Daniela Feixas torna al món vulnerable de la soledat, de les noies en paratges inhòspits, on estan a mercè de la crueltat. Un espai que ja va explorar a El bosc. Elena Tarrats (L’ànec salvatge) interpreta aquesta nena que aparenta tenir-ne 18 (tot i que el propietari de la torre no n’hi posa més de 15). Ella és una bèstia ferida que prova de defensar-se, que vol demostrar fortalesa amb el seu posat i el seu llenguatge, però que, en realitat, se sap feble. Josep Julien (L’agressor, Avinguda Nacional) fa de l’escriptor que viu sol, aïllat de tot i que, potser, purga les seves obsessions amb la seva literatura sàdica. Aquest personatge, probablement, s’hauria desempallegat millor de la situació actuant d’ofici i trucant a la policia o als serveis socials. Però pretén ajudar-la, deixa que es quedi, hi manté una conversa intermitent. Aquest comportament (i la trama de les seves novel·les de pseudònim) sembla que amaguen una certa obsessió, una debilitat, que troba en la nena el bàlsam que necessita. La seva inacció el converteix en sospitós a ulls de la societat i en observador que no denuncia les presumptes agressions familiars a aquesta noia.

Feixas va tocar el tema dels abusos a partir del teatre verbatim a Serà el nostre secret. Aquest teatre document permet posar veu als testimonis i ser molt més directe. També s’inclouen opinions, menys emocionals, que contextualitzen els crims i les seves conseqüències. La decisió de donar-li una forma de ficció (tot i que parteix d’un cas real, segons insinuava en la presentació) descentra la violació i enfoca la inacció de l’observador. En part, és una bona decisió per evitar fer reviure l’experiència d’una violació (com en el judici de la manada a Jauría, de Jordi Casanovas, en què retransmetre’l en escena esdevé una tercera agressió). Sandra, efectivament, en fuig per comptar la responsabilitat del que mira cap un altre costat. Té un toc de thriller, d’aparicions i desaparicions que pot atrapar l’espectador, però que allunya el públic de l’observador que no denuncia. Falten elements que mostrin les raons (per sordidesa, mandra o incapacitat) per les quals l’escriptor actua. Sense exposar aquestes raons, la peça perd l’oportunitat de passar del crit desesperat a una denúncia valenta de les penombres de l’entorn.

Espectacle que aborda els abusos infantils i que procura evitar la pornografia emocional. L’autor, Denis Lachaud, estableix molts tallafocs perquè es pugui narrar aquesta dolorosa història sense estigmatitzar la persona que la va patir. Per això, la narració parteix d’una conferència en un congrés de psiquiatria i és el ponent qui va narrant cronològicament les sessions d’un pacient que assisteix a un psicòleg, aparentment absent però sempre preparat per reforçar la idea amb què es va destapant una vergonya que la mateixa víctima amaga. Sessió a sessió, l’enginyer informàtic i pare de família anirà descobrint les seves pors, corregint la seva pròpia apreciació a mesura que retrocedeix cap als records dels 8 als 13 anys, i que els focalitza, sobretot, en els còmplices de la víctima, que no van estar atents als comportaments de l’infant, que no van saber veure-li el dolor i el sentiment de culpa que va anar creixent dins seu. La producció, que neix per l’impuls del festival Oui, remet novament a un món silenciat, que ja van plasmar en l’anterior treball en català d’aquest festival, Bomber(s). La direcció de Pierre Notte també aposta per una posada en escena molt asèptica, un disseny de llum molt esquemàtic (que pugui diferenciar la llum del prosceni per a les escenes del congrés dels quadres al despatx del psicòleg i de les que recorda la infància, a la Costa Brava). Evidentment, el pes actoral és absolut. Marc García Coté utilitza la pausa i el gest d’aixecar el braç per puntualitzar, per diferenciar la veu del psicòleg de la del pacient. No cal gaire més. La trama flueix i va revelant la soledat d’un nen que no entén què passa en aquelles vacances, dels 8 als 13 anys a casa els tiets.

La peça és una reflexió que convida el públic a obrir als ulls a possibles casos d’abús (i de violació) escoltant la vulnerabilitat dels infants, que poden ser víctimes silenciades. Directe i precís, el text acaba sent revelador. El pacient assumeix les paraules gruixudes i el pes de cada concepte a la vegada que, sense adonar-se, desapareixen els traumes inicials. La peça, de notable contundència, allibera.

La dramaturga i directora Queralt Riera ha destil·lat la por i la ràbia i n’ha extret un suc amarg, que fereix i alhora dona una certa sensació de superació que allibera. Documentant-se amb la Fundació Vicky Bernadet, imagina el cas d’un personatge, Pruna, que reviu en dos temps alhora: la nena que ignora l’anormalitat de la relació secreta amb el seu pare i l’adulta que va assumint els seus fantasmes i enfrontar-los fins a trobar un espai d’alliberament i felicitat. L’ombra l’acompanya en forma de titella gegant i amb un so que talla la respiració sense ser estrident.

Pruna ensenya, optimista, que es pot sortir del forat de la vergonya si hi ha observadors que ajuden. La nena, sense ser-ne massa conscient, adverteix dels jocs prohibits, i les alarmes s’activen de seguida. Durant dècades, seguirà tement la foscor de la nit i tindrà una forma dolorosa d’entendre la sexualitat. L’arribada d’un client bosnià al seu restaurant aporta la llum que li permet sortir del laberint. Troba en el viatge a Sarajevo la metàfora per entendre quina ha estat la seva guerra i com té dret a desempallegar-se del que l’oprimia. Una pira crema el seu fantasma. La peça no s’escapa del dolor insinuant-lo i posant-li nom i testimoni. Els quatre actors surten des seus personatges per anar presentant ossets de peluix, vulnerables, amb un nom i l’entorn d’una catifa blanca i immensa que abraça l’escena (com el recer de la llar en la infància). Hi ha una exposició neutre, expositiva, contundent que encoratja els que han fet públic el seu testimoni.A Queralt Riera li agrada variar els formats textuals, tot i que se li reconeix una llengua ajustada al que vol dir, amb una poètica directa que afronta un tema des de dos temps o realitats oposades. A De dol, per exemple, permetia reconstruir els universos de Hamlet i d’Ofèlia amb un text que interpretaven alternativament actor i actriu (de fet, jugava a una ambigüitat també en el vestuari). A L’amor no és per a mi (va dir Medea), la dramaturga planteja la nena i la Medea adulta que, escena a escena, es van apropant al conflicte mític. Amor mor funcionava com a díptic per encàrrec del Brossa. (Albert Mestres parlava sobre l’arrencada de l’amor amb Amor viu) i distanciava els protagonistes del dia a dia quotidià, per compartir la mort anunciada a un membre de la parella En aquest cas, les dues Pruna (la nena i l’adulta) presenten el seu relat explicant ordenadament el seu passat cada cop menys recent. Riera és nítida en l’exposició, fuig d’escenificacions excessives i té la sort de comptar amb unes interpretacions que destil·len veritat i complicitat subtil (Laura Calvet, Annabel Castan). També en la manipulació (a càrrec de Carlos Gallardo, Momó Fabré) hi ha molta delicadesa i el dolor queda insinuat però no exposat. Un tall net té bona cura, afortunadament. Pruna revisita l’abús infantil amb una delicadesa i coratge que redimeixen.

Tots els contes tenen una part fosca, que li aporta unes ombres que inquieten i intriguen alhora. Anna Llopart ha arribat a una insinuació dolorosa d’un cas d’abús a través d’un conte naïf i amb un espai abstracte que es transforma. La mesura del conte, la profunditat del dolor i la soledat es traspassen a través d’aquest joc i també amb una música que absorbeix. La taula és el punt de trobada de relació, que permetrà que la protagonista (impressionant Paula Malia, en un paper tan vulnerable com empàtic i, alhora, reservat) vagi redescobrint els significats de les pistes d’aquest viatge iniciàtic. Al seu costat, Àlex Casanovas i Laura Conejero despleguen un grapat de personatges episòdics però que van guiant la protagonista cap a aquest destí fatal. La fredor de l’escena és constant. Una distància que impossibilita empatitzar-hi i que es representa també amb un espai que encapsula l’acció entre dos plafons de parquet, sense il·luminació zenital, la qual cosa obliga a projectar una llum de llargues ombres que acaba sent lúgubre, atenuada, quedeixa emboirada la imatge.A La reina de les neus, d’Andersen, el mirall es trenca en mil bocins evitant una fatalitat i, per una altra, una fada segresta un noi. Una noia, que se l’estimava, no deixarà de buscar-lo. En aquesta peça, Alícia i Víctor són dos germans bessons. I és l’avi el que procura que ella es quedi jugant al pati mentre pot compartir intimitats amb el nét. Un accident fortuït amb unes roses, desemmascara la situació delictiva, sense que impliqui massa canvis en el seu dia a dia. Sobta que es passi tant per sobre la responsabilitat d’uns pares que haurien de protegir els fills i que, en canvi, opten per a treure’n importància. La maldat ve encarnada amb un avi, que fa anys viu en una residència. I que Alícia se n’ha desentès. Les notícies d’aparició del seu germà l’obliguen a visitar-lo. Dramatúrgicament, hi ha fils sense lligar, volgudament, fet que li dona una estranyesa que casa molt bé amb la inquietud de la peça. Perquè l’obra arrenca amb una entrevista amb Recursos Humans després d’haver-se demanat tres dies de festa i tot seguit rep el ram de roses que desencadena l’acció. Però, vista l’obra, es pot intuir que aquests tres dies corresponen a la recerca del seu germà i l’avi. L’obra, doncs, deixa moltes interpretacions possibles dels personatges secundaris i de les pròpies accions de la protagonista (a través de les el·lipsis temporals). Es percep soledat profunda quan s’asseu recolzada a la porta i la taula com a punt de trobada i memòria, ja ha quedat arraconada.

Un bon raig de vi dolç deu haver corregut per les venes d’Epidèmia Teatre per signar aquesta divertida bogeria de Mistela Candela Sarsuela. S’atreveixen amb tot i sense manies. Com més desbarrada la posada en escena, millor funciona. Perquè, a més de passar-s’ho bé procuren que el públic els segueixi, que es contagii de les seves bromes (per previsibles que siguin). L’argument, que talla i enganxa arguments de Serafí Pitarra i Vidal i Valenciano (potser caldria més llums per saber qui és de què), assumeix el risc de pensar què farien aquests autors ara: Pitarra faria un rap? Aquesta és la divertida proposta d’aquest títol. Si és divertit sentir les seves declaracions d’amor en vers atrofiat, és molt bona idea (Epidèmia és una companyia musical) donar-li un toc de rap. Tal com sona. Evidentment, l’interpreta el personatge més jove de l’escena, que es va adonant que això de l’amor (fins i tot amb els ulls clucs)potser no és tan agradable com pinten a les novel·les. Els d’Epidèmia Teatre que feien una mirada al poliamor a Bed&breakfast, ara, directament, pensen que potser és millor la solteria ben portada... En l’altre racó dramatúrgic, els dos joves que s’agraden i s’estimen, que tenen gelosia de les relacions i que creuen que només es podran casar si els toca la loteria. Una ximpleria que dona argument a una lluita com de Bola de drac a la sastreria. Tal com sona. De fet, les trames folletinesques tipus La tardor barcelonina de Pujols, o Una monja enterrada en vida construeixen aquest dispositiu còmic sobre un paper imprès fa cent anys. Epidèmia Teatre és molt jove però ja segueix les passes de The feliuettes (The feliuettes, Cobi, Curro Naranjito i Akelarre) i dels desapareguts Egos Teatre (Rudiggore, La casa sota la sorra i L’esquella de la Torratxa del mateix Pitarra! Si van sortir de l’Institut del Teatre amb una peça que beu de temps contemporanis 9to5 i es van atrevir a fer un musical amb cançons d’amics de les Arts (Bed& breakfast) ara és quan se’ls veu més alliberats d’equipatge..

És molt sa riure’s i compartir surrealisme tronat amb el públic (mentre s’aguanta el bigoti postís d’indiano o s’exhibeix davant d’un jovenet ingenu arrossegant l’esquena al portal i amb urpes de tigressa). Com a El bon policia, la màgia és que funcioni tan senzillament i de manera tan fresca. Sobretot, si el públic hi assisteix amb ganes de passar una molt bona estona.