Quants camins porten a Bach?

Amb molt poca distància en el temps han sor­tit recent­ment dos enre­gis­tra­ments molt interes­sants i con­tras­tats dels bac­hi­ans Con­certs de Bran­den­burg, un d’Alfredo Ber­nar­dini al cap­da­vant de Zefiro, l’altre de Rein­hard Goe­bel diri­gint els Ber­li­ner Barock Solis­ten.

Dono per ociós infor­mar els lec­tors sobre el sig­ni­fi­cat històric dels Con­certs de Bran­den­burg, de títol ori­gi­nal Six con­certs avec plu­si­eurs ins­tru­ments; sem­bla que el sobre­vin­gut prové del biògraf Spitta, cent cin­quanta anys poste­rior a l’obra. Jun­ta­ment amb Les Qua­tre Esta­ci­ons de Vivaldi i el Canon de Pac­hel­bel, repre­sen­ten els pro­to­tips d’allò que la majo­ria més àmplia entén per música bar­roca. El seu ori­gen i les inten­ci­ons de Bach els situen com allò que vul­gar­ment se’n diu obres de cir­cumstàncies. Sem­bla més aviat un recull cui­nat quasi a cor­re­cuita; el recull com a tal, no pas cada con­cert, ela­bo­rats de la pri­mera nota a l’última com tots els monu­ments a l’espe­rit sor­tits de Bach. Les tona­li­tats, totes en mode major, sense seqüència lògica i dues de repe­ti­des, al con­trari de les sèries de sui­tes i par­ti­tes con­ce­bu­des com a tals, així ho indi­quen.

Les dues ver­si­ons esmen­ta­des par­tei­xen de plan­te­ja­ments extrems i opo­sats, i resulta apas­si­o­nant con­fron­tar-les, no tant per esco­llir-ne una per sobre de l’altra, sinó per la mesura en què per com­pa­ració les dues reve­len aspec­tes dife­rents de l’ànima d’aques­tes obres fas­ci­nants. Ber­nar­dini porta a les últi­mes con­seqüències allò que se n’ha dit tendència his­to­ri­cista, però ja obli­dat l’espe­rit arxi­ver, i de ple en el de l’artista. Afina el la a 398 hz, el to de l’època a França, i des­tria tan nítida­ment la veu de cada ins­tru­ment que explica quasi visu­al­ment cada causa i cada efecte harmònic, com si fos una con­versa entre per­so­nes. El con­junt és una fili­grana de qua­li­tat i pre­cisió, de bellesa i refi­na­ment audi­tius.

Goe­bel ja havia fet els deu­res amb aque­lla revo­lu­cionària versió del 1987, que va mar­car un abans i un després, i ara es per­met d’anar sense amba­ges ni inhi­bi­ci­ons a l’efecte, a l’esplen­dor majes­tu­osa d’unes peces adreçades a l’ale­gria de viure, a la mag­ni­ficència de l’apre­ci­ació del món. Fa ser­vir ins­tru­ments actu­als, en el límit de la retòrica “moderna”, sense renun­ciar a l’espe­rit del bar­roc, sinó por­tant-lo de nou a la màxima exal­tació. Per com­pa­ració, aquí un té la impressió d’haver dei­xat les deli­ci­o­ses deli­ca­de­ses de la cam­bra antiga, i sallar a tota velo­ci­tat per una auto­pista en l’automòbil més luxós, con­for­ta­ble i avançat. No cal triar una opció. Que­dem-nos-les totes dues.