Insubornable Antic Teatre

Va ser el 2003, sense que ningú el reclamés, quan un grup d’artistes van decidir fer fora les rates d’una finca molt propera al Palau de la Música. Vell escenari abandonat, alguns artistes de la General Elèctrica (que havien utilitzat una fàbrica a finals de segle XX, al darrere del Museu Marítim, fins que l’urbanisme els en va expulsar) repintaven, llavors, les parets del rònec Círculo Barcelonés Obrero San José per donar vida a una cultura pensada per generació espontània. Ara, després que l’Antic Teatre fos sotmès a un tancament d’emergència i hagués de viure un llarg èxode pel desert –amb el favor de l’ICUB per cobrir bona part de les despeses d’obres estructurals–, després d’aprendre a compartir emergència amb la Sala Hiroshima i davant l’amenaça d’un tancament perquè la propietat no està disposada a renovar-los el contracte (d’aquí a uns set anys, aproximadament), el jurat de teatre dels Premis de la Crítica els ha volgut reconèixer atorgant-los el Premi a la Sala del 2019. Han passat disset anys (l’aniversari es fa coincidir amb Sant Jordi), tenen clar que són indispensables i mantenen el pols a la dinàmica especuladora al centre de la ciutat. Insubornables. En tot aquest temps, Semolina Tomic lidera a la proa del vaixell víking un projecte que no para de renovar el seu equip, sempre rebel, inquiet, inconformista i alhora generós i que es deixa estimar.

Els seus tres valors són independència, sostenibilitat i resistència. Només un exemple: el 2019, el 57% dels ingressos es van aconseguir per finançament propi, mentre que les ajudes públiques van ser del 43%. El servei de bar i l’acord amb San Miguel superen el 30% dels ingressos, per sobre del 25,7% del Departament de Cultura, l’11% de l’ICUB i el 4,6% de l’INAEM. Tanmateix, lamenten que, tot i que proporcionen coproduccions i que les companyies es queden entre el 80 i el 100% de la taquilla (percentatges superiors als de sales com la Beckett o el Tantarantana, rescatats in extremis per les administracions) només aconsegueixen, de mitjana, que la sala pagui per funció uns 500 euros, unes xifres “insuficients”, admet Elisabeth Ruiz, de l’Antic.

El cas de l’Antic Teatre s’ha convertit en el cas paradigmàtic de les polítiques d’especulació a les sales de creació. Coincideix amb la situació del Club Capitol (que aquest juny no podrà renovar el contracte). I els comiats per la porta del darrere del Teatre Apolo (amb molts litigis pel mig) i la Sala Muntaner (que busca comprador per ventilar els deutes pendents). La paradoxa és que l’administració, que va obligar a fer una costosa reforma, ha pagat 519.670,49 dels 679.789,50 euros de les reformes fetes entre el 2007 i el 2009 i, posteriorment, en una nova fase, el 2013.

La colla de vells amics (instal·lats a Barcelona) que es van anar coneixent en campanyes i festivals internacionals es van conjurar perquè aquell fos el seu refugi artístic. De seguida, s’hi va interessar des del Mercat de les Flors (llavors encara dirigit per Andreu Morte), que provava de conciliar el teatre més innovador europeu amb propostes d’antics directors de sala (de Comediants a Esteve Polls, per citar dos exemples tan antagònics com fidels a la seva manera d’entendre i viure el teatre). De seguida, l’Antic Teatre va passar a ser un satèl·lit molt útil del teatre municipal de Barcelona (que va suplir la sala B de Montjuïc que s’ubicava des de feia unes dècades a l’edifici que avui forma part de la platea de la Fabià Puigserver). Ells, militants de pedra picada, agafant-se als ànims dels veïns de Ciutat Vella i, alhora, de la seva comunitat d’artistes, es defineixen com a imprescindibles per a la cultura de la capital i del país.

D’Antics Teatres, n’hi ha dos, a Barcelona. Fa pocs anys, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en va obrir un amb aquest nom després d’unes costoses i interminables obres a la Casa de la Caritat. El del carrer Verdaguer i Callís és el que reconeix, majoritàriament, el sector. Perquè és l’espai de proves (amb contínues estrenes que disparen cap a totes direccions) i perquè la seva terrassa (un dels espais més cobejats pels tripadvisor de torn, ha estat escenari de conxorxes en favor de la cultura de base. De fet, les negociacions impossibles amb la propietat han estat l’espoleta de tota una feina ingent, que novament amb un grapat de noms d’artistes compromesos s’han atrevit a donar un cop de puny sobre la taula. Fa disset anys van néixer sense adreçar-se a ningú. Ara no estan disposats a desaparèixer sense oferir una alternativa als artistes més fràgils de l’escena (majoritàriament voregen la trentena, però també hi ha artistes amb una carrera internacional indiscutible que, si no és a l’Antic, troben poques oportunitats per fer representacions a la capital).

A la porta d’accés principal a l’Antic Teatre hi trobem una placa en què hi ha escrit: “Círculo Barcelonés San José”, associació centenària que va desenvolupar la seva activitat a l’espai des del 1951. L’arquitecte Joan Martorell va fundar aquesta entitat el 1850. També es pot veure un vitrall a la zona del bar amb una representació de Sant Josep, patró dels obrers. L’edifici, en realitat, es remunta al segle XVII: és un palau residencial neoclàssic, que forma part del patrimoni de la ciutat. Si algun personatge reivindiquen els actuals gestors de l’antic Teatre és Pierrot, “un dels més representatius de la Barcelona Canalla dels vuitanta, conegut pels seus espectacles de transformisme”. A principis dels setanta, Pierrot, nebot d’una de les sòcies més actives del Cercle, hi va representar els seus espectacles de Teatro de impacto, amb escenes de terror “en què es mostraven perversitats, horrors, fílies i fòbies, sempre acabant amb un final molt contundent que volia provocar en el públic l’anomenat impacte”, comenten al seu web. Evidentment, Pierrot va saber esquivar molt bé la censura de la fi de la dictadura i principi de la Transició: tenia preparats textos i vestuaris alternatius per si hi havia la visita dels inspectors. Ara, l’Antic manté encara l’aura de cabaret amb les sessions d’El Desplume! en què, des de fa anys, Víctor Guerrero convida altres artistes del music hall de fa dècades. Se’n riuen de mort i de qui el vetlla.

L’Antic viu contínuament en crisi. És part de la seva identitat, probablement, però aspira que les companyies que hi actuïn tinguin una estabilitat que els permeti viure i transmetre art per tots els porus, sense l’angúnia d’omplir la nevera. Durant el tancament de l’espai de Verdaguer i Callís a causa de la reforma per a l’obtenció de la llicència (2007-2009), i tot i que el bar romania obert, l’activitat escènica es va desplaçar a l’AdriÀntic, un espai d’investigació, creació i exhibició actiu fins al 2015. Ara l’Antic és el buc insígnia del moviment Cultura de Base, l’espai ciutadà on es reivindica una democràcia directa en la cultura per fer respectar unes arts en viu, per definició, insubornables.