Premsar l’oli, fer volar l’art

L’Ani­mal a l’Esquena no té una sala de màqui­nes, ni les xeme­ne­ies dels vapors. La seva ela­bo­ració és més arte­sana. Aquest cen­tre (amb una for­mi­da­ble mala cober­tura per a les tru­ca­des mòbils) se situa a l’antic Mas Espo­lla, una masia i un ter­reny que van adqui­rir María Muñoz i Pep Ramis el 1997. Des del 2001, l’han anat equi­pant i cons­truint. Amb l’eco­no­mia pru­dent del pagès, amb la gene­ro­si­tat del que vol veure créixer plançons arreu. Cada any, recu­llen les oli­ves de les seves 200 oli­ve­res i les prem­sen per fer oli. La cre­ació artística pren una olor de terra, perquè és molt pro­ba­ble que tran­siti pels camps, per l’hort, pels frui­ters i la cura dels ani­mals de granja.

Tot i l’apa­rent qui­e­tud, el 2019 van aco­llir uns 35 pro­jec­tes, una acti­vi­tat cons­tant que pro­cu­ren equi­li­brar amb dosi de gua­ret. María Muñoz i Pep Ramis, codi­rec­tors també del grup de dansa Mal Pelo, neces­si­ten espais de calma, de reflexió. Que pro­cu­ren com­par­tir amb pen­sa­dors i artis­tes de llarga tra­jectòria i també amb els seus artis­tes asso­ci­ats. El 2020 aquests són Xavier Bobés, Baró d’Evel Cirk Cie., Fede­rica Pore­llo, Leo­nor Leal, Pep Ayme­rich, Marta Izqui­erdo Muñoz, Mónica Valen­ci­ano, Mari­antònia Oli­ver, Group LaBolsa i Osso Club (Enric Ases, Andrés Corc­hero, María Muñoz, Pep Ramis, Piero Stei­ner). La relació es manté cada dos o tres anys. Es pro­cura aten­dre les seves neces­si­tats, de la manera més per­so­na­lit­zada pos­si­ble.

Del 2001 al 2010, el cen­tre anava pro­jec­tant-se amb tota la seva ambició, amb el suport de Toni Cots en la codi­recció. El cen­tre volia ser un punt de tro­bada de cre­a­dors amb una afi­ni­tat ideològica i cre­a­tiva. Que alter­nava la residència artística amb les ses­si­ons de for­mació i inves­ti­gació. Des del 2003 va incre­men­tar nota­ble­ment l’acti­vi­tat i hi havia l’opor­tu­ni­tat de cedir car­tes blan­ques (encàrrecs de peti­tes pro­duc­ci­ons perquè els balla­rins tin­gues­sin temps de fer recerca sobre els seus llen­guat­ges i uni­ver­sos artístics). Es començava a esta­blir una xarxa amb cre­a­dors i cen­tres d’Europa i del nord d’Àfrica. El 2011, va arren­car el fes­ti­val Bhum, que volia ser un punt de tro­bada de tots els còmpli­ces. Aquell any, per exem­ple, es va poder con­vi­dar Jordi Galí a rea­lit­zar una ins­tal·lació (balla i fa equi­li­bris men­tre arma una amal­gama de fus­tes i mate­rial tro­bat amb cor­des en un silenci absor­bent) en un dels camps del Mas Espo­lla. El fes­ti­val es volia con­ver­tir en un aplec durant gai­rebé un mes per com­par­tir labo­ra­to­ris.

Però la ini­ci­a­tiva con­ta­gi­osa es va haver d’atu­rar de cop. Edu­ard Tei­xi­dor Ros, cor­res­pon­sa­ble de L’Ani­mal a l’Esquena, explica que va ser neces­sari perquè del 2012 al 2016 (arran de la crisi econòmica) Mal Pelo va per­dre el 70% de les seves aju­des públi­ques. L’espai ja era un refe­rent i no es va voler tan­car. Va ser neces­sari un replan­te­ja­ment ampli­ant el nom­bre de pro­jec­tes a aco­llir (de 30 a 40 cada any) i reduint les esta­des molts cops a una sola set­mana. De totes mane­res, adver­teix Tei­xi­dor, la con­cen­tració que per­met la calma del Mas Espo­lla fa que les hores ren­dei­xin el doble. Tot i que hi ha una casa dis­po­ni­ble al muni­cipi, sovint s’apro­fita la cuina del mas per apro­fi­tar encara més el temps de cre­ació.

L’Ani­mal a l’Esquena és un equi­pa­ment pri­vat. Una raresa en aquests temps, perquè els muni­ci­pis impul­sen la majo­ria d’aquests equi­pa­ments. Però fa dues dècades no exis­tien aquests suports públics. Sense anar més lluny, la Nau Iva­now i La Cal­dera eren pri­vats, fins que l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona els va incor­po­rar a la xarxa de fàbri­ques de cre­ació.

L’Ani­mal a l’Esquena té una con­nexió molt forta amb el muni­cipi. Ara fa un parell d’anys, per exem­ple, que l’Ajun­ta­ment cedeix el seu Tea­tre Ate­neu per si alguna com­pa­nyia (majo­ritària­ment, les asso­ci­a­des) ha de fer alguna residència tècnica. L’incre­ment de preu de l’elec­tri­ci­tat ha fet impos­si­ble que la sala (que dis­posa de mate­rial i infra­es­truc­tura) pugui uti­lit­zar els focus durant tota la set­mana, perquè això ofe­ga­ria pres­su­postària­ment el cen­tre de cre­ació, lamenta Tei­xi­dor. L’Ani­mal a l’Esquena va assen­tar-se a Celrà, en uns anys, a finals dels noranta, en què la zona estava lide­rant la dansa a Cata­lu­nya. A Celrà, hi va haver abans el cen­tre de cre­ació que l’Escola de Dansa (que ara con­grega tot tipus de grups i edats).

L’Ani­mal a l’Esquena dis­posa de dos espais de cessió de residència. D’una banda, hi ha la sala gran, des­ti­nada al ves­sant cre­a­tiu, i, d’una altra banda, la sala de les vol­tes (un racó de la masia on anti­ga­ment es posa­ven a asse­car les boti­far­res pro­te­gi­des amb fil­ferro i una bote­lla de cava fora­dada per fer-la inac­ces­si­ble a les rates de camp). Ara és un espai petit i amb una llum que per­met con­cen­trar-se en una cre­ació literària, sigui una novel·la, una tesi o una inda­gació sobre el ballarí i coreògraf David Zam­brano (com va estar rea­lit­zant una inves­ti­ga­dora al novem­bre). Cal sumar-hi, és clar, un ter­cer espai, que és tot l’exte­rior al vol­tant de l’era i dels camps i els frui­ters. Maria Muñoz va expli­car: “Per bas­tir L’incon­tro amb Raf­fa­e­lla Gior­dano (Tem­po­rada Alta 2014) vam anar al bosc amb una gra­va­dora. Hi vàrem gra­var el que anàvem dient, les intuïcions per a l’espec­ta­cle.” Fora de la finca rústica, s’ha incor­po­rat com a nou espai l’Ate­neu de Celrà.

A hores d’ara, L’Ani­mal a l’Esquena ha començat a recu­pe­rar el ritme, després de set­ma­nes de tan­ca­ment per cau­ses de força major. Fa tot just una set­mana que hi va fer una residència la bai­la­ora de fla­menc Leo­nor Leal (una de les asso­ci­a­des). També aco­lli­ran els assaigs del nou tre­ball de Mal Pelo (que es pre­senta al Grec) i van ate­nent deman­des tot pro­cu­rant una pro­tecció dels artis­tes per evi­tar con­ta­gis, en espera que les auto­ri­tats sanitàries for­ma­lit­zin uns pro­to­cols via­bles.