AFRONTAR L’ABÚS

Dani­ela Fei­xas torna al món vul­ne­ra­ble de la sole­dat, de les noies en parat­ges inhòspits, on estan a mercè de la cru­el­tat. Un espai que ja va explo­rar a El bosc. Elena Tar­rats (L’ànec sal­vatge) inter­preta aquesta nena que apa­renta tenir-ne 18 (tot i que el pro­pi­e­tari de la torre no n’hi posa més de 15). Ella és una bèstia ferida que prova de defen­sar-se, que vol demos­trar for­ta­lesa amb el seu posat i el seu llen­guatge, però que, en rea­li­tat, se sap feble. Josep Julien (L’agres­sor, Avin­guda Naci­o­nal) fa de l’escrip­tor que viu sol, aïllat de tot i que, pot­ser, purga les seves obses­si­ons amb la seva lite­ra­tura sàdica. Aquest per­so­natge, pro­ba­ble­ment, s’hau­ria des­em­pa­lle­gat millor de la situ­ació actu­ant d’ofici i tru­cant a la poli­cia o als ser­veis soci­als. Però pretén aju­dar-la, deixa que es quedi, hi manté una con­versa inter­mi­tent. Aquest com­por­ta­ment (i la trama de les seves novel·les de pseudònim) sem­bla que ama­guen una certa obsessió, una debi­li­tat, que troba en la nena el bàlsam que neces­sita. La seva inacció el con­ver­teix en sos­pitós a ulls de la soci­e­tat i en obser­va­dor que no denun­cia les pre­sump­tes agres­si­ons fami­li­ars a aquesta noia.

Fei­xas va tocar el tema dels abu­sos a par­tir del tea­tre ver­ba­tim a Serà el nos­tre secret. Aquest tea­tre docu­ment per­met posar veu als tes­ti­mo­nis i ser molt més directe. També s’inclo­uen opi­ni­ons, menys emo­ci­o­nals, que con­tex­tu­a­lit­zen els crims i les seves con­seqüències. La decisió de donar-li una forma de ficció (tot i que par­teix d’un cas real, segons insi­nu­ava en la pre­sen­tació) des­cen­tra la vio­lació i enfoca la inacció de l’obser­va­dor. En part, és una bona decisió per evi­tar fer reviure l’experiència d’una vio­lació (com en el judici de la manada a Jauría, de Jordi Casa­no­vas, en què retrans­me­tre’l en escena esdevé una ter­cera agressió). San­dra, efec­ti­va­ment, en fuig per comp­tar la res­pon­sa­bi­li­tat del que mira cap un altre cos­tat. Té un toc de thri­ller, d’apa­ri­ci­ons i des­a­pa­ri­ci­ons que pot atra­par l’espec­ta­dor, però que allu­nya el públic de l’obser­va­dor que no denun­cia. Fal­ten ele­ments que mos­trin les raons (per sor­di­desa, man­dra o inca­pa­ci­tat) per les quals l’escrip­tor actua. Sense expo­sar aques­tes raons, la peça perd l’opor­tu­ni­tat de pas­sar del crit des­es­pe­rat a una denúncia valenta de les penom­bres de l’entorn.

Espec­ta­cle que aborda els abu­sos infan­tils i que pro­cura evi­tar la por­no­gra­fia emo­ci­o­nal. L’autor, Denis Lac­haud, esta­bleix molts talla­focs perquè es pugui nar­rar aquesta dolo­rosa història sense estig­ma­tit­zar la per­sona que la va patir. Per això, la nar­ració par­teix d’una con­ferència en un congrés de psi­quia­tria i és el ponent qui va nar­rant cro­nològica­ment les ses­si­ons d’un paci­ent que assis­teix a un psicòleg, apa­rent­ment absent però sem­pre pre­pa­rat per reforçar la idea amb què es va des­ta­pant una ver­go­nya que la mateixa víctima amaga. Sessió a sessió, l’engi­nyer informàtic i pare de família anirà des­co­brint les seves pors, cor­re­gint la seva pròpia apre­ci­ació a mesura que retro­ce­deix cap als records dels 8 als 13 anys, i que els foca­litza, sobre­tot, en els còmpli­ces de la víctima, que no van estar atents als com­por­ta­ments de l’infant, que no van saber veure-li el dolor i el sen­ti­ment de culpa que va anar crei­xent dins seu. La pro­ducció, que neix per l’impuls del fes­ti­val Oui, remet nova­ment a un món silen­ciat, que ja van plas­mar en l’ante­rior tre­ball en català d’aquest fes­ti­val, Bom­ber(s). La direcció de Pierre Notte també aposta per una posada en escena molt asèptica, un dis­seny de llum molt esquemàtic (que pugui dife­ren­ciar la llum del pros­ceni per a les esce­nes del congrés dels qua­dres al des­patx del psicòleg i de les que recorda la infància, a la Costa Brava). Evi­dent­ment, el pes acto­ral és abso­lut. Marc García Coté uti­litza la pausa i el gest d’aixe­car el braç per pun­tu­a­lit­zar, per dife­ren­ciar la veu del psicòleg de la del paci­ent. No cal gaire més. La trama flu­eix i va reve­lant la sole­dat d’un nen que no entén què passa en aque­lles vacan­ces, dels 8 als 13 anys a casa els tiets.

La peça és una reflexió que con­vida el públic a obrir als ulls a pos­si­bles casos d’abús (i de vio­lació) escol­tant la vul­ne­ra­bi­li­tat dels infants, que poden ser vícti­mes silen­ci­a­des. Directe i precís, el text acaba sent reve­la­dor. El paci­ent assu­meix les parau­les grui­xu­des i el pes de cada con­cepte a la vegada que, sense ado­nar-se, des­a­pa­rei­xen els trau­mes ini­ci­als. La peça, de nota­ble con­tundència, alli­bera.

La dra­ma­turga i direc­tora Que­ralt Riera ha des­til·lat la por i la ràbia i n’ha extret un suc amarg, que fereix i alhora dona una certa sen­sació de superació que alli­bera. Docu­men­tant-se amb la Fun­dació Vicky Ber­na­det, ima­gina el cas d’un per­so­natge, Pruna, que reviu en dos temps alhora: la nena que ignora l’anor­ma­li­tat de la relació secreta amb el seu pare i l’adulta que va assu­mint els seus fan­tas­mes i enfron­tar-los fins a tro­bar un espai d’alli­be­ra­ment i feli­ci­tat. L’ombra l’acom­pa­nya en forma de tite­lla gegant i amb un so que talla la res­pi­ració sense ser estri­dent.

Pruna ense­nya, opti­mista, que es pot sor­tir del forat de la ver­go­nya si hi ha obser­va­dors que aju­den. La nena, sense ser-ne massa cons­ci­ent, adver­teix dels jocs pro­hi­bits, i les alar­mes s’acti­ven de seguida. Durant dècades, seguirà tement la fos­cor de la nit i tindrà una forma dolo­rosa d’enten­dre la sexu­a­li­tat. L’arri­bada d’un cli­ent bosnià al seu res­tau­rant aporta la llum que li per­met sor­tir del labe­rint. Troba en el viatge a Sara­jevo la metàfora per enten­dre quina ha estat la seva guerra i com té dret a des­em­pa­lle­gar-se del que l’opri­mia. Una pira crema el seu fan­tasma. La peça no s’escapa del dolor insi­nu­ant-lo i posant-li nom i tes­ti­moni. Els qua­tre actors sur­ten des seus per­so­nat­ges per anar pre­sen­tant ossets de peluix, vul­ne­ra­bles, amb un nom i l’entorn d’una catifa blanca i immensa que abraça l’escena (com el recer de la llar en la infància). Hi ha una expo­sició neu­tre, expo­si­tiva, con­tun­dent que enco­ratja els que han fet públic el seu tes­ti­moni.A Que­ralt Riera li agrada variar els for­mats tex­tu­als, tot i que se li reco­neix una llen­gua ajus­tada al que vol dir, amb una poètica directa que afronta un tema des de dos temps o rea­li­tats opo­sa­des. A De dol, per exem­ple, per­me­tia recons­truir els uni­ver­sos de Ham­let i d’Ofèlia amb un text que inter­pre­ta­ven alter­na­ti­va­ment actor i actriu (de fet, jugava a una ambigüitat també en el ves­tu­ari). A L’amor no és per a mi (va dir Medea), la dra­ma­turga plan­teja la nena i la Medea adulta que, escena a escena, es van apro­pant al con­flicte mític. Amor mor fun­ci­o­nava com a díptic per encàrrec del Brossa. (Albert Mes­tres par­lava sobre l’arren­cada de l’amor amb Amor viu) i dis­tan­ci­ava els pro­ta­go­nis­tes del dia a dia quo­tidià, per com­par­tir la mort anun­ci­ada a un mem­bre de la pare­lla En aquest cas, les dues Pruna (la nena i l’adulta) pre­sen­ten el seu relat expli­cant orde­na­da­ment el seu pas­sat cada cop menys recent. Riera és nítida en l’expo­sició, fuig d’esce­ni­fi­ca­ci­ons exces­si­ves i té la sort de comp­tar amb unes inter­pre­ta­ci­ons que des­til·len veri­tat i com­pli­ci­tat sub­til (Laura Cal­vet, Anna­bel Cas­tan). També en la mani­pu­lació (a càrrec de Car­los Gallardo, Momó Fabré) hi ha molta deli­ca­desa i el dolor queda insi­nuat però no expo­sat. Un tall net té bona cura, afor­tu­na­da­ment. Pruna revi­sita l’abús infan­til amb una deli­ca­desa i coratge que redi­mei­xen.

Tots els con­tes tenen una part fosca, que li aporta unes ombres que inqui­e­ten i intri­guen alhora. Anna Llo­part ha arri­bat a una insi­nu­ació dolo­rosa d’un cas d’abús a través d’un conte naïf i amb un espai abs­tracte que es trans­forma. La mesura del conte, la pro­fun­di­tat del dolor i la sole­dat es tras­pas­sen a través d’aquest joc i també amb una música que absor­beix. La taula és el punt de tro­bada de relació, que per­metrà que la pro­ta­go­nista (impres­si­o­nant Paula Malia, en un paper tan vul­ne­ra­ble com empàtic i, alhora, reser­vat) vagi redes­co­brint els sig­ni­fi­cats de les pis­tes d’aquest viatge iniciàtic. Al seu cos­tat, Àlex Casa­no­vas i Laura Cone­jero des­ple­guen un gra­pat de per­so­nat­ges episòdics però que van guiant la pro­ta­go­nista cap a aquest destí fatal. La fre­dor de l’escena és cons­tant. Una distància que impos­si­bi­lita empa­tit­zar-hi i que es repre­senta també amb un espai que encap­sula l’acció entre dos pla­fons de par­quet, sense il·lumi­nació zeni­tal, la qual cosa obliga a pro­jec­tar una llum de llar­gues ombres que acaba sent lúgubre, ate­nu­ada, que­deixa emboi­rada la imatge.A La reina de les neus, d’Ander­sen, el mirall es trenca en mil bocins evi­tant una fata­li­tat i, per una altra, una fada segresta un noi. Una noia, que se l’esti­mava, no dei­xarà de bus­car-lo. En aquesta peça, Alícia i Víctor són dos ger­mans bes­sons. I és l’avi el que pro­cura que ella es quedi jugant al pati men­tre pot com­par­tir inti­mi­tats amb el nét. Un acci­dent fortuït amb unes roses, desem­mas­cara la situ­ació delic­tiva, sense que impli­qui massa can­vis en el seu dia a dia. Sobta que es passi tant per sobre la res­pon­sa­bi­li­tat d’uns pares que hau­rien de pro­te­gir els fills i que, en canvi, opten per a treure’n importància. La mal­dat ve encar­nada amb un avi, que fa anys viu en una residència. I que Alícia se n’ha desentès. Les notícies d’apa­rició del seu germà l’obli­guen a visi­tar-lo. Dra­matúrgi­ca­ment, hi ha fils sense lli­gar, vol­gu­da­ment, fet que li dona una estra­nyesa que casa molt bé amb la inqui­e­tud de la peça. Perquè l’obra arrenca amb una entre­vista amb Recur­sos Humans després d’haver-se dema­nat tres dies de festa i tot seguit rep el ram de roses que des­en­ca­dena l’acció. Però, vista l’obra, es pot intuir que aquests tres dies cor­res­po­nen a la recerca del seu germà i l’avi. L’obra, doncs, deixa mol­tes inter­pre­ta­ci­ons pos­si­bles dels per­so­nat­ges secun­da­ris i de les pròpies acci­ons de la pro­ta­go­nista (a través de les el·lipsis tem­po­rals). Es per­cep sole­dat pro­funda quan s’asseu recol­zada a la porta i la taula com a punt de tro­bada i memòria, ja ha que­dat arra­co­nada.

Un bon raig de vi dolç deu haver cor­re­gut per les venes d’Epidèmia Tea­tre per sig­nar aquesta diver­tida boge­ria de Mis­tela Can­dela Sar­su­ela. S’atre­vei­xen amb tot i sense manies. Com més des­bar­rada la posada en escena, millor fun­ci­ona. Perquè, a més de pas­sar-s’ho bé pro­cu­ren que el públic els segueixi, que es con­ta­gii de les seves bro­mes (per pre­vi­si­bles que siguin). L’argu­ment, que talla i enganxa argu­ments de Serafí Pitarra i Vidal i Valen­ci­ano (pot­ser cal­dria més llums per saber qui és de què), assu­meix el risc de pen­sar què farien aquests autors ara: Pitarra faria un rap? Aquesta és la diver­tida pro­posta d’aquest títol. Si és diver­tit sen­tir les seves decla­ra­ci­ons d’amor en vers atro­fiat, és molt bona idea (Epidèmia és una com­pa­nyia musi­cal) donar-li un toc de rap. Tal com sona. Evi­dent­ment, l’inter­preta el per­so­natge més jove de l’escena, que es va ado­nant que això de l’amor (fins i tot amb els ulls clucs)pot­ser no és tan agra­da­ble com pin­ten a les novel·les. Els d’Epidèmia Tea­tre que feien una mirada al poli­a­mor a Bed&bre­ak­fast, ara, direc­ta­ment, pen­sen que pot­ser és millor la sol­te­ria ben por­tada... En l’altre racó dra­matúrgic, els dos joves que s’agra­den i s’esti­men, que tenen gelo­sia de les rela­ci­ons i que cre­uen que només es podran casar si els toca la lote­ria. Una xim­ple­ria que dona argu­ment a una lluita com de Bola de drac a la sas­tre­ria. Tal com sona. De fet, les tra­mes folle­ti­nes­ques tipus La tar­dor bar­ce­lo­nina de Pujols, o Una monja enter­rada en vida cons­tru­ei­xen aquest dis­po­si­tiu còmic sobre un paper imprès fa cent anys. Epidèmia Tea­tre és molt jove però ja segueix les pas­ses de The feli­uet­tes (The feli­uet­tes, Cobi, Curro Naran­jito i Ake­larre) i dels des­a­pa­re­guts Egos Tea­tre (Rudig­gore, La casa sota la sorra i L’esque­lla de la Tor­ratxa del mateix Pitarra! Si van sor­tir de l’Ins­ti­tut del Tea­tre amb una peça que beu de temps con­tem­po­ra­nis 9to5 i es van atre­vir a fer un musi­cal amb cançons d’amics de les Arts (Bed& bre­ak­fast) ara és quan se’ls veu més alli­be­rats d’equi­patge..

És molt sa riure’s i com­par­tir sur­re­a­lisme tro­nat amb el públic (men­tre s’aguanta el bigoti postís d’indi­ano o s’exhi­beix davant d’un jove­net ingenu arros­se­gant l’esquena al por­tal i amb urpes de tigressa). Com a El bon poli­cia, la màgia és que fun­ci­oni tan sen­zi­lla­ment i de manera tan fresca. Sobre­tot, si el públic hi assis­teix amb ganes de pas­sar una molt bona estona.