La fantasia de la dansa

Només fa qua­tre anys que es va ini­ciar (i el dar­rer es pot comp­tar per la gene­ro­si­tat de repro­gra­mar bona part del car­tell quan els tea­tres van anar reo­brint, molt més enllà del ter­mini de la Quin­zena de Dansa) i ja és un pro­grama indis­pen­sa­ble. S’estén per deu muni­ci­pis i en només dis­set dies (i un cap de set­mana poste­rior al Mer­cat de les Flors) voreja les 250 acti­vi­tats rela­ci­o­na­des amb la dansa. Per a tots els públics. Per a tots els gus­tos. Per a totes les but­xa­ques. Es fa dir Quin­zena de la Dansa Metro­po­li­tana però, insa­ci­a­ble, s’allarga fins al muni­cipi de Ter­rassa i amplia els quinze dies pre­vis­tos en tres caps de set­mana. La dar­rera edició va començar la set­mana pas­sada i ofe­reix encara un gra­pat d’espec­ta­cles de referència inter­na­ci­o­nal. Té un car­tell en què es com­bina la cre­ació de casa (eclèctica) amb la inter­na­ci­o­nal amb tota natu­ra­li­tat. S’ha fet còmplice del Sismògraf, el fes­ti­val de referència de dansa de Cata­lu­nya. I és que si la tro­bada d’Olot intenta crear cir­cuits amb peces de dansa de dife­rent for­mat perquè cada muni­cipi tin­gui una xarxa ade­quada al seu tipus d’equi­pa­ment cul­tu­ral, la Quin­zena ja va néixer amb aquest objec­tiu, lide­rat per l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, però coor­di­nant-se amb repre­sen­tants de tècnics de Cul­tura dels muni­ci­pis impli­cats. Fins al punt de com­par­tir pro­ducció con­junta que cir­cula per totes les pla­ces. Cada tea­tre, a més, signa la seva iden­ti­tat sin­gu­la­rit­zant el seu car­tell. Si la Quin­zena demos­tra que no sap de fron­te­res ni de cronòmetre (perquè s’esplaia tant com vol) també pot con­ci­liar coor­di­nació i diferència.

La inau­gu­ració del fes­ti­val es va fer al mNAC­TEC de Ter­rassa (Museu Naci­o­nal de la Ciència i de la Tècnica de Cata­lu­nya) el diven­dres 5 de març, amb la fusió de frag­ments de Luaº, d’Anco­rae Danza, i de Máqui­nas Sagra­das, de Juan Car­los Lérida. La nit abans, però, Andrés Corc­hero ja havia estre­nat al Mer­cat de les Flors Teresa. En aquest tre­ball, el coreògraf con­vida a beure’s el buit, a dei­xar que el dins i el fora tran­si­tin per un mateix. Enten­dre que el que sub­jecta també estreny; que el que con­vida a fer ces­si­ons del cos pot com­por­tar una ple­ni­tud còsmica. Teresa és un tre­ball cal­mat, amb una càrrega molt forta d’emoció que con­vida a dei­xar-se anar com a espec­ta­dor. D’entrada, se sent imbuït pel dolor, però pas­sada una fron­tera, s’acce­deix a un món de goig soli­tari, i de mica en mica, apre­nent a mirar, es tro­ben com­panys. Cadascú fa el viatge a la trans­cendència amb el seu propi camí, amb la seva música, al seu ritme. Sigui amb braços bri­llants, infi­nits; sigui amb una mirada tur­men­tada men­tre es pica el pit i les entra­nyes; sigui com qui cau del cavall ence­gat, com qui cau de genolls (com Santa Teresa de Jesús) a terra, el cos­mos els acaba donant un sen­tit, una forma, una comunió estra­nya.

Coin­ci­dint amb la inau­gu­ració, al Tea­tre Joven­tut es va fer la pri­mera funció de Cru­ces, del bai­laor de fla­menc de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat José Manuel Álva­rez, un jove que des dels 10 anys es va sen­tir atret pel fla­menc. En fa un gra­pat que balla pels tablaos i té la curi­o­si­tat (i la con­vicció) que el fla­menc és lliure i pot casar amb tot. El seu segon tre­ball, estre­nat al Tanz­haus nrw de Düssel­dorf ja insi­nua mix­tu­res, con­ta­gis amb altres músics i amb l’espon­taneïtat de poder inter­can­viar rols. Amb una dra­matúrgia molt sim­ple, i una esce­no­gra­fia que remet a les cadi­res dels tablaos, només amb res­pat­llers flo­tant. Cer­ta­ment, en molts moments (començant per l’arren­cada, amb una pri­mera peça com si el públic esperés, d’esquena, entre les came­tes) es per­cep una volun­tat d’enqua­drar dife­rent. Com l’impres­si­o­nisme, que va anar impri­mint sub­jec­ti­vi­tat en un qua­dre encara figu­ra­tiu (optant per des­cen­trar la figura cen­tral, o retra­tant un mateix espai amb dife­rent llum per cop­sar la vari­e­tat emo­ci­o­nal d’una mateixa estampa), el bai­laor comença a tro­bar con­tras­tos en el que podria ser un llen­guatge propi.

El seu ball és enèrgic, amb uns girs pro­di­gi­o­sos i una potència a les cames que s’equi­li­bra amb l’aire dels braços. Juga més amb la per­cussió que no pas amb la gui­tarra i el cante que, de fet, des­til·len més cap als pals més fos­cos i pro­funds. Ell encara llu­eix l’ener­gia de la joven­tut, de les ganes d’apren­dre i de com­par­tir nexes amb altres dis­ci­pli­nes i, sobre­tot, altres cor­rents artístics. El seu joc és repi­car talons cons­tant­ment, encara molt a prop d’un fla­menc clàssic però res­se­guint les pet­ja­des d’altres com­panys de fla­menc de men­ta­li­tat oberta com María Pagés.

Ben dife­rent és la pro­posta de Soren Evin­son a l’Antic Tea­tre, que va enca­de­nar fun­ci­ons al Sâlmon amb les de la Quin­zena. El ballarí i per­for­mer Soren Evin­son demos­tra un domini del cos enve­ja­ble i una capa­ci­tat de situar-lo (a mig camí del per­so­natge i del seu tes­ti­moni) en una reflexió incòmoda. El públic neces­sita estar molt des­pert i reac­ci­o­nar als seus girs, que van de la seducció diver­tida a un cinisme des­es­pe­rat, a una deso­ri­en­tació abso­luta. I men­tre pla­nen els seus dub­tes sobre el con­sum, el desig, la sexu­a­li­tat, va desor­de­nant un espai quasi buit, que va embru­tant a mesura que treu la roba pen­jada d’unes cade­nes dau­ra­des. Con­voca un viatge per sor­tir dels llimbs, per anun­ciar un desig íntim i anònim.

El seu “qué bonito!” passa de ser diver­ti­da­ment ridícul a ser insul­tant. L’espec­ta­dor ha de pren­dre una posició en aquesta acció en què Evin­son prova de des­tro­nar els seus mites, sobre l’hedo­nisme, l’adu­lació, el caprici i les modes. L’actor posa el cos un altre cop al cen­tre. Com ja va fer a A nation is born in me. S’exposa vul­ne­ra­ble, renun­ci­ant voluntària­ment a espais de major con­fort artístic, uti­lit­zant el seu domini del movi­ment: salta dels movi­ments rodons, immen­sos, pode­ro­sos a una mena de tics quasi espasmòdics, per reve­lar i trans­me­tre inse­gu­re­tat i inco­mo­di­tats a parts iguals. Neces­sita des­pren­dre’s del seu conei­xe­ment per expo­sar, com una oració de penitència, les seves debi­li­tats. Aques­tes refle­xi­ons podrien ser ente­ses com un dog­ma­tisme bonista, però s’escapa d’aquesta volada quan es diu des de la vul­ne­ra­bi­li­tat expo­sada.

El codi de Soren Evin­son té un cert aire de can­vis con­ti­nus de tendència. Evin­son no és còmode perquè for­mula pre­gun­tes (a ell i a l’audiència) des d’un for­mat antipàtic. Però és honest en la seva forma i acon­se­gueix tren­car el mirall. És aca­ri­ci­ant a con­trapèl com detecta les cica­trius i les grata amb l’ungla per arren­car bar­ro­e­ra­ment la crosta infec­tada.

Bona part de les actu­a­ci­ons de la Quin­zena són al car­rer. El Máqui­nas Sagra­das, de Juan Car­los Lérida es pro­gra­marà en altres esce­na­ris (el cap de set­mana pas­sat va estar a la Cal­de­re­ria de Cor­nellà i el 21 par­ti­cipa en el cicle Fila­tu­res al MUHBA Oliva Artés de Bar­ce­lona. I la pro­ducció de circ espec­ta­cu­lar Eufo­ria pre­veu onze fun­ci­ons en set muni­ci­pis. Dis­sabte pas­sat, al parc de la Tri­ni­tat Vella feien doblet Miquel Bar­ce­lona i David Vento Dance The­a­tre. Amb Roges, Miquel Bar­ce­lona fa un pas més cap als nos­tres dies. Després de la rura­li­tat de [Kórps], ara plan­teja l’angoixa de la Guerra Civil i com tot es recons­tru­eix amb el suport dels altres. Amb un ves­tu­ari indus­trial (de bri­ga­dista), sense armes, però amb el cos dis­po­sat a llui­tar con­tra el fei­xisme. No en saben, de trin­xe­res, ni de com defen­sar una plaça. Se sen­ten sols i tre­mo­len, vul­ne­ra­bles; defensa tova de pri­mera línia de foc. Només quan s’arrau­lei­xen, quan hi ha con­tacte, torna la calma i la segu­re­tat. El neguit cons­tant de la pri­mera part es tanca amb els cos­sos esti­rats a terra, vençuts. Però és gràcies a la memòria, a la rei­vin­di­cació dels drets pels quals llui­ten que aquests cos­sos tor­nen a tenir ente­resa, a sen­tir-se alta­veus, por­ta­veus d’una igual­tat i fra­ter­ni­tat uni­ver­sals. Indala, per la seva banda, té una tex­tura ben dife­rent: tor­sos des­co­berts i posi­ci­ons d’equi­li­bri que mar­quen la tre­ba­llada mus­cu­la­tura. Les postu­res acrobàtiques que poden recor­dar les de beboy s’alter­nen amb altres movi­ments d’equi­li­bri i amb la roda Cyr cir­cense. Hi ha una con­cen­tració inte­rior dels artis­tes que con­trasta amb les for­mes de ball que desen­vo­lu­pen. Són cos­sos forts, ferms, que flir­te­gen amb l’espec­ta­cu­la­ri­tat i l’espi­ri­tu­a­li­tat(tot i que és de molt pocs mati­sos, rude, que no pro­jecta prou).

És impos­si­ble fer una llista de tot el que es pot veure aquests dies. En tot cas, enfo­quem alguns imper­di­bles. Com ara l’Ani­mal de séquia, de Sol Picó(que va pas­sar pel Grec del 2019, mig d’incògnit). Serà només aquest cap de set­mana al Mer­cat de les Flors. En l’obra, esquerda els codis de la cul­tura popu­lar a través de fer una radi­o­gra­fia (còmplice i ama­ble) de les ban­des de música popu­lar. També en aquest esce­nari es pro­grama, del 25 al 27 de març, Tra­ces, de Wim Van­dekey­bus (un coreògraf que fa anys que no visita Cata­lu­nya i que tenia un públic molt fidel a la seva dansa física). Hi ha més inter­na­ci­o­nals. Com Oli­vier Dubois (19 al 21 de març) i el Ballet de Lor­raine amb el Pro­grama Cun­ning­ham (les matei­xes dates), també al Mer­cat de les Flors. I al TNC es podrà gau­dir de Hid­den, el dar­rer tre­ball de Lali Ayguadé (el va haver de pre­sen­tar en stre­a­ming a l’últim Tem­po­rada Alta). I al Tea­tre Sagarra de Cor­nellà es pro­grama La set i la revo­lució, una perla del Tem­po­rada Alta 2018.