Insubornable Antic Teatre

Va ser el 2003, sense que ningú el reclamés, quan un grup d’artis­tes van deci­dir fer fora les rates d’una finca molt pro­pera al Palau de la Música. Vell esce­nari aban­do­nat, alguns artis­tes de la Gene­ral Elèctrica (que havien uti­lit­zat una fàbrica a finals de segle XX, al dar­rere del Museu Marítim, fins que l’urba­nisme els en va expul­sar) repin­ta­ven, lla­vors, les parets del rònec Círculo Bar­ce­lonés Obrero San José per donar vida a una cul­tura pen­sada per gene­ració espontània. Ara, després que l’Antic Tea­tre fos sotmès a un tan­ca­ment d’emergència i hagués de viure un llarg èxode pel desert –amb el favor de l’ICUB per cobrir bona part de les des­pe­ses d’obres estruc­tu­rals–, després d’apren­dre a com­par­tir emergència amb la Sala Hiros­hima i davant l’amenaça d’un tan­ca­ment perquè la pro­pi­e­tat no està dis­po­sada a reno­var-los el con­tracte (d’aquí a uns set anys, apro­xi­ma­da­ment), el jurat de tea­tre dels Pre­mis de la Crítica els ha vol­gut reconèixer ator­gant-los el Premi a la Sala del 2019. Han pas­sat dis­set anys (l’ani­ver­sari es fa coin­ci­dir amb Sant Jordi), tenen clar que són indis­pen­sa­bles i man­te­nen el pols a la dinàmica espe­cu­la­dora al cen­tre de la ciu­tat. Insu­bor­na­bles. En tot aquest temps, Semo­lina Tomic lidera a la proa del vai­xell víking un pro­jecte que no para de reno­var el seu equip, sem­pre rebel, inquiet, incon­for­mista i alhora generós i que es deixa esti­mar.

Els seus tres valors són inde­pendència, sos­te­ni­bi­li­tat i resistència. Només un exem­ple: el 2019, el 57% dels ingres­sos es van acon­se­guir per finançament propi, men­tre que les aju­des públi­ques van ser del 43%. El ser­vei de bar i l’acord amb San Miguel superen el 30% dels ingres­sos, per sobre del 25,7% del Depar­ta­ment de Cul­tura, l’11% de l’ICUB i el 4,6% de l’INAEM. Tan­ma­teix, lamen­ten que, tot i que pro­por­ci­o­nen copro­duc­ci­ons i que les com­pa­nyies es que­den entre el 80 i el 100% de la taqui­lla (per­cen­tat­ges supe­ri­ors als de sales com la Beckett o el Tan­ta­ran­tana, res­ca­tats in extre­mis per les admi­nis­tra­ci­ons) només acon­se­guei­xen, de mit­jana, que la sala pagui per funció uns 500 euros, unes xifres “insu­fi­ci­ents”, admet Eli­sa­beth Ruiz, de l’Antic.

El cas de l’Antic Tea­tre s’ha con­ver­tit en el cas para­digmàtic de les polítiques d’espe­cu­lació a les sales de cre­ació. Coin­ci­deix amb la situ­ació del Club Capi­tol (que aquest juny no podrà reno­var el con­tracte). I els comi­ats per la porta del dar­rere del Tea­tre Apolo (amb molts liti­gis pel mig) i la Sala Mun­ta­ner (que busca com­pra­dor per ven­ti­lar els deu­tes pen­dents). La para­doxa és que l’admi­nis­tració, que va obli­gar a fer una cos­tosa reforma, ha pagat 519.670,49 dels 679.789,50 euros de les refor­mes fetes entre el 2007 i el 2009 i, poste­ri­or­ment, en una nova fase, el 2013.

La colla de vells amics (ins­tal·lats a Bar­ce­lona) que es van anar conei­xent en cam­pa­nyes i fes­ti­vals inter­na­ci­o­nals es van con­ju­rar perquè aquell fos el seu refugi artístic. De seguida, s’hi va interes­sar des del Mer­cat de les Flors (lla­vors encara diri­git per Andreu Morte), que pro­vava de con­ci­liar el tea­tre més inno­va­dor euro­peu amb pro­pos­tes d’antics direc­tors de sala (de Come­di­ants a Esteve Polls, per citar dos exem­ples tan antagònics com fidels a la seva manera d’enten­dre i viure el tea­tre). De seguida, l’Antic Tea­tre va pas­sar a ser un satèl·lit molt útil del tea­tre muni­ci­pal de Bar­ce­lona (que va suplir la sala B de Montjuïc que s’ubi­cava des de feia unes dècades a l’edi­fici que avui forma part de la pla­tea de la Fabià Puig­ser­ver). Ells, mili­tants de pedra picada, aga­fant-se als ànims dels veïns de Ciu­tat Vella i, alhora, de la seva comu­ni­tat d’artis­tes, es defi­nei­xen com a impres­cin­di­bles per a la cul­tura de la capi­tal i del país.

D’Antics Tea­tres, n’hi ha dos, a Bar­ce­lona. Fa pocs anys, el Cen­tre de Cul­tura Con­tem­porània de Bar­ce­lona (CCCB) en va obrir un amb aquest nom després d’unes cos­to­ses i inter­mi­na­bles obres a la Casa de la Cari­tat. El del car­rer Ver­da­guer i Callís és el que reco­neix, majo­ritària­ment, el sec­tor. Perquè és l’espai de pro­ves (amb contínues estre­nes que dis­pa­ren cap a totes direc­ci­ons) i perquè la seva ter­rassa (un dels espais més cobe­jats pels tri­pad­vi­sor de torn, ha estat esce­nari de con­xor­xes en favor de la cul­tura de base. De fet, les nego­ci­a­ci­ons impos­si­bles amb la pro­pi­e­tat han estat l’espo­leta de tota una feina ingent, que nova­ment amb un gra­pat de noms d’artis­tes com­pro­me­sos s’han atre­vit a donar un cop de puny sobre la taula. Fa dis­set anys van néixer sense adreçar-se a ningú. Ara no estan dis­po­sats a des­a­parèixer sense ofe­rir una alter­na­tiva als artis­tes més fràgils de l’escena (majo­ritària­ment vore­gen la tren­tena, però també hi ha artis­tes amb una car­rera inter­na­ci­o­nal indis­cu­ti­ble que, si no és a l’Antic, tro­ben poques opor­tu­ni­tats per fer repre­sen­ta­ci­ons a la capi­tal).

A la porta d’accés prin­ci­pal a l’Antic Tea­tre hi tro­bem una placa en què hi ha escrit: “Círculo Bar­ce­lonés San José”, asso­ci­ació cen­tenària que va desen­vo­lu­par la seva acti­vi­tat a l’espai des del 1951. L’arqui­tecte Joan Mar­to­rell va fun­dar aquesta enti­tat el 1850. També es pot veure un vitrall a la zona del bar amb una repre­sen­tació de Sant Josep, patró dels obrers. L’edi­fici, en rea­li­tat, es remunta al segle XVII: és un palau resi­den­cial neoclàssic, que forma part del patri­moni de la ciu­tat. Si algun per­so­natge rei­vin­di­quen els actu­als ges­tors de l’antic Tea­tre és Pier­rot, “un dels més repre­sen­ta­tius de la Bar­ce­lona Cana­lla dels vui­tanta, cone­gut pels seus espec­ta­cles de trans­for­misme”. A prin­ci­pis dels setanta, Pier­rot, nebot d’una de les sòcies més acti­ves del Cer­cle, hi va repre­sen­tar els seus espec­ta­cles de Tea­tro de impacto, amb esce­nes de ter­ror “en què es mos­tra­ven per­ver­si­tats, hor­rors, fílies i fòbies, sem­pre aca­bant amb un final molt con­tun­dent que volia pro­vo­car en el públic l’ano­me­nat impacte”, comen­ten al seu web. Evi­dent­ment, Pier­rot va saber esqui­var molt bé la cen­sura de la fi de la dic­ta­dura i prin­cipi de la Tran­sició: tenia pre­pa­rats tex­tos i ves­tu­a­ris alter­na­tius per si hi havia la visita dels ins­pec­tors. Ara, l’Antic manté encara l’aura de caba­ret amb les ses­si­ons d’El Des­plume! en què, des de fa anys, Víctor Guer­rero con­vida altres artis­tes del music hall de fa dècades. Se’n riuen de mort i de qui el vet­lla.

L’Antic viu contínua­ment en crisi. És part de la seva iden­ti­tat, pro­ba­ble­ment, però aspira que les com­pa­nyies que hi actuïn tin­guin una esta­bi­li­tat que els per­meti viure i trans­me­tre art per tots els porus, sense l’angúnia d’omplir la nevera. Durant el tan­ca­ment de l’espai de Ver­da­guer i Callís a causa de la reforma per a l’obtenció de la llicència (2007-2009), i tot i que el bar roma­nia obert, l’acti­vi­tat escènica es va des­plaçar a l’AdriÀntic, un espai d’inves­ti­gació, cre­ació i exhi­bició actiu fins al 2015. Ara l’Antic és el buc insígnia del movi­ment Cul­tura de Base, l’espai ciu­tadà on es rei­vin­dica una democràcia directa en la cul­tura per fer res­pec­tar unes arts en viu, per defi­nició, insu­bor­na­bles.