LECTURES RECOMANADES
Històries de família
Un misteri fosc entre parents en l’últim lliurament de les aventures del comissari Montalbano i dues històries familiars intenses i ben elaborades, als Estats Units i a Alemanya, són tres de les traduccions al català que val la pena tenir en compte per passar les calors d’aquest mes d’agost
sempre he pensat que en les edicions en llengua catalana d’Andrea Camilleri hauria de figurar com a coautor Pau Vidal, el magnífic traductor de l’obra camilleriana. No puc dir si Vidal és un bon traductor perquè no sé italià ni sicilià però, com que de petit em van obligar a aprendre el castellà, en tinc un coneixement prou bo per comparar les traduccions i és llavors quan veus com, tot i dir el mateix, llegir Camilleri en català i llegir-lo en castellà és com de la nit al dia, per la frescor, la vitalitat i els recursos dialectals que empra amb mestria el traductor nostrat. La prodigalitat amb què Edicions 62 va editant l’obra de l’escriptor sicilià fa que els seus seguidors i seguidores, que són una bona colla, puguin disposar de més d’un lliurament a l’any de les aventures del comissari Montalbano o d’alguna de les altres històries més o menys negres, o d’època, d’un Camilleri l’obra del qual que falta per traduir a la nostra llengua cada vegada s’escurça més, des de fa un parell d’anys de manera irremissible per causa de la seva mort.
A L’altre cap del fil, (Edicions 62) l’autor ens serveix una altra d’aquestes històries de misteri suau, que avança amb planes i planes de diàlegs afuats i pinzellades de situació que dissimulen sota una aparent senzillesa estilística una gran habilitat per muntar trames consistents que avancen sense estridències però amb velocitat de creuer. La darrera aventura del comissari ja seixantí en què es barregen, com és habitual, dones atractives de mitjana edat, dinars pantagruèlics a ca l’Enzo i crims de solució enrevessada, en aquest cas amb un fosc rerefons familiar a l’entorn d’una modista misteriosa, també incorpora una subtrama que el sicilià ha anat introduint de manera creixent en la seva producció, que és el drama de la immigració. A L’altre cap del fil l’arribada massiva d’africans a les costes sicilianes pren un protagonisme especial, tot i que no decisiu en la trama criminal, i permet a l’escriptor introduir, per mitjà d’un Montalbano que s’entreveu més que mai com el seu alter ego, una crítica de fons a una situació que col·lapsa l’illa mediterrània.
BON LLIBRE AMB UN TÍTOL MILLOR
A l’hora de firar-se un llibre hi ha lectors que se senten atrets per la seva coberta. N’hi ha que ho tenen clar llegint-ne només la primera plana. N’hi ha que són seduïts pel títol. En aquest últim cas és indiscutible que Com més profunda és l’aigua, més lleig és el peix (Columna, traducció de Laia Font i Mateu) és un ham molt poderós. La història la signa Katya Apekina, jove talent nascuda a Moscou i resident a Los Angeles, i, tot i que podria semblar-ho, no té cap bri d’humor ni de comèdia, ni tan sols de comèdia dramàtica. Transcorre principalment a Nova York i explica a partir de flaixos interconnectats la vida de dues germanes, l’Edie i la Mae, que han d’anar a viure amb el seu pare perquè la mare és internada en un psiquiàtric.
Amb aquestes dades, el lector va desentrellant un relat que està narrat des dels punts de vista principalment (però no només) de les dues germanes i que fa salts endavant i endarrere en el temps, de manera que alterna la tensió narrativa amb algunes revelacions que van situant el lector en un context cada cop més tenebrós en què es van desembolicant secrets inconfessats relacionats amb la mare tancada, un pare faldiller i una corrua de personatges secundaris que confegeixen un paisatge humà complex que fa honor a un títol que prefigura ja la idea que com més s’aprofundeix en la història familiar més desagradable és la sensació.
Un llibre de trama complexa i alt risc narratiu en què Apekina demostra un tremp literari considerable tot i ser la seva primera novel·la, en què, tanmateix, el relat no acaba en la desolació absoluta com podria semblar. No es tracta només, per tant, d’una novel·la passable amb un títol captivador, sinó d’una bona història que ha estat considerada la millor novel·la americana del 2018 per una bona colla de revistes literàries d’aquell país. Un debut literari extraordinari que val la pena no deixar passar.
el primer d’una trilogia
Si Com més profunda... és l’opera prima d’una autora novella, l’última recomanació d’aquesta setmana la signa la veterana periodista alemanya Carmen Korn. D’aquesta autora arriba en català Filles d’una nova era (Columna, traduïda per Cristina Sala), el primer lliurament d’una trilogia que està cridada a ser tan addictiva per als lectors com d’altres fenòmens editorials similars, el més recent dels quals deu ser el d’Elena Ferrante amb la saga de L’amiga genial (La Campana), protagonitzada per les amigues Lila i Lenú a Nàpols. En el cas de Filles d’una nova era, l’argument ens porta a l’Hamburg del 1919, on arrenca una poderosa trama protagonitzada per quatre dones que creixeran juntes i travessaran el període d’entreguerres en una Alemanya convulsa i cada cop més sinistra a la qual es resistiran a sucumbir. Una jove de família acomodada, emmarada; una altra de família modesta, i dues amigues més completen un quadre de sororitat entre dones corrents que enganxa i captiva des de la primera fins a l’última de les més de 500 pàgines que té el primer volum de la trilogia, amb una acurada documentada feina de recreació i contextualització històrica i una bona progressió narrativa entre les diferents èpoques que cobreix el relat.
