Lectures recomanades
Tons de negre
Les novetats editorials signades per Mar Bosch, Joël Dicker i Jo Nesbö arriben per fer les delícies dels lectors habituals i dels qui aprofiten l’estiu per submergir-se en trames llegidores i narrativament ben propulsades
Eva Botet, protagonista dels llibres de Mar Bosch (Girona, 1981), és Bridget Jones a la catalana. Ja ho he dit. Ho escric d’entrada perquè molts lectors seguidors seus deuen encarar les ressenyes dels llibres d’aquesta escriptora comptant les paraules que falten perquè el crític de torn arribi a la conclusió amb què comença aquest article. Queda dit i ja no cal esperar més, doncs, tot i que no podria dir si és una comparació ofensiva, elogiosa o una associació fàcil per a comentaristes de llibres amb pocs recursos, ja que personalment desconec si les històries de La dona efervescent (Univers) i l’antecedent (Les generacions espontànies, Edicions del Periscopi) són comparables a les del personatge creat per Hellen Fielding fa un parell de dècades, perquè aquesta última no la tinc llegida i ni tan sols n’he vist la versió cinematogràfica, que ja se sap que una pel·lícula ve a ser la manera més cara d’escriure un llibre, de la mateixa manera que un llibre és la forma més barata de fer una pel·lícula, que cada lector projecta a la pantalla de la seva imaginació.
Projectar la història que explica Bosch en el seu últim treball, que comença amb una portada magistral de l’il·lustrador Ignasi Font (aquí es reparteixen elogis per a tothom, inclosa l’editora Ester Pujol; quina vista per portar Bosch al seu molí) és d’alt risc, perquè les dosis d’imaginació, inversemblança i hilaritat que surten del seu magí resulten trepidants i extenuants com enfilar-se a una cinta de córrer, o sigui que també són estimulants saludables si es fa l’esforç de grat. En aquesta història de la narradora gironina hi ha molts riures, alguns somriures i fins i tot observacions i pensaments profunds que Bosch sap dissimular amb una pàtina d’aparent banalitat, com un grumoll de wasabi en un embolcall de Sugus, perquè entrin més bé coll avall fins que et claven la sotragada a l’estómac. No voldria oblidar-me d’esmentar algunes aportacions neològiques memorables en matèria de vocabulari, com ara criplorar, aplicada als bruels de les criatures esgargamellant-se, o imatges potents com ara la que compara l’acte de tallar el cordó umbilical amb la cinta d’inauguració de la paternitat. Bravo. Anant al gra, la història va d’una mare de bessons neòfita superada per unes circumstàncies entre què destaca l’aparició de la seva sogra, acabada de traspassar, en el paper estel·lar de fantasma, de fada malvada, de veu rosegadora de la consciència, culpable i causant de tot aquell malestar que us provocaria una sogra viva però, com que en el cas de la pobra Botet habita dins del seu cap, sense poder fer veure que l’escoltes mentre et pintes les ungles, o poses el mans lliures al telèfon i li fas botifarra o te’n vas a viure a l’altra punta de món per no haver de suportar-la –tret, naturalment, que la sogra sigui la d’un servidor, que haig de dir que és encantadora, aprofitant que ben segur està llegint aquestes planes. Tot plegat, us estareu preguntant, de quina manera encaixa en el gènere de novel·la negra que titula aquest article? Doncs molt senzill. La dona efervescent és un relat negre de cap a peus. D’humor negre, per ser precisos.
SANG NORUEGA
Morts de vells o prematurament Andrea Camilleri, Henning Mankell i Philip Kerr (va, afegim-hi també Stieg Larsonn, pel sotrac que va generar, tot i que no és pas tant sant de la meva devoció), el gran rei vivent del gènere criminal actual és, per al meu gust, el noruec Jo Nesbö (Oslo, 1960). El pare del detectiu Harry Hole ha donat vacances al seu protagonista estel·lar per engiponar una història curta, Sang a la neu (Proa, traducció de Laura Segarra Vidal) que podria ben ser una subtrama sobrant, excedent, descartada d’algun dels patracols encapçalats per Hole, però que es limita a ser una fosca història d’amor amb menys sang i fetge de l’habitual en què el passat del protagonista va perfilant-ne la personalitat i presentant-la al lector de manera retrospectiva a mesura que es precipita al capdavall de la novel·la. Per no trencar-vos el plat bonic, no us revelaré si coincideix o no amb el final d’un sicari aparentment insensible que, per situar-vos, us diré que, en la freda Oslo dels anys setanta, rep l’encàrrec del seu cap de liquidar-li la dona. Per definir-lo amb les seves pròpies paraules: “[...] ho podríem resumir així: soc incapaç de conduir a poc a poc, soc tou com la mantega, m’enamoro amb massa facilitat, perdo el cap quan m’emprenyo i soc ruc per a les matemàtiques. He llegit una mica, però sé ben poca cosa i, en tot cas, res d’utilitat”. Una novel·la que està molt lluny de la forassenyada Headhunters amb què Nesbö ens va desencaixar amb un atroç divertimento però que no deixarà de satisfer els seguidors d’aquest autor.
L’HOME QUE FA ENVEJA
En la ressenya del llibre anterior, he escrit que, segons el meu criteri, Jo Nesbö seria el rei actual de la novel·la policíaca. Que consti que ho he dit perquè trobo que Joël Dicker (Ginebra, 1985) fa de mal encasellar en un gènere que sovint desborda per tots costats (com ara en El llibre dels Baltimore, per no anar més lluny), tot i que, quan s’hi posa, fa ballar amb un peu tots els lectors de gènere. És el cas de L’enigma de l’habitació 622 (La Campana), en què l’autor, traduït per Imma Falcó i Josep Alemany se situa ell mateix com a personatge de la trama per servir-nos un trepidant thriller amb un assassinat, un triangle amorós, una novel·la dins la novel·la i els habituals girs de guió que Dicker domina amb mestria de dissenyador de vagonetes de Dragon Khan. Tot empaquetat en un volum de lectura de tardes d’estiu de poc menys de set-centes pàgines en què l’autor suís renovarà de ben segur l’admiració dels seus seguidors, de manera directament proporcional a l’enveja que causarà en qualsevol escriptor de més o menys volada que assisteix impotent a un desplegament de recursos i ritme narratiu que, des que va esclatar amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, obliguen de manera indiscutible a aixecar-se de la butaca, exhaustos i feliços, per aplaudir un cop girada l’última pàgina del llibre.
Joël Dicker torna a demostrar que domina els girs de guió amb la mestria d’un dissenyador de vagonetes de Dragon Khan
