Per desfer els nusos
La Cooperativa Nus ha rebut la distinció María José Ragué dels Premis de la Crítica, que s’entregaran dilluns a La Villarroel. Renovant les tècniques del teatre de l’oprimit, utilitzen la cultura per a la transformació social
DIFONRE DETECTAR MISSATGES
No es tracta de fer teatre políticament correcte, ja que això “limitaria la creació”, diu Magalí PermanyerTEATRE DE L’OPRIMIT
Han fet més complex el format del teatre de l’oprimit: avui es pot determinar que “el botxí el fa el sistema”Un nus a la gola impedeix parlar: frena la capacitat d’expressar-se i pot suposar una situació de desigualtat entre qui ha lligat algú i qui està lligat. Aquesta situació de desequilibri és traumàtica i cal corregir-la: el teatre pot ser l’eina de transformació que desfaci la situació de privilegi i accedeixi a uns espais de transversalitat, constructius i que no siguin degradants per a ningú. Cal desfer els nusos i garantir una comunicació horitzontal. Aquest és, de fet, el repte principal de la Cooperativa Nus, que acaba de rebre la distinció María José Ragué, que concedeix els Premis de la Crítica (aquest dilluns, a La Villarroel). Aquest guardó es va instituir l’any passat com a homenatge a Ragué, col·lega de professió dels crítics i cofundadora del partit feminista a l’Estat espanyol. Aquesta nova categoria especial, d’assignació directa, vol visibilitzar el treball en femení. Les primeres guanyadores d’aquest guardó van ser les impulsores del Projecte Vaca, un col·lectiu amb més de dues dècades de reivindicació de la creació de les vaques, quant a dramaturgues, directores i intèrprets.
Nus es va fundar el febrer del 2017. Hi havia un equip ampli d’intèrprets que hi estaven vinculades. Es va oferir a tothom formar-ne part com a cooperativistes, demanant que aquell fos el seu projecte titular. Van acabar formant-ne part quatre noies, i avui continuen defensant el projecte Rocío Manzano, Magalí Permanyer de Swert i Eli Rius. Elles són les que plantegen les apostes estratègiques de l’entitat, però cada projecte es comenta amb l’equip que hi treballarà, sigui un espectacle o un projecte de formació o d’educació. Tothom va ser lliure de sumar-s’hi com a cooperativista i, ara, ajuda a posicionar el compromís que cadascú aporta a Nus. Les tres cooperativistes actuals, per exemple, són conscients que la dedicació a Nus les limita a l’hora de fer compatible aquest projecte amb d’altres.
L’entitat treballa per visibilitzar situacions com la violència de gènere o el bullying a les escoles a través del teatre. En els últims anys, s’han anat ampliant els camps de treball per oferir també tallers a mestres i membres d’ONG o per assessorar companyies a l’hora de corregir possibles situacions de vulnerabilitat d’algú del col·lectiu. No es tracta de fer teatre políticament correcte, diu Magalí Permanyer, perquè això “limitaria la creació”. Avui, des de Nus, fan assessoraments dramatúrgics, en tot cas, per aclarir que el missatge que es vol transmetre, en una obra de teatre social sigui realment el que es projecta. “De vegades, apareixen missatges fruit de la sociabilització patriarcal i els reproduïm”, comenta la membre de Nus, que va fer un màster en intervencions socials i educatives. Sigui en forma de trama, o de relació dels personatges, o de vestuari... Tot és possible en el camp de la creació, però és convenient saber quins missatges s’estan propiciant. El grup té sis obres de teatre en repertori (dues de les quals s’han portat al format en línia, a causa de la pandèmia) i ha sumat unes 320 actuacions en tots aquests anys.
Avui, la reflexió sobre el gènere i l’abús està al centre del debat. Des de Nus, per exemple, han iniciat un taller a la Sala Beckett (dins del cicle #jotambé). El conflicte de gènere i el masclisme es reprodueixen en les arts escèniques com a tot arreu. La dificultat d’identificar-lo és més difícil en el camp escènic, perquè es treballa des del cos, i la mateixa pràctica (amb la predisposició bohèmia i la mirada externa de direcció) el posa en risc. Avui, s’ha vist que hi havia moltes incomoditats (nusos no justificats en una escena, per exemple). Permanyer admet que identificar-se com a feministes al web fa un parell d’anys hauria estat delicat i ara, en canvi, és plenament acceptat i celebrat.
Arrenquen de la fórmula del teatre de l’oprimit, però entenen que aquest útil dispositiu dels camperols sense terra dels anys seixanta al Brasil necessita una revisió a la Catalunya del segle XXI. Augusto Boal va dissenyar fa sis dècades unes accions teatrals molt esquemàtiques en què hi havia una víctima, un botxí i un observador: havia superat el teatre que ensenya i proposava un teatre que convidava a una reflexió compartida, per aprendre’n junts. Després de plantejar una acció d’abús es convidava el públic a intervenir perquè la situació respectés tots els personatges. No es tracta tant d’impedir que el botxí abusi, com que la víctima trobi eines per demanar ajuda i per fer-se forta davant de l’amenaça. El paper de l’observador, en aquesta revisió del teatre de l’oprimit en el segle XXI, és cada cop més determinant. Perquè, avui, es pot entendre que la societat permet els abusos i, fins i tot, propicia que determinades persones actuïn amb violència a conseqüència de no tenir l’espai d’escolta necessària: “El botxí el fa el sistema; el món és molt més complex”, comenta Magalí Permanyer. Per exemple, a 1.000 likes (una obra en què parlen del ciberbullying escolar, van permetre que els espectadors s’afegissin a un grup de WhatsApp per opinar en directe sobre l’acció que ridiculitzava la protagonista. En la presentació que van fer a la Mostra d’Igualada, el 2017, el botxí passava a ser víctima de les pitjors acusacions per part del públic en pocs segons. El teatre de l’oprimit no vol revenja cap al botxí, sinó empatia i solidaritat amb la víctima. El públic és com l’observador de l’escena. El possible col·laborador del botxí actua per por a patir la seva violència, o per simple inseguretat.
Els Premis de la Crítica s’entregaran dilluns a La Villarroel. Enguany, les restriccions generades per la covid han obligat a restringir l’aforament al 50% i, per aquest motiu, s’està preparant l’edició en streaming (amb una petita realització en directe) perquè es pugui seguir una gala que recull les principals novetats de l’any natural anterior. El 2020, certament han estat un mesos convulsos pel que la tria dels finalistes s’ha hagut de fer amb una producció molt menor.
El camí d’un curtmetratge
. A hores d’ara, estan en converses per traslladar els tres formats a Madrid, a més d’altres ciutats de l’estat espanyol i altres capitals europeesEra un somni i s’ha pogut fer realitat. El jurat dels Premis de la Crítica aspiraven que hi hagués alguna fórmula per plasmar, més enllà del reconeixement durant la gala i el diploma, el treball en femení. Ja en la primera edició, en què va ser concedit al Projecte Vaca, es va aconseguir gravar un curtmetratge que, tot just ara, inicia la seva singladura per festivals de cinema social i feminista. La prèvia es va fer a la Fundació SGAE, fent-la coincidir amb les activitats de la Setmana Mundial del Teatre, impulsada per ADETCA i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). També es va fer un segon passi com a obertura del debat amb finalistes dels Premis de la Crítica a la Fundació Romea, sota el mateix paraigua d’activitats.
El projecte ha volgut ser coherent fins al límit i potencia que tot l’equip que hi participa (des de les guionistes fins a les tècniques de so) estigui format per dones. Entre Helena Muñoz Villena (guanyadora del concurs de curts de la Bonne el 2018) i les integrants de l’Associació de Creadores Projecte Vaca van elaborar un guió que, des d’una mirada de creació, fa un repàs a les raons del naixement i les reivindicacions del Projecte Vaca. Univers Vaca, de 23 minuts de durada, alterna la història del col·lectiu a través d’imatges d’arxiu i entrevistes amb una acció creativa final. Hi han participat set membres de l’associació, entre les quals tres presidentes històriques: Teresa Urroz (del 2003 al 2007), Gemma Julià (del 2007 al 2011) i Mercè Espelleta (2012 fins a l’actualitat). Moltes de les demandes, de fa més de vint anys, continuen sent vigents avui. Afortunadament, a algunes els comencen a donar resposta. Amb la producció de Recomana i el suport de l’Institut Català de les Dones, es va editar el primer capítol d’una acció que pretén convertir-se en la Col·lecció María José Ragué.
La intenció és que aquest mes de maig es convoqui a la guanyadora de la darrera edició del Concurs de Curts de la Bonne (amb qui es comparteix complicitat per ampliar les oportunitats de les joves creadores) i es pugui posar data a la creació d’un treball que serveixi per explicar el compromís i els èxits amb les membres de la Cooperativa Nus.
Treballant
Una obra aristotèlica és aquella que té plantejament, nus i desenllaç. Les noies de la Cooperativa Nus, doncs, opten per estar en el brogit de l’acció. De fet, en el teatre és imprescindible que hi hagi conflicte perquè es pugui generar una certa catarsi amb l’espectador. D’on va sortir el nom? “D’un brainstorming’’ Què significa? Hi ha diverses versions: la que parla del nus que cal desfer en un conflicte; la que entén la referència del cos despullat perquè es busca que “tots ens mostrem tal com som”. I, una tercera lectura (més de cara a l’equip) és la que es referencia a la velocitat del mar. El vaixell de la Cooperativa Nus viatja a una velocitat constant, sense aturar-se i (aparentment) disfrutant de cada etapa cap a Ítaca.