En una sobretaula familiar, la filla de Ramon Madaula va plantejar la possibilitat de canviar-se els cognoms: avantposar el de la mare, Sílvia Munt, al de l’actor i dramaturg. Ell, tot i admetre que estava en el seu dret, reconeix que li va doldre. Comentant-ho amb amics seus, també de la colla de la progressia esquerranosa, teòricament, tots coincidirien que ho deixarien fer, però que els recaria que algun fill volgués perdre el seu cognom. L’actor, que ja fa un grapat d’anys que transforma les seves dèries en comèdies, va posar fil a l’agulla. Munt, que alguns cops l’ha dirigit (com ara a Una comèdia espanyola, de Yazmina Reza, TNC 2009), se’n va desentendre. La proposta va arribar a mans de la productora Bitò, que va convidar la jove Mònica Bofill a imprimir una mirada d’una altra generació al text d’Els Brugarol. El projecte pretenia fer vida pels teatres de Catalunya, sense necessitat de fer temporada a Barcelona, però el Teatre Poliorama els ha acollit des de mitjans març i s’hi estaran fins al 2 de maig (42 funcions). En una temporada en què costa signar contractacions per la incertesa constant de la situació dels teatres, està garantit que superi el centenar de funcions. I que a la tardor en reprengui algunes més. A hores d’ara, ja n’hi ha comptabilitzades més de setanta (es va estrenar oficialment al Temporada Alta), ja que ja acumulaven més trenta bolos abans de la sorpresa (agradable) del Poliorama. En cada representació es veu el declivi d’un dels cognoms relelvants de la societat burgesa sabadellenca. El pare, sempre observat per la mirada reprovadora del patriarca, farà servir totes les seves estratègies per salvar la dinastia amb un doble escac i mat ben poc formal.

Ramon Madaula és un entusiasta dels teatres que ajuden a fer una bona digestió un diumenge a la tarda, que no és poc. Comèdies d’aquelles que provoquen riures amplis amb una peripècia, potser previsible, però igualment esclatant (no compta tant el gir de la sorpresa, com la sensació de “ja veuràs com ara...”). L’actor va de vergonyós i insegur en aquesta mena de comèdia que ell defineix com de tresillo i popular. Ni tan sols les vol disfressar amb l’etiqueta de boulevard, que les faria més fines, per molt que veneri Yasmina Reza (Art, Un déu salvatge...). En realitat, Madaula s’ho deu passar molt bé rient-se de les seves pròpies misèries mentre escriu a casa i adonant-se que fa temps que ha demanat baixar del tren de la vida frenètica per degustar-la amb cuinats a foc lent i amb un brou que tothom pugui identificar, amb localitzacions que van d’Alpicat (Perduts) a la rotonda de Mollet (Adossats). És murri i té prou habilitat per traspassar aquesta sornegueria a la platea i fer-ne comunió. En aquesta ocasió, l’actor i dramaturg ha trobat dos còmplices de pes a escena: el seu nebot Jaume Madaula i l’actriu Estel Solé (que alterna paper amb Júlia Truyol per fer-ho compatible amb altres treballs).

Si a Adossats la peripècia se centrava en els personatges madurs, ara els joves tenen una escena pròpia. Però en realitat, en aquesta estratègia del gendre per aconseguir el favor del sogre bonhomiós (però amb un sola dèria, la defensa del cognom de la família), hi ha els mecanismes maquiavèlics de la societat conservadora. Mal que els pesi als esquerranosos. L’encert de Madaula és que es riu sàviament d’ell mateix i és honest sense voler donar lliçons de gaire res. En realitat, tot gira a l’entorn d’aquest prisma i, segurament per això, són les persones madures les que celebren més aquesta paradoxa vital que planteja el destí de l’estirp dels Brugarol. L’obra tindrà tanta vida com vulguin els actors i la productora perquè té corda per a estona, ja que atrapa el segment de públic més ampli a les platees catalanes.

En aquesta peça es planteja millor que mai la confrontació de generacions (que ja es podia intuir a L’electe). Madaula descriu des de la seva butaca: no vol imaginar la possibilitat que el fill Brugarol, que s’ha entossudit a ser artista i gai, pugui adoptar un fill i posar-li el seu cognom. Ni que el nom de l’empresa quedi com a insígnia històrica però que la governin altres mans. Per cert, els dits llargs del patriarca són tan inquietants com de poc gust els marcs de fotos escampats pel menjador. I fa pensar que el globus terraqüi deu tenir mots corcs (si és el mateix que apareix plasmat en el quadre intimidatori del fons de l’estança). Viure amb aquesta llosa sobre i voler semblar respectable sí que és còmic. (Ai, la burgesia sabadellenca, que amaga el seu orgull de portes endins, a diferència de la terrassenca, que la llueix amb unes façanes ostentoses...)

La situació que planteja Madaula és la de confrontar el públic a una situació insòlita i generar l’empatia dels espectadors amb els personatges.

Mònica Bofill ha sabut tensar millor la situació dels joves que han de combatre una segona batalla, aparentment sense tanta bel·ligerància però amb molta més remor de fons. Perquè si algunes decisions burgeses poden tenir una certa dispensa en les generacions adultes, que s’encaminen cap a la jubilació, més paradoxals poden ressonar entre els joves en confrontar-los amb l’ascensor social. Té més valor un cognom català que un de castellà? Aquest fet és suficient per desfer el projecte d’eliminar els privilegis de l’heteropatriarcat?