Els bons i ‘los malos’ a escena

El Daniel de Pols de dia­mant s’expressa en català amb la seva pare­lla però, en canvi, rep les invi­ta­ci­ons al Tin­der i les poste­ri­ors ame­na­ces en cas­tellà. Les actrius de Las Hey­van (Ice­berg) es donen suport en català en un aque­larre que trenca amb els pri­vi­le­gis de l’hete­ro­pa­tri­ar­cat que, fins lla­vors, han rebut insults i pro­po­si­ci­ons feri­do­res en cas­tellà. A Demo­crazy, s’uti­litza el cas­tellà (en part res­po­nent a una coherència de l’època de finals de la dic­ta­dura fran­quista) i el català ser­veix per a les rèpli­ques meta­te­a­trals, quan les actrius dis­cu­tei­xen sobre com afron­tar alguna escena con­creta. Fins i tot, a Per­so­nas escan­da­lo­sas que no caben en el mundo iden­ti­fi­quen els espais tan­cats per a ments ober­tes (el lloc on l’amic pot expres­sar sense angúnia la seva homo­se­xu­a­li­tat) men­tre se sen­ten opi­ni­ons (en cas­tellà) de per­so­nes que, de bona fe, ente­nen que és una raresa esti­mar per­so­nes del mateix sexe del tipus «no es una enfer­me­dad, lo que pasa es que no tie­nen tra­bajo y por eso...».

Segu­ra­ment els casos expo­sats són pun­tu­als, (seria ago­sa­rat dir que són majo­ri­ta­ris) però sí que apun­ten cap una tendència social. Les alar­mes que el català està per­dent pres­tigi social al car­rer (a les esco­les el català està patint un ban­de­ja­ment major al de fa pocs anys) mar­quen aquesta pauta. El joc amb la llen­gua per poder bar­re­jar dues situ­a­ci­ons en un mateix esce­nari ja fa anys que roda. Expli­cava Ale­xan­der Herold, el direc­tor de Pel davant... i pel dar­rere, que va des­co­brir a l’aero­port del Prat que, a Cata­lu­nya, es par­lava una llen­gua dife­rent a la cas­te­llana el dia que va ater­rar per aixe­car una pro­ducció de la comèdia de Mic­hael Frayn. Aquesta clau li va ser­vir per dife­ren­ciar les esce­nes del tea­tre per a públic (en cas­tellà) i les acci­ons hila­rants als came­ri­nos (en català). Va ser el 1985. Des de lla­vors, sem­pre ha repe­tit aquesta tro­ba­lla en les diver­ses posa­des en escena d’aquesta pro­ducció (estre­nada a Lon­dres el 1982) que retorna periòdica­ment a la car­te­llera de Bar­ce­lona, sovint pels volts de Nadal.

Dime­cres es va estre­nar La festa, una peça de Dani­ela Fei­xas que par­teix de tes­ti­mo­nis reals sobre l’abús de la por­no­gra­fia i la toxi­ci­tat en les rela­ci­ons poste­ri­ors. És una peça directa, massa expo­si­tiva. A ningú li va estra­nyar que fos cent per cent en català. Pos­si­ble­ment perquè no hi havia una con­versa gru­pal fins al final (quan els actors pre­gun­ten al públic i for­mu­len quina seria la seva festa ideal). La pro­posta, valenta, eli­mina un relat amb què el públic pugui iden­ti­fi­car-se o cohi­bir-se i sor­pren­dre’s. Tot és pla i directe i perd l’opor­tu­ni­tat d’emo­ci­o­nar. La inter­pre­tació és exi­gent amb el joc de càmeres, la core­o­gra­fia i un espai que es trans­forma. El públic escolta les con­fes­si­ons per uns auri­cu­lars, però no amb la veu de con­fidència, sinó com un dis­curs arti­cu­lat de fra­ses sim­ples i només algun “en plan” pretén donar-li pàtina de col·loquial. L’obra ron­darà pels Tea­tres en Xarxa després de la seva sor­tida de la Sala Tallers del TNC (fins al 3 de desem­bre). El pro­grama passa per Mar­to­rell. Tea­tre El Progrés. Dues fun­ci­ons, matí i tarda.(09/02/2024), el Ven­drell. Tea­tre Muni­ci­pal Àngels Gui­merà (16/02/2024), Lli­nars del Vallès. Tea­tre Audi­tori (18/02/2024), Tar­ra­gona. Tea­tre de Tar­ra­gona. Dues fun­ci­ons, matí i tarda (23/02/2024), Valls. Tea­tre Prin­ci­pal (24/02/2024), Bar­berà del Vallès. Tea­tre Muni­ci­pal Coo­pe­ra­tiva (01/03/2024), Tor­dera. Tea­tre Clavé (08/03/2024), Sant Joan Despí. Tea­tre Despí (15/03/2024), Sant Andreu de la Barca. Tea­tre Núria Espert (16/03/2024) i Llo­ret de Mar. Tea­tre de Llo­ret (22/03/2024). Dime­cres hi va haver una sexòloga que va enfo­car molt bé l’obra cap al reco­nei­xe­ment de la por­no­gra­fia entre un públic menor, que no se n’ama­gava. Un exer­cici sa que esta­ria bé que es reproduís en cada funció.

Tots els cre­a­dors han de ser lliu­res de triar la llen­gua en què s’expres­sen els seus per­so­nat­ges (un altre aspecte és la res­pon­sa­bi­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons de fer pre­va­ler el català per com­pen­sar la seva posició de fra­gi­li­tat davant del cas­tellà), però en unes obres escri­tes sovint des d’una sim­pli­fi­cació de mis­satge, (en temes de debat com poden ser l’empo­de­ra­ment femení o la nor­ma­lit­zació de l’homo­se­xu­a­li­tat) el codi que es repe­teix és exces­si­va­ment mani­queu: el català és lloc de reco­lli­ment, de con­fiança, de cura, men­tre que el cas­tellà (el que es parla majo­ritària­ment a les dis­co­te­ques, als mit­jans de comu­ni­cació a les xar­xes soci­als) és des d’on es rep l’amenaça. Per això, el català iden­ti­fica els bons, men­tre que el cas­tellà es reserva als incapaços d’enten­dre la diver­si­tat. Aquesta cari­ca­tura irreal dis­tan­cia l’espec­ta­dor cata­la­no­par­lant de la seva pos­si­ble res­pon­sa­bi­li­tat cap a menys­te­nir la diver­si­tat social. Alguns dels comen­ta­ris en cas­tellà de Per­so­nas escan­da­lo­sas que no caben en el mundo es poden sen­tir, sigui en la llen­gua que sigui, tant en dinars fami­li­ars, com en sopars de Nadal d’empresa. Per tant, tra­duir algu­nes de les cites tren­ca­ria el codi esquemàtic, però per­me­tria que res­sonés millor la res­pon­sa­bi­li­tat en les situ­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes de rebuig a la diver­si­tat. El patró del cas­tellà/català es repe­teix en auto­ries o com­pa­nyies que tot just comen­cen i que uti­lit­zen les seves pri­me­res obres per denun­ciar allò que més els pre­o­cupa. És impres­cin­di­ble que s’expres­sin i que ho facin de la manera que con­si­de­rin, però segu­ra­ment alter­nar la llen­gua els com­por­tarà una situ­ació més com­plexa, que s’emmi­ra­lla­ria molt millor amb la rea­li­tat de la pla­tea.

Aquest diu­menge acaba el fes­ti­val RBLS, que pretén posar a l’apa­ra­dor aques­tes veus radi­cals que con­nec­ten, sobre­tot, amb el públic jove. A més d’Ice­berg i Per­so­nas escan­da­lo­sas... també Miquel Mas Fiol recu­pera Les penes del jove Wert­her o Cr#sh. I l’Ubu rex d’Appli­ca­tion rejec­ted, que es va veure a l’Antic, ara tindrà una segona vida a l’Èòlia. Són només alguns títols d’un fes­ti­val que va ampli­ant el radi d’acció en cada edició (també arriba a Car­de­deu, Gra­no­llers, Man­resa, Saba­dell i Santa Coloma de Gra­me­net).

Pau Coya, que és l’autor de Pols de dia­mant, també ha estre­nat aquests dies Cava­llet de mar, una peça opti­mista sobre la transe­xu­a­li­tat (a la Sala Fly­hard, fins al 27 de novem­bre). Gai­rebé fa ser­vir el català en tots els àmbits (tant a la uni­ver­si­tat com a l’autobús), només es parla en cas­tellà en una botiga de dis­fres­ses. La peça no estig­ma­titza la llen­gua; en l’esti­mació del cos del pro­ta­go­nista (i la seva llen­gua) radica la llum final que l’empo­dera. També a La línia ver­me­lla, de Paula Cas­ti­llo, el català entra dins del metro amb nor­ma­li­tat. Es pot can­tar i rape­jar impro­vi­sant en català per dema­nar algu­nes mone­des (o ni això). La quo­ti­di­a­ni­tat fa que fins i tot els actors puguin fer aixe­car algun espec­ta­dor d’un seient reser­vat per poder desen­vo­lu­par la trama (en un esce­nari con­ver­tit en un vagó on per­so­nat­ges i públic com­par­tei­xen l’espai).

Carol López va jus­ti­fi­car l’any pas­sat a Les amis­tats peri­llo­ses que el català era la llen­gua domi­nant social, men­tre que el cas­tellà es limi­tava a les con­ver­ses ínti­mes entre els dos pro­ta­go­nis­tes. La jus­ti­fi­cació era més aviat con­tra­dictòria als estu­dis de la llen­gua, tot i que, pro­ba­ble­ment, es va forçar perquè un dels actors, cas­te­lla­no­par­lant, pogués tenir el màxim de rèpli­ques en la seva llen­gua materna. En aquell mateix mun­tatge, en canvi, hi havia un jove actor anglès (Tom Stur­gess) que debu­tava a Cata­lu­nya fent de pro­fes­sor de piano amb un català prou fluid. Més con­trovèrsia amb la llen­gua ha estat la decisió de La Calòrica de repre­sen­tar, pràcti­ca­ment ínte­gra­ment Le congrès ne marche pas en francès. És una jus­ti­fi­cació històrica. El país per­de­dor que anava a ser fus­ti­gat per les grans Coro­nes euro­pees va ser­vir la llen­gua franca, la que tot­hom conei­xia. De fet, la farsa, ins­pi­rada en fets reals, coin­ci­dia prou amb l’Europa Bull, dels Indi­gest. La llen­gua és l’ànima del tea­tre i no se la pot estig­ma­tit­zar.