Retalls escènics poètics

En blanc. Així arrenca una peça en què els dos artistes van construint bèsties a gran velocitat (només ajudats per les modulacions d’alguns caps d’animals). Tot transcorre tan ràpid que la trama es va destil·lant de cada quadre. Es pot intuir la faula de la tortuga i la llebre, però la transformen a la seva manera (destruint l’ensenyança clàssica). Com a Mistery Magnet, el que importa no és tant servir una història (més o menys clàssica o gamberra) com anar esquitxant impulsos, personatges, situacions en què el públic creï la seva relació, la tesi d’aquell joc. Coincideix també amb el treball d’El Conde de Torrefiel (Els protagonistes), que es vol convertir en un manifest a la imaginació (potser deixant-ho massa evident). És cada espectador, a partir dels seus referents, qui construirà una mena de bestiari, o simplement, qui podrà gaudir del procés de creació i destrucció de cada figura davant d’un cert deliri o embriaguesa dels actors en crear per sobre del mateix pla, a partir de les restes de la figura anterior.

El fang és un material en transformació contínua. Ho saben prou bé Quim Girón (Fang), Roberto Olivan (Socarrel) i Miquel Barceló i Josef Nadj (Pasodoble). Aquest parell d’artistes/artesans del Líban hi saben trobar noves textures i traslladar-les a un llenç transparent on poder fer dibuixos que poden recordar Borja Ytuquepintas (Somnis de sorra, Jojo) i Joan Baixas (Brindis per Zoé). Potser la diferència és que el Collectif Kahraba, finalment, presenta la majoria dels seus treballs finals (només fins al final de la funció). Potser com si fossin la foto fixa d’un instant efímer d’art. El seu bestiari transita a l’entorn de la figura humana (només en construeixen una, al final) que la transformen en una mena de mariner que navega sobre els moviments amenaçadors dels taurons.

Si hi ha alguna obra que convidi a traspassar-la a la versió radiofònica és la d’Els cecs, de Maurice Maeterlinck. Perquè permet traspassar la sensació de vulnerabilitat (remors que sonen amenaçadores), dels protagonistes als oients. Només hi ha la veu i un espai sonor juganer a càrrec del mestre Damien Bazin. I una trama insinuant que podria formar un díptic amb la conversa existencialista d’A porta tancada (Sartre), o abstracta de Tot esperant Godot (Beckett) o amb La nostra parcel·la (Lara Díez Quintanilla). Mònica Bofill és una jove directora, amb comptades oportunitats de donar-se a conèixer, que sap donar profunditat a un text inquietant. Ella, fins ara, ha signat direccions de peces molt diverses com Paradisos oceànics i Els Brugarol. De fet, Maeterlinck es prodiga molt poc a Catalunya, tot i que sigui un dels pares d’un teatre que fa viure al públic les sensacions, l’angúnia dels personatges.

Un grup de cecs esperen que un mossèn els torni a l’hospici. Han sortit a estirar les cames per un itinerari nou, desconegut. La seva ceguesa els fa sentir que estan en una cova, o que algú els toca, com si fos una brisa, les mans. Estan indefensos i només poden comptar amb els ulls d’un nadó i refer la conversa de les dones cegues amb el guia, que ha desaparegut. Fa fred, deu fosquejar i ningú els recull. Sembla que un mar els hagi d’engolir. O que la mort els flirtegi. Escrit fa un segle, remet a un univers obscur, avançant-se en part al teatre de l’absurd, a la desorientació de la humanitat després de les grans guerres.

El text arrenca amb dues lectures paral·leles: la que descriu un dels actors, l’aparent instant de la gravació (metateatral), i la trama pròpia de Maeterlinck, que arrenca amb ressons continus, com si s’hagués gravat dins d’una cova. De mica en mica, la sensació d’angoixa va dominant la gravació i desapareix aquella lectura més analítica, freda, inexpressiva de l’inici. La força de les imatges acaparen l’atenció, esmorteeixen l’omnipotència de la vista respecte als altres sentits. No les poden veure, però sí que poden percebre les estrelles com si fos la fredor de les mans. L’aparició del gos, que podria donar per resolta l’expedició quasi suïcida, en realitat assenyala cap a un final més angoixant. L’infant plora desesperadament. La vida és patiment i plor, sembla indicar aquest turmentat Maeterlinck que bé podria combinar amb les mans anguloses de Schiele.

Joan Català ha trencat el seu fantasma. Del rebuig al món de detall i planxes del taller del seu pare ha passat a construir una peça carregada d’aire, de sensibilitat. Potser és el treball que combrega més amb els referents de Jordi Galí. Però en comptes de construir un element escultòric elaboren una coreografia amb la resistència de les bates, amb els equilibris descentrats i, puntualment, munten uns elements que floten per sobre del cap dels artistes i del públic, tot i el pes de l’enclusa.

La ironia de José Luis Redondo casa amb el Paco Mir del Tricicle, però també amb el de Piero Steiner (Bèsties). I que la planxa dugui dibuixada el nervi d’una ploma, evoca a Falaise i Là, els altres dos treballs de Baró d’evel. Tot casa des de la subtilitat, sintonitza com aquella ràdio mig esmorteïda que s’engega quan algú activa els ploms, fins que l’últim del taller els desactiva sense ni adonar-se que la ràdio no ha callat en cap moment. Tan poètic com auster i rude.

El Terrat ha aconseguit ajuntar un grapat dels seus actors per celebrar els seus trenta anys. No vol ser una peça nostàlgica, però no pot amagar els records de personatges tan estrafolaris com un dinosaure, l’entranyable Palomino, l’inclassificable Chiquilicuatre i la sàdica Niña de Shrek. Han volgut posar la comèdia on li correspon, farts que es menystingui aquest gènere davant del drama. Per compensar, els va semblar bona idea entaforar la peripècia d’una retrobada dels actors en una funció de Romeo i Julieta. La veritat és que no roda com a tal, tot i que tingui moments divertits (i algun de tendre, al final). Per no ensopegar amb la pedra de sempre, s’han trobat amb la pedra dins la sabata. No cal que es facin valdre com a còmics. La seva carrera els avala. I la manera com són estimats, també. El Terrat ha escrit una pàgina important dels programes televisius de Catalunya (i de més enllà). També és cert que s’estimen el teatre (amb antecedents ben marcats des de la Trono i des de La Cubana) i, puntualment, hi fan funcions, però no serveix de gaire reunir els asos de la comèdia per provar de fer un salt mortal innecessari. En tot cas, per fer-lo caldria una dramatúrgia més intel·ligent que permetés llegir en diverses capes i ensenyar l’amistat dels col·legues, alhora que declaren el seu amor al teatre.

Centaure Produccions, companyia resident a la Sala Beckett aquesta temporada, engega el cicle sobre Lluïsa Cunillé amb aquesta posada en escena. La dramaturga signa un text amb uns personatges que mig diuen, en un espai aparentment amable però que acaba sent angoixant. Darrere de les dues funcionàries (la jardinera i l’assistent social) hi ha un món de precarietat, fràgil, vulnerable que les arrossega com a víctimes i que, potser, els atribueix un paper d’agressores. Màrcia Cisteró (Moro com a país) i Antònia Jaume (F.R.A.U.) executen una interpretació introspectiva que atrapa l’espectador. Des de la mitja veu microfonada (com si es parlessin a elles mateixes) es produeix un diàleg en què gairebé no creuen la mirada. L’espai és hermètic i una peixera fa la funció de jardí. La intriga (que també utilitza Paco Zarzoso, company de La Hongaresa Teatre) és el fil que serveix per anar descobrint l’estrany succés d’una funcionària que és acomiadada després de dos anys en què ha estat desapareguda, i que no revela ni amb qui, ni on. El jardí és, una altra vegada, una metàfora fosca i desesperada d’Europa. Dels cadàvers que s’hi han de desenterrar i de les responsabilitat de cadascú en el panorama d’aquesta tragèdia.