Quants camins porten a Bach?

Amb molt poca distància en el temps han sortit recentment dos enregistraments molt interessants i contrastats dels bachians Concerts de Brandenburg, un d’Alfredo Bernardini al capdavant de Zefiro, l’altre de Reinhard Goebel dirigint els Berliner Barock Solisten.

Dono per ociós informar els lectors sobre el significat històric dels Concerts de Brandenburg, de títol original Six concerts avec plusieurs instruments; sembla que el sobrevingut prové del biògraf Spitta, cent cinquanta anys posterior a l’obra. Juntament amb Les Quatre Estacions de Vivaldi i el Canon de Pachelbel, representen els prototips d’allò que la majoria més àmplia entén per música barroca. El seu origen i les intencions de Bach els situen com allò que vulgarment se’n diu obres de circumstàncies. Sembla més aviat un recull cuinat quasi a correcuita; el recull com a tal, no pas cada concert, elaborats de la primera nota a l’última com tots els monuments a l’esperit sortits de Bach. Les tonalitats, totes en mode major, sense seqüència lògica i dues de repetides, al contrari de les sèries de suites i partites concebudes com a tals, així ho indiquen.

Les dues versions esmentades parteixen de plantejaments extrems i oposats, i resulta apassionant confrontar-les, no tant per escollir-ne una per sobre de l’altra, sinó per la mesura en què per comparació les dues revelen aspectes diferents de l’ànima d’aquestes obres fascinants. Bernardini porta a les últimes conseqüències allò que se n’ha dit tendència historicista, però ja oblidat l’esperit arxiver, i de ple en el de l’artista. Afina el la a 398 hz, el to de l’època a França, i destria tan nítidament la veu de cada instrument que explica quasi visualment cada causa i cada efecte harmònic, com si fos una conversa entre persones. El conjunt és una filigrana de qualitat i precisió, de bellesa i refinament auditius.

Goebel ja havia fet els deures amb aquella revolucionària versió del 1987, que va marcar un abans i un després, i ara es permet d’anar sense ambages ni inhibicions a l’efecte, a l’esplendor majestuosa d’unes peces adreçades a l’alegria de viure, a la magnificència de l’apreciació del món. Fa servir instruments actuals, en el límit de la retòrica “moderna”, sense renunciar a l’esperit del barroc, sinó portant-lo de nou a la màxima exaltació. Per comparació, aquí un té la impressió d’haver deixat les delicioses delicadeses de la cambra antiga, i sallar a tota velocitat per una autopista en l’automòbil més luxós, confortable i avançat. No cal triar una opció. Quedem-nos-les totes dues.