro­blema: el mar es fa gran i no hi estem fent res. Els poders s’han de con­ju­rar per evi­tar-ho. Una altra cançó del disc és Lo Txa­car­ra­cat­xac, una cançó tra­di­ci­o­nal de la terra que vam recu­pe­rar de la gent del barri del Xicago de la Ràpita. Al disc també hi hem inclòs un xar­les­ton: No hi ha cap temps com lo meu temps, que fa referència al carpe diem, al viu la vida i no espe­ris al que pas­sarà demà.

Tenir aquesta visió posi­tiva la rei­vin­di­quem com una eina de trans­for­mació. No és que no vegem com n’està, de fotuda, la rea­li­tat, però les coses poden can­viar. La música és un ele­ment impor­tant per can­viar les coses perquè està pre­sent a tot arreu i amb música es pot diri­gir, es pot mani­pu­lar... Rei­vin­di­quem l’eina de la música per millo­rar la soci­e­tat.

Hem fet una pel·lícula muda, perquè el Viatge a Buda el repre­sen­tem amb un espec­ta­cle. Ens agrada fer un espec­ta­cle de cada disc. Aquí pro­po­sem un viatge al pas­sat, perquè la gent vegi com era el far de Buda, el vapor Anita i com era l’illa. Aquesta pel·lícula és l’ele­ment esce­nogràfic bàsic de l’espec­ta­cle: es veu com era aque­lla soci­e­tat. Està diri­gida per Jaume Moya, de l’equip de Films Nòmades, i hi ha inclòs imat­ges en 3D del far de Buda, ja des­a­pa­re­gut, i del vapor Anita.