Temps d’Agres castanyes

Pau Coya debuta a Bar­ce­lona amb aquest text que mira d’enten­dre les raons per les quals un jove homo­se­xual va sig­nar una denúncia falsa d’un atac homòfob. L’obra no s’està de remar­car, des de bon prin­cipi, que aques­tes denúncies supo­sen, segons la Fis­ca­lia, només el 0,084% del total de denúncies. Albert Sala­zar (A.K.A.) i Daf­nis Bal­duz (L’ore­neta) trans­por­ten al públic a reviure el cas, a des­co­brir (el clau de thri­ller romàntic) la relació de dues per­so­nes que s’ena­mo­ren a la sala d’espera d’una con­sulta. Nel­son Valente (Sil­via) crea un espai obert en què revela, nova­ment, la vul­ne­ra­bi­li­tat de la diver­si­tat, també en les soci­e­tats teòrica­ment tole­rants.

El Dani i l’Aleix són dues per­so­nes d’entorns dife­rents. Com als dos pro­ta­go­nis­tes de Smi­ley, de Gui­llem Clua (de moment, dues obres de tea­tre i una sèrie), la diferència els mag­ne­titza, com als dos pols opo­sats d’un imant. Pols de dia­mant iden­ti­fica el risc de viure la diver­si­tat en una situ­ació que des­arma. El text, en comp­tes de des­co­brir una volun­tat de noto­ri­e­tat, revela un error que es comet per la por de dir la veri­tat. És aquest engany íntim (en part, a ell mateix) el que des­tru­eix el dia­mant. L’amor, però, segueix vagant com aquell ideal en què es podria anar al con­cert de Rihanna, un altre dia­mant seduc­tor que res­sona en la bio­gra­fia íntima d’aquesta pare­lla.

D’irque & Fien cen­tren nova­ment l’acció en el piano i l’equi­li­bri, com a Sol bémol. S’hi afe­gei­xen màgiques des­a­pa­ri­ci­ons i un humor molt blanc i que con­necta bé amb la cana­lla de les pri­me­res files. En tenen prou amb pro­var de dor­mir sobre una tarima que sem­pre aporta sor­pre­ses. Sobre­tot, gràcies a la ter­cera pota del piano de cua, que sem­bla un ele­ment per man­te­nir l’equi­li­bri, però que es revela com un braç màgic que per­met una veri­ta­ble core­o­gra­fia aèria. El piano gai­rebé no deixa de tocar, però aquell insomni es con­ver­teix en una mena de somni increïble, en què ningú es fa mal quan cau i en què sem­bla que tot sigui pos­si­ble.

La com­pa­nyia D’irque & Fien té molt estu­di­ada cada acció i, sobre­tot, la manera d’incor­po­rar una per­sona del públic que els ajudi en la seva esbo­jar­rada evo­lució. Hi ha un cert aire de clown excèntric que no gasta ni una sola paraula. De les par­ti­tu­res que s’inter­pre­ten s’iden­ti­fica amb clare­dat la uni­ver­sal a totes les esco­les bres­sol euro­pees (Frère Jac­ques). A Car­rou­sel des mou­tons, mana la sim­pli­ci­tat i l’espec­ta­cu­la­ri­tat. Les fun­des nòrdi­ques d’avui no pati­nen amb la lleu­ge­resa d’un llençol de seda dels con­tes de sem­pre.

L’adap­tació de Ricard III que pro­posa Mari­ano Saba, amb direcció de Nel­son Valente (Els gos­sos, Pols de dia­mant) està molt allu­nyada dels mites de les brui­xes i del clam “el meu regne per un cavall”. Sí que hi coin­ci­deix, en tot cas, la pre­sen­tació d’un regne deca­dent (un taller de reci­clatge) i que Ricard expulsa mal­dat com a ven­jança pel menys­te­ni­ment de tot­hom a causa de la seva defor­mi­tat. Però no hi ha una mani­pu­lació única, sinó que es pro­du­eix a diver­ses ban­des, cada pro­ta­go­nista pro­cura sor­tir-se amb la seva (inten­tant enga­nyar tota la resta). L’obra passa d’un drama sobre l’ambició i la cru­el­tat a un thri­ller catastròfic. L’acció trans­corre sense fos­cos, com si fos un pre­sent con­tinu cro­nològic però, en rea­li­tat, hi ha unes el·lipsis (no decla­ra­des) que fan que el que suc­ce­eix hagi pogut tenir modi­fi­ca­ci­ons. La peripècia acaba domi­nant un qua­dre gore, de cor­rupció i bru­ta­li­tat, que passa per sobre de la bui­dor dels per­so­nat­ges. Les ame­na­ces, sovint cri­da­des, fan que els actors aca­bin fent una sobre­re­pre­sen­tació pròpia d’un film de Taran­tino. I, en escena, voler ser san­gui­nari pot voler dir pas­sar de la por al ridícul. L’equi­li­bri és ines­ta­ble, però ho sal­ven. Al repar­ti­ment, de fins a sis actors, des­taca Julian Ponce Cam­pos (que ja ha estat a Sil­via i Rovira vs Rodríguez) en el paper de Ricard. Prac­tica un nota­ble des­gast físic cami­nant amb els peus girats i amb una mà quasi inhàbil inter­pre­tant la pedra angu­lar de la peça. Quan l’acció d’una obra pivota en un racó, la trama fàcil­ment es pre­ci­pita al buit. L’espec­ta­dor va com­pro­vant com les veri­tats ínti­mes d’una escena es poden con­ver­tir en men­ti­des en les esce­nes poste­ri­ors. El mal­son de Ricard deu ser una pro­fe­cia? Ell se ser­veix de la llet­jor per mos­trar-se benèvol, quan només busca la super­vivència. Quan es perd tot, en comp­tes de voler fugir, accepta que ha entrat a l’avern i sucum­beix (“ahora sí, el infi­erno està con­migo”).

El culte de West End es planta a Bar­ce­lona per cele­brar els cin­quanta anys a la car­te­llera lon­di­nenca. Qui vagi des­pis­tat, que sàpiga que es fa amb el repar­ti­ment ori­gi­nal i que s’inter­preta en anglès. Es pot seguir la peripècia gràcies a dues pan­ta­lles que en fan una tra­ducció simultània al cas­tellà. Cada funció és una festa que s’escampa per vestíbul i pla­tea, abans i tot de començar. La gràcia d’aquest musi­cal és que els comen­ta­ris del públic estan abso­lu­ta­ment inte­grats a l’escena. És la mateixa audiència la que reac­ci­ona repe­tint rèpli­ques que ja han estat ins­tituïdes dins del lli­bret. Una festa, perquè veure l’espec­ta­cle con­vida a dis­fres­sar-se (amb un aire tètric), a aixe­car-se i ballar o a encen­dre la llan­terna del mòbil en una absurda balada. Res té més jus­ti­fi­cació que la festa. I Halloween, ara, emer­geix com un reclam mediàtic. Aquest emblema cafre del musi­cal ha ins­pi­rat altres caba­rets d’una certa per­versió i uns per­so­nat­ges estra­fo­la­ris (com ara les ver­si­ons de The hole). The Rocky..., de fet, amb lli­bret ori­gi­nal del 1973, també patina molt pel política­ment incor­recte. Una nit de tem­pesta, una jove pare­lla ha d’entrar en una estra­nya mansió quan el cotxe els deixa tirats. Dins, hi ha una festa pel nai­xe­ment d’un mons­tre per­fecte. Tot és deli­rant. Però, més que la trama, el que compta és dei­xar-se caure en la trampa del joc, la des­me­sura. Els espec­ta­dors de The Rocky Hor­ror Show sur­ten expan­sius, escam­pant la can­ta­re­lla i la core­o­gra­fia Gran Via avall.

Sar­casme con­tra la política patètica dels estats a les seves anti­gues colònies. Europa està orgu­llosa de ser-ho, però prac­tica el libe­ra­lisme més sal­vatge a les seves anti­gues colònies. A Gui­nea, el mono­cul­tiu, que havia de repor­tar riquesa, ha dei­xat la població sense l’agri­cul­tura de sub­sistència. En un estand d’una fira que alterna el turisme ecològic amb les opor­tu­ni­tats de negoci dos guies, inter­pre­tats per Jaume Forés (Amnè(i)s(t)ia) i Laura Riera (Cry babies, Kenòpsia), som­ri­uen i adver­tei­xen de les nove­tats del pro­grama. Simpàtics per con­tracte, van accep­tar una feina que atempta con­tra l’ètica. És tot tan sos­pitós que comen­cen a inda­gar a través de la Viquipèdia. L’estand 68 evita ense­nyar les ver­go­nyes del país, com qui amaga l’escom­bra en una cam­bra al dar­rere dels para­vents amb fotos de pai­sat­ges espec­ta­cu­lars.

Els dos guies juguen molt bé la seva clau de paròdia: de ser hos­pi­ta­la­ris i rega­lar cacau a sen­tir-se cada cop més incòmodes amb el seu ridícul uni­forme. Un sen­zill espe­rit crític obliga a qüesti­o­nar què amaga la llei dels secrets d’estat. Tot el que queda sota l’estora i no es ven­tila, acos­tuma a fer olor de podri­dura. Estand 68: Gui­nea Equa­to­rial sap il·lus­trar les con­tra­dic­ci­ons (i grans silen­cis d’estats) amb un qua­dre lúcid, fresc, diver­ti­da­ment ridícul, apor­tant molta infor­mació sense col·lap­sar i dei­xant molts inter­ro­gants que seria bo anar reso­lent. La consciència de l’euro­peu occi­den­tal és molt limi­tada.

Les ulle­res liles sobre gènere (alli­be­ra­dor en molts sen­tits, per a tot­hom) ens han por­tat a qüesti­o­nar cada con­cepte, afe­gint-hi una mirada quasi panoràmica que pre­fe­reix par­lar de per­so­nes abans que d’homes i dones. Que­ralt Riera és una insu­bor­na­ble dra­ma­turga i direc­tora que sem­pre ho repre­gunta tot. Una feina honesta per mirar d’obrar a favor de les per­so­nes menys des­fa­vo­ri­des i asse­nya­lar els pri­vi­le­gis d’una mino­ria molt més con­creta. El drama situa el secret de tres gene­ra­ci­ons: àvia, mare i filla. Hi ha dues mane­res de rela­ci­o­nar-se amb la vida de cadas­cuna d’elles, davant o dar­rere els llums de neó. És un mur que pot mar­car el món inte­rior i l’exte­rior i, alhora, la lli­ber­tat o les obli­ga­ci­ons. En la relació de les tres hi ha una habi­tual aspror, de rebel·lió en con­tra de la mare. S’hi arros­sega una esquerda que es for­mula amb metàfores i que es reve­larà cap al final. En tot cas, Riera repe­teix la clau de la catarsi del tea­tre grec. La pre­gunta és si avui les matei­xes dones s’han de seguir menys­te­nint. La noció de ser abu­sada hau­ria de donar una altra sor­tida. El text breu i poètic s’acom­pa­nya d’una nota­ble core­o­gra­fia, que dona aire al qua­dre i que, de cop, pro­jecta les veri­tats ama­ga­des o el dolor que fereix “com les pues d’un eriçó”. Les tres actrius, Anna­bel Cas­tan, Anna Güiell i Alba Sáez, saben tro­bar la con­tenció de la paraula i el ritme del movi­ment. La core­o­gra­fia i el ves­tu­ari són dos ele­ments indis­pen­sa­bles per con­nec­tar i empa­tit­zar amb una obra vol­gu­da­ment freda, esmo­lada com un gani­vet per tallar sushi.