Paradís amenaçat
L’illa de Buda, la més gran de Catalunya, on van arribar a viure unes quatre-centes persones fins als anys cinquanta, és avui dia un paradís natural amenaçat per la regressió de la costa i els efectes del canvi climàtic
GUILLERMO BORÉS
S’imaginen com deu ser viure en una illa que té molts dels elements que la fan paradisíaca? Les persones que fins als anys cinquanta del segle passat van viure a l’illa de Buda, al Delta de l’Ebre, sí que ho saben. Hi van anar per conrear arròs i allà tenien tot el que necessitaven: allotjament, escola, església i una taverna. Era, recorden alguns dels anomenats buderos, una illa “autosuficient”. Avui, però, aquest entorn natural privilegiat està amenaçat: la regressió de la costa, a causa de la falta de sediments (que es queden retinguts als embassaments), és imparable, i això se suma a la inundabilitat per la pujada del nivell del mar, la intrusió d’aigua marina a les llacunes durant els temporals i la subsidència (l’enfonsament) del Delta. Són els efectes devastadors del canvi climàtic: “Estem en una situació d’emergència mediambiental i no podem perdre més temps”, crida Guillermo Borés, membre de la família propietària de la meitat de l’illa. Cada any, diu, “el mar es menja de mitjana 34 metres de platja” i, des del fort temporal de l’any 2017, “aquest problema s’ha agreujat i les administracions no fan res per evitar-ho”.
L’illa, que pertany al terme de Sant Jaume d’Enveja i que és la més gran de Catalunya, té forma de triangle invertit, delimitat pels dos braços del riu i el mar. És, doncs, una illa maritimofluvial. Al seu interior hi ha grans llacunes –del Calaix Gran i el Calaix de Mar– que són l’hàbitat d’un gran nombre d’ocells. És un dels indrets amb més diversitat de Catalunya. Per l’illa també pasturen cavalls semisalvatges procedents de la regió francesa de la Camarga, el delta del Roine, els quals es van introduir per controlar el creixement de la vegetació i propiciar la cria d’aus.
Els avis
L’any 1924 els avis de Guillermo Borès –Joan i Pere Borés Calsamiglia– van comprar tota l’illa. Eren uns apassionats de la caça d’ànecs i la pesca i van fer una gestió exemplar dels seus recursos naturals. En una part de l’illa s’hi van implantar arrossars, que cultivaven colons que s’hi van traslladar a viure. Adjacent a la gran masia que es va construir al segle XIX, que avui funciona com a casa de turisme rural, s’hi troben una capella que també feia d’escola i una taverna. La vida transcorria com a la terra ferma. S’hi van organitzar festes majors i s’hi va crear un equip de futbol. Alguns hi van néixer. Hi van arribar a viure unes 400 persones, fins que amb la mecanització del conreu de l’arròs, a partir dels anys cinquanta, van anar abandonant l’illa. Actualment, de les 1.100 hectàrees que té, encara n’hi ha unes 300 que són arrossars, tot i que la gent va i ve dels camps i ja no hi viu.
Posteriorment, la propietat de l’illa va quedar dividida en dues parts iguals. I en els anys vuitanta, la filla de Pere Borés va decidir vendre la seva part, la meridional, que va quedar en mans de la Generalitat. Actualment, el govern català és el propietari d’aquesta part de l’illa, i la família Borés –Guillermo Borés és la tercera generació–, de la meitat septentrional. Curiosament, el límit que separa la propietat privada de la de la Generalitat es troba a l’església. I encara hi ha un tercer amo: la llacuna es va expropiar –Borés diu que “il·legalment”– com a zona maritimoterreste i, després de diversos anys de lluita als jutjats, va acabar en mans de l’Estat espanyol. Actualment l’accés és restringit, i només s’obre al públic per Sant Pere, patró de l’illa.
“En termes mediambientals, l’illa de Buda és com la Sagrada Família. És única, no tenim cap altre indret com aquest. Per trobar-lo has d’agafar un avió i canviar de continent. És l’aiguamoll més important de la conca mediterrània peninsular”, destaca Borés, que afegeix: “És una pena que Catalunya perdi aquests valors.” Quan ell era petit podia trepitjar per una línia de costa que ja ha desaparegut sota el mar. Allà hi havia el far més alt del món, el “gegant de ferro”, que ara es troba enfonsat a uns 10 metres de profunditat i a 2,3 quilometres de la costa. En les últimes dècades “s’han perdut 800 hectàrees d’aiguamolls” i la inacció de l’administració provocarà una catàstrofe mediambiental, alerta. Per ell, ja no són vàlides les mesures toves de transportar sediments per evitar frenar la regressió: “Ja estem a l’UCI.” Per això aposta per “mesures més dures”, com la construcció d’esculleres dins del mar. “L’objectiu és evitar que el mar arribi amb la força erosiva que arriba a la costa.” No es cansa d’insistir que cal actuar ràpidament, però confessa que és pessimista. “A Buda onegem la bandera de tots els problemes que esdevindran al Delta en poc temps perquè el mar ens ha declarat la guerra”, lamenta.
CARINA FILELLA
cfilella@lrp.cat
