TREMOLA, ‘STATU QUO’

La pro­posta que Ricard Farré i Arnau Puig pro­po­sen al Maldà aquests dies és ben esbo­jar­rada i fresca. Han aga­fat la comèdia de San­ti­ago Rusiñol, s’han calçat espar­de­nyes de set betes i s’han posat uns elàstics per sub­jec­tar uns pan­ta­lons amples i ama­gar el diver­tit arti­fici dar­rere d’una paret de parets de rei­xeta. Farré ja va pro­ta­go­nit­zar una incan­sa­ble tem­po­rada i una gira simi­lar amb Les dones sàvies. Ara repe­teix for­mat sense ver­go­nya: dos actors es des­do­blen en una pila de papers (apa­rent­ment, pro­vant de des­pis­tar el públic però, en rea­li­tat, jugant-hi des de la pri­mera escena). El tre­ball del duet és molt con­tagiós. Pas­sant-s’ho bé, dient bar­ba­ri­tats, tras­pas­sen les ganes de riure i fer comèdia alhora que dei­xen algu­nes peti­tes pica­des d’ullet a l’actu­a­li­tat, com quan par­len del “virus de la crisi” (la covid) o quan, dins del calabós, esmen­ten que hi ha inno­cents que estan con­dem­nats “pel que diuen que ana­ven a fer” (una referència evi­dent als pre­sos polítics de l’1-O).

El ter­cer per­so­natge de la peça és l’espai. Una paret que es trans­forma i que va que­dant esquit­xada de retrats moder­nis­tes i de detalls de l’època, com la ràdio, el ven­ti­la­dor, el mapa o car­tells de con­sig­nes revo­lu­cionàries. En aquest món de donar-se ínfu­les d’impor­tant, el sediciós espera que el deten­guin perquè aug­menti la seva vàlua dins l’hampa. I, en canvi, els roba­dors de rellot­ges pro­ven prou de per­dre l’hora a la presó, d’esca­po­lir-se’n: cap solució és prou bona per entrar-hi i redi­mir-se dels seus petits crims.

Rusiñol va escan­da­lit­zar en la seva època, en part per posar dos homes com a pare­lla de fet, sense neces­si­tat de cap tic estig­ma­tit­za­dor. Va cons­truir un dis­ba­rat dis­po­si­tiu per fer escarni de l’auto­ri­tat i de la moral. Un diver­ti­ment, en rea­li­tat, molt blanc. Deu­ria empi­par més els extrems de la soci­e­tat cata­lana amb Els Jocs Flo­rals de Can­prosa i L’Hèroe, estre­nats fa ben poc al TNC i amb una nota­ble cele­bració entre el públic d’avui.

Les Bianc­his estre­nen una comèdia fan­ta­si­osa amb alguns tocs d’emoció. Hi ha una aven­tura contínua, que podria recor­dar l’Alícia al país de les mera­ve­lles, a La història inter­mi­na­ble, o el Jumanji, des anys noranta. De rere­fons, però, hi cir­cula la pèrdua. La peça, àgil i ima­gi­na­tiva, con­vida a recor­dar les tar­des mera­ve­llo­sa­ment per­du­des a l’habi­tació de casa jugant. I, d’altra banda, ense­nya com els infants poden rebre amb molta més natu­ra­li­tat i ente­resa la mort de l’àvia. Les Bianc­his (Les clinck, va ser la seva peça ante­rior) insis­tei­xen en un món car­re­gat de fan­ta­sia en què també coin­ci­dei­xen amb Càudia Cedó (Una gossa en un des­cam­pat, Tor­tu­gues: la desac­ce­le­ració de les partícules, i L’home sense veu), que n’ha estat la dra­ma­turga.

Les cro­que­tes de l’àvia són un recurs tan iden­ti­fi­ca­ble per a tot­hom que s’han con­ver­tit, sovint, en ganxo d’anunci de tele. Aquí, les cro­que­tes sim­bo­lit­zen la pèrdua. Ja mai més les podran cele­brar, però tam­poc la seva con­versa ten­dra i paci­ent i els seus detalls fets a mà, com la manta suau per abraçar i dor­mir des que eren cri­a­tu­res. La màgia de Les Bianc­his (el direc­tor Israel Solà sap des­pu­llar l’espai de pel·lícula en el més essen­cial, per rei­vin­di­car el joc ima­gi­na­tiu de la cri­a­tura) per­met con­ver­tir en per­so­natge la manta per­duda, però també un xumet i una Bar­ru­feta en una mena de sala d’espera fora del temps amb una rata arxi­vera de recep­ci­o­nista. Una fan­ta­sia gro­tesca que es fa pre­sent gràcies a les ganes de joc de les intèrprets.

La mort, la pèrdua, no s’ha d’ama­gar. Quan es fa, sovint, pro­voca més dolor. En canvi, sí que es pot viure la pèrdua (d’un ésser esti­mat, d’un objecte o de la infància) amb un punt de dolor però man­te­nint-la amb un som­riure en el record. Cedó escriu amb intel·ligència que a l’angúnia de després del “xim-pum!” se la supera amb la il·lusió de “tat­xan!”. Cada etapa con­vida a noves experiències sense neces­si­tat d’anul·lar les ante­ri­ors: un adult és també un infant que s’ha fet gran. I, per tant, aquesta obra com­mou i diver­teix tant a nens com als seus pares, tiets i avis. Aquesta és la màgia de les cro­que­tes...

Mai les con­ferències acadèmiques en una escena ho són ente­ra­ment. Sem­pre hi ha un gir final que jus­ti­fica per què s’ha pas­sat de la tarima d’un congrés d’espe­ci­a­lis­tes a un esce­nari per a públic curiós. La relació entre Soli­tud, de Víctor Català, i Strom­boli, de Roberto Ros­se­llini, si no és certa, sí que és ver­sem­blant. L’actriu Fina Rius repre­senta Nela Simani, una antiga dei­xe­ble d’un mes­tre a qui s’home­natja (Pere Gaya) per ini­ciar els seus estu­dis fent una com­pa­ració entre les dues peces, pre­sen­ta­des al públic amb diver­ses dècades de diferència i dife­rent for­mat. La tesi de Simani (una estu­di­osa de l’Alguer amb pare cinèfil i mare amant de la lite­ra­tura cata­lana) és que Ros­se­llini hau­ria basat la pel·lícula en el per­so­natge cen­tral de la Mila de Soli­tud: va jus­ti­fi­cant pas per pas cada situ­ació i argu­men­tant fins a quin punt flir­te­java amb el plagi, i si no hau­ria estat més honest haver reco­ne­gut el punt d’arren­cada.

La peça és for­mal, però té alguns punts en què la ponent es diri­geix al públic. Té l’aire de des­pis­tada, com de per­dre el fil contínua­ment, però és només una estratègia per fer una denúncia per­so­nal en el lloc i el moment, apa­rent­ment, menys opor­tuns. Ara bé, així com els per­so­nat­ges lite­ra­ris de la Mila i la Karin (inter­pre­tat per Ingrid Berg­man al film) neces­si­ten rebel·lar-se, aquesta con­fe­ren­ci­ant rei­vin­dica poder desen­ten­dre’s del poder jeràrquic (i patri­ar­cal). Són situ­a­ci­ons simi­lars que suc­ce­ei­xen en un segle llarg de diferència. Pot­ser la igual­tat real no avança tant de pressa com cal­dria... Ara, Soli­tud a Strom­boli torna a fer la prova del cotó, i es cons­tata que hi ha una dependència exces­siva cap al mes­tre i que aquest, amb major o menor consciència, cons­tru­eix el dis­curs que més li convé. De fet, pot con­si­de­rar-se una crítica al relat mas­culí però sense la con­tundència d’altres peces com Hey, her­mana, Fem (la llista de Lour­des) o La volta al món en 80 ties..

Bar­ce­lona 24h res­pon amb eficàcia a l’eti­queta de comèdia romàntica musi­cal, que no és poc. Acon­se­gueix entre­te­nir i diver­tir posant a l’esce­nari el plànol de Bar­ce­lona rimant les cançons amb els tea­tres del Paral·lel, per exem­ple. Com la intuïció de la jove fotògrafa, li interessa retra­tar els ciu­ta­dans anònims, les històries insig­ni­fi­cants però que coin­ci­dei­xen (amb més o menys fan­ta­sia) aamb els desit­jos dels espec­ta­dors, que man­te­nen el som­riure als lla­vis durant tota l’obra. No té cap mania a l’hora de jugar amb els tòpics i d’explo­tar-los en clau dramàtica i còmica.

El recor­re­gut dels per­so­nat­ges va de la deso­ri­en­tació al somni i de la decepció a l’atre­vi­ment a començar de nou. S’intu­eix que la mun­ta­nya russa emo­ci­o­nal serà inces­sant entre les dues pare­lles que es van retro­bant per la ciu­tat, més enllà del final del xou. Però el públic es pot que­dar amb la satis­facció d’un happy end ten­dre i opti­mista. Tot i la sen­sació de super­fi­ci­a­li­tat, la comèdia tran­sita enmig d’unes ganes d’agra­dar que atra­pen, que sedu­ei­xen.

Marc Rosich i Joan Vázquez s’havien de tro­bar a l’escena algun dia. Perquè l’un és un ena­mo­rat de la Bar­ce­lona cana­lla (Copi i Ocaña) i dels espec­ta­cles icònics amb cops de canell de musi­cal (com el De Manolo a Esco­bar amb Manolo Esco­bar cari­ca­tu­rit­zant-se; ¿Qué fue de Andrés Villa­rosa?; A mi no me escribió Ten­nesse Willi­ams; i l’actual Divina Cle­o­pa­tra, amb María Bayo). Vázquez també res­se­gueix el Paral·lel des del Flor de nit, amb Gataro. D’allà va cons­truir Paquito fore­ver, i més tard Ciu­tat de gespa (sobre Lorca i Walt With­man). Aquest nou Ocaña juga amb la boge­ria més pro­vo­ca­tiva d’aquest pin­tor de ros­tres des­pro­por­ci­o­nats i ulls hipnòtics, que va escan­da­lit­zar Ram­bla amunt i avall, tot just morir Franco, i amb una estètica queer quan encara el terme s’havia d’encu­nyar. El tre­ball que pre­sen­ten (amb un recurs de vídeo, vol­gu­da­ment pre­cari) con­trasta la vida esbo­jar­rada amb les peti­tes ombres que han anat fent el per­so­natge més humà. A l’obra s’insi­nua que l’hepa­ti­tis mal curada podria ser la sida, una malal­tia que el 1983 començava a fer estralls. La seva mort va ser més tràgica, èpica, en la línia del vode­vil que ell pre­fe­ria. L’acom­pa­nya­ment a la gui­tarra de Marc Sam­bola és deliciós. S’escol­ten i viat­gen davant d’un públic que s’emo­ci­ona pel fil de veu i que venera més el per­so­natge (per a molts des­co­ne­gut) que les seves ganes de festa.