“Fem un clam perquè l’illa de Buda no desaparegui”

Té els elements que buscàvem. De vegades, quan has recopilat les cançons per a un disc penses com el pots titular i quin pot ser el fil conductor. Aquest, en canvi, parteix des de zero, treballant en una idea que és el Viatge a Buda. Totes les cançons estaven encaminades a parlar de Buda, amb dues línies de treball. Una, és un viatge al passat, a un territori que avui està gairebé desert; ara és parc natural, hi ha una masia i una gent que hi va a treballar l’arròs, però fa cent anys era una comunitat i hi vivien 400 persones que hi treballaven o que hi van néixer.

Sí, els que van viure a l’illa s’autoanomenen buderos. És l’únic nom d’origen que no és d’un poble, sinó d’un territori. Hi havia gent que vivia a la masia gran, que era la dels amos, i d’altres en casetes de pescadors o de pagesos. També hi havia dues tavernes, una església i una escola. Tot això ho vam anar descobrint a mesura que entràvem en el projecte del disc. Una segona línia és que allà es cantava. Retratem una època en què la gent cantava treballant i cantava en el temps d’oci. Hem volgut gravar el disc a l’illa, excepte les bases rítmiques, que es van gravar a l’estudi. I mentre estàvem a l’illa, venien buderos a veure’ns i vam gravar amb ells unes cançons. Ens explicaven records de quan hi vivien. Es van emocionar. Una de les frases que ens va cridar més l’atenció va ser la d’una dona que deia que “vivint allí i en aquella època feia la sensació que no et faltava de res”. Era una vida molt senzilla, però al mateix temps molt plena.

La societat ha canviat moltíssim, però nosaltres el que reivindiquem és el fet de cantar. Per a aquella gent cantar era important. Cantaven treballant i, quan acabaven, se n’anaven a la taverna i continuaven cantant fins que es feia de nit. Al disc reivindiquem el fet de cantar com a eina per millorar la societat. Hi ha una frase molt antiga que diu que “allà on es canta pots anar-hi a viure”. Les coses han canviat molt. No tenim les societats rurals que teníem, però sí que podríem reconduir molt l’oci i que es tornés a cantar.

Sí, un dels objectius principals de fer el disc és cridar l’atenció perquè l’illa no desaparegui. Per estimar-la, primer s’ha de conèixer. Amb les Terres de l’Ebre en general ha passat el mateix: ara tot Catalunya defensa el Delta; la nostra lluita antitransvasament ha servit: quan la vam començar ens podien tractar d’insolidaris, però va ser important que la gent vingués aquí i anés estimant les Terres de l’Ebre. Ara Catalunya sent que el Delta és seu i això ha estat gràcies al moviment antitransvasament. Vam fer estimar aquesta terra. Amb l’illa de Buda pot passar el mateix, perquè s’està despertant la curiositat per aquest territori. Volem reivindicar que no desaparegui. És un clam. Volem que l’illa es conegui, i fer veure les seves amenaces del canvi climàtic, perquè és un dels exemples més clars dels efectes que pot produir a curt termini. Quan es visita l’illa s’entén molt bé què pot passar i que els efectes del canvi climàtic no seran d’aquí a cent anys, sinó que en alguns llocs del nostre territori poden ser bastant immediats.

L’illa pot desaparèixer molt ràpidament. Si es trenca la barra de terra que separa el mar de la llacuna, desapareixerà l’illa i una bona part del territori del Delta. Això és un efecte molt gràfic del canvi climàtic i molt immediat. L’illa és un triangle que hi ha entre el mar i els dos braços del riu: la gola de Llevant i la gola de Migjorn. Però el territori de l’illa és gran perquè al mig hi ha una gran llacuna. Si desaparegués la línia de terra que separa el mar de la llacuna, aquella llacuna pràcticament es menjaria més de mitja illa, i això tindria uns efectes irreparables.

El mar es fa gran perquè el gel del pol es fon. Sembla que tots pensem que això ho han d’arreglar uns senyors de dalt, que algun dia es cansaran de no prendre decisions. Però nosaltres pensem que una de les maneres de lluitar és que cadascú, allà on estigui, faci el que pugui. És allò de “pensa globalment i actua localment”. Nosaltres estem lluitant per Buda, però també estem lluitant pel planeta. Estem cridant la gent a lluitar pels llocs que té més a prop. Cal que Catalunya prengui consciència que una part del seu territori pot desaparèixer; però no d’aquí a cent anys, sinó, com diuen la gent d’allà, qualsevol hivern, amb una llevantada que pugui provocar que el trencament de la barra de terra sigui irreversible.

No. Estem en un moment dramàtic en l’àmbit local i global. Nosaltres parlem de l’illa de Buda, però quantes glaceres han començat a desaparèixer? Quants punts del Mediterrani i de ciutats i de zones del planeta d’aquí a uns anys poden desaparèixer? Tot ho veiem molt lluny en el temps i lluny de les nostres possibilitats, però les nostres possibilitats són forçar els que tenen el poder perquè ho evitin. Hi ha moltes maneres d’evitar-ho; a més de les actituds personals, hi ha altres lluites globals, d’anar tots a l’una per forçar decisions. Aquest és un dels problemes més importants que hi ha avui dia al planeta. Encara no n’hem pres prou consciència. Estem destruint el planeta i fent-lo inhabitable.

Sí, hem inclòs tres cançons de Josep Bo. Recuperem Lo carrilet de la cava, perquè l’hem volgut gravar in situ, a l’illa; Lo gegant de ferro, que ja la vam gravar per a la banda sonora de la pel·lícula Buda, de Santi Valldepérez; i Los dies de festa, que precisament parla de la gent del camp que quan es prenien uns dies de festa, amb l’arròs birbat, la garriga ben llaurada i el blat tot arreplegat, se n’anaven amb el vaporet Anita o en barques d’excursió a l’illa de Buda, per veure el far i fer una paella.

Sí. N’hi havia diversos, de vapors. El riu era com el carrer major de tota una gent que vivia molt de cara a les vores del riu, a la ribera. I aquesta cançó ho descriu molt encertadament.

Hi ha una cançó que l’hem incorporat a un fi de festa a l’illa, que es diu L’illa de Buda és un bé de Déu, que ens la van ensenyar els mateixos buderos i la va escriure Carlos Itarte, que era un mestre de la Cava que escrivia cançons; la mateixa gent de Buda ens la va proposar. Vam fer una ficció, com si la taverna tingués vida. Perquè el disc el vam gravar a l’antiga taverna de l’illa.

N’hi ha dues que les hem fet pensant en les dues temàtiques que dèiem abans. Una que es diu Canta l’illa de Buda: un vell savi va escriure que a una terra on es canta sempre hi pots anar a viure. La cançó parla de la importància de cantar. Hem creat una tornada que diu: “canta l’illa de Buda” amb la idea que agafem l’illa com a exemple d’un territori on la vida era molt senzilla, on no feia falta de res i on la gent cantava molt. I no fa tants anys, d’això.

Si, La mar se fa gran parla d’aquest problema: el mar es fa gran i no hi estem fent res. Els poders s’han de conjurar per evitar-ho. Una altra cançó del disc és Lo Txacarracatxac, una cançó tradicional de la terra que vam recuperar de la gent del barri del Xicago de la Ràpita. Al disc també hi hem inclòs un xarleston: No hi ha cap temps com lo meu temps, que fa referència al carpe diem, al viu la vida i no esperis al que passarà demà.

Tenir aquesta visió positiva la reivindiquem com una eina de transformació. No és que no vegem com n’està, de fotuda, la realitat, però les coses poden canviar. La música és un element important per canviar les coses perquè està present a tot arreu i amb música es pot dirigir, es pot manipular... Reivindiquem l’eina de la música per millorar la societat.

Hem fet una pel·lícula muda, perquè el Viatge a Buda el representem amb un espectacle. Ens agrada fer un espectacle de cada disc. Aquí proposem un viatge al passat, perquè la gent vegi com era el far de Buda, el vapor Anita i com era l’illa. Aquesta pel·lícula és l’element escenogràfic bàsic de l’espectacle: es veu com era aquella societat. Està dirigida per Jaume Moya, de l’equip de Films Nòmades, i hi ha inclòs imatges en 3D del far de Buda, ja desaparegut, i del vapor Anita.