INSINUANTS I PROACTIVES

En un país de qua­drats, les for­mes rodo­nes són clan­des­ti­nes. En aquest país on tot està jerar­quit­zat per posar fi als vents trans­for­ma­dors de la II República espa­nyola, Franco és el prin­ci­pal símbol. Qui sap arren­gle­rar-se bé, es podrà bene­fi­ciar de l’abús. Qui reclami major lli­ber­tat i volun­tat de canvi serà per­se­guit i cas­ti­gat.

Com en molts dels pas­sat­ges en què es prova de trans­for­mar un per­so­natge històric en un ele­ment gro­tesc, hi pot haver una peri­llosa empa­tia: es vol cari­ca­tu­rit­zar i, al final, s’acaba huma­nit­zant. A la bio­gra­fia del dic­ta­dor (en clau de cinema live durant el mun­tatge) se cita l’anècdota que, de petit, se’l va ano­me­nar el ceri­llita per la seva poca cor­pulència. La cru­el­tat del seu règim, en rea­li­tat, es cons­truïa sobre la poca base democràtica. El fran­quisme va domi­nar a par­tir de la pro­mesa d’una pau (rela­tiva) i d’una amenaça cons­tant. En això sí que encerta aquesta peça en què es per­se­guei­xen, per exem­ple, les ànsies de votar. La trans­for­mació del dic­ta­dor en una mena de capgròs el fa gro­tesc, però ell és des­pi­e­tat en tot tipus d’exe­cució, sigui al gar­rot vil o afu­se­llant. La mirada de Frank és que algu­nes for­mes auto­ritàries con­ti­nuen latents.El tre­ball d’inves­ti­gació escènica i esce­nogràfica és molt interes­sant. Pro­ba­ble­ment, com a Turba, les con­di­ci­ons de la pandèmia no els han permès incor­po­rar millor el públic a la seva pro­posta escènica. Les tres actrius van des­til·lant de la rigo­ro­si­tat de la pri­mera dic­ta­dura a l’esto­va­ment de les for­mes a par­tir de l’alli­be­ra­ment de la més jove (Anna Pérez Moya). Agnès Bus­quets tira per les face­tes més gro­tes­ques i Núria Solina per les veus de cor, de recla­mació de drets, tot i que la seva mirada auto­ritària també imposa (en el seu rol de capi­tana del exèrcit que con­trola aquell país qua­drat.

La com­pa­nyia Monte Isla pre­senta una peça en què s’ha men­jat els per­so­nat­ges pre­sen­ci­als, però con­voca els espec­ta­dors a com­par­tir un so íntim (a través de cas­cos) i una mirada con­tem­pla­tiva a un dio­rama panoràmic, que es va des­ple­gant, quasi per art de màgia i d’arte­sa­nia alhora. Al so, s’hi sumen els jocs de llums, i es va per­ce­bent un món oníric, en què s’intu­eix un pai­satge i una nar­ra­ti­vi­tat. A mesura que es van des­ta­pant els telons, o que aug­menta la inten­si­tat de la llum, es cons­tata el mapa apa­rent. Els de Monte Isla pas­sen de la situ­ació con­creta a l’abs­tracta, sense fil­tres. S’entra en un món de con­tem­plació, en què cal ser actiu per nave­gar-hi, per emo­ci­o­nar-se de cada sor­presa, com si fos un gir dra­matúrgic. Com a Los figu­ran­tes, de Ça Marche, el món sonor enva­eix i trans­porta la ment de l’espec­ta­dor a racons, pre­ci­o­sos, d’una sole­dat extrema. La peça es tanca amb l’apa­rició de les veus dels pro­ta­go­nis­tes. Ense­nya les cos­tu­res, hones­ta­ment, i opta per des­en­ca­de­nar uns pen­sa­ments mirant als estels sobre el pas­sat, el pre­sent i el futur que rela­ti­vitza, no només la inter­pre­tació d’aquesta mena de somni escènic, sinó sobre­tot la rea­li­tat quo­ti­di­ana del dia a dia a la ciu­tat . Podria ser una sen­sació de cai­guda al buit des­es­pe­rada, però notar una mà amiga que com­par­teix els pen­sa­ments i la inco­mo­di­tat de la sorra de la platja humi­te­jant l’esquena, ho con­ver­teix en un gest íntim i com­par­tit. Tot un viatge sense moure’s de la butaca.

Mari­lia Sam­per inci­deix en la violència de gènere en un espai íntim. És tan greu veure com els pro­ta­go­nis­tes han vol­gut obli­dar una pri­mera relació, com reve­la­do­res les posi­ci­ons del pare d’ell i de la mare d’ella, que aca­ben reduint la situ­ació a un inci­dent que es repe­teix en la inti­mi­tat. Xavi Sáez inter­preta el paper d’un com­pany ena­mo­rat de la seva pare­lla, que li ha donat tot el temps i espai per refer la seva vida. Muguet Franc inter­preta el paper d’una noia que també s’ha esti­mat la pare­lla, però que ha revi­sat una pri­mera men­tida i ha anat com­pro­vant com tot es va cons­truir sobre un engany que, ara, no està dis­po­sada a per­me­tre. Amb el dolor de tren­car, però amb la cer­tesa que això és el que ha de per­me­tre refer la seva vida a par­tir d’una nova base fia­ble.

Sense cap arti­fici es trans­for­men en ells matei­xos uns anys abans o en el pare d’ell i en la mare d’ella. Només el com­por­ta­ment, un cert aire postu­ral i la rèplica indica que la con­versa res­pon a una mena de flash­back. I que la memòria els esclata al front. S’havia vol­gut obli­dar aque­lla pri­mera nit de bor­rat­xera, d’ado­lescència incons­ci­ent, i d’un evi­dent desig no cor­res­post. L’acció es viu en el pas­sat, des d’una posició en què la noia ja ha pres consciència del que no per­metrà que es repe­teixi. Des de la cer­tesa del noi que allò li impe­deix for­mar la família que desit­ja­ria. Tots dos plo­ren, per dife­rents dolors. L’un vol superar aquest capítol en pare­lla; l’altra ha entès que ja s’ha revi­sat a ella mateixa i que la feina a fer del xicot és només seva. Sense el dra­ma­tisme de thri­ller de San­dra; sense el conte des­es­pe­rat de Sota la neu, El que no es diu aporta la paleta de rela­ci­ons més habi­tual a el cicle #jotambé de la Sala Beckett. El micro­mas­clisme corre per les venes de la soci­e­tat actual.

El direc­tor Moreno Ber­nardi ha fet una dra­matúrgia expres­si­o­nista, que es mira la rea­li­tat a través dels cinc sen­tits del pin­tor dels gira-sols en la seva pri­mera estada en un hos­pi­tal psi­quiàtric, a Saint-Paul. Davant la incer­tesa abso­luta d’enten­dre res, de per­ce­bre res com a segur, els sen­tits es fonen; tot s’entor­to­lliga i es con­ver­teix en un mal­son esgo­ta­dor: la vista queda per­tor­bada pel blanc de la cam­bra. Ber­nardi té l’encert de no pro­jec­tar els qua­dres tòpics a les parets de l’Akadèmia. A canvi, juga amb un uni­vers de sig­nes (punts, rat­lles, colors, requa­dres, línies i, només al final, insi­nua uns dibui­xos de figu­res huma­nes i un retrat dan­tesc). Loïda també apa­reix dis­tor­si­o­nada per l’ús pun­tual de mani­pu­lar la veu micro­fo­nada i, durant tota l’estona per unes con­ver­ses que es tre­pit­gen, i que poden res­pon­dre a una mateixa con­versa, o no. Només amb el reclam dels intèrprets de “silenci” s’atura la dis­bauxa i esdevé la pausa dramàtica. S’esbor­ren tots els impul­sos (també els pro­jec­tats) i es refà la voràgine gra­du­al­ment. El tacte és l’altre sen­tit pre­sent inter­mi­tent­ment en l’escena. El con­tacte és mínim i, sovint, té un toc més d’amenaça, de trans­me­tre violència ins­ti­tu­ci­o­nal que no d’una abraçada fra­ter­nal tran­quil·lit­za­dora. En la peça no apa­reix el gust, ni tam­poc l’olfacte. Ber­nardi uti­litza aquest últim, això sí, per plas­mar-lo al títol, en què el com­bina amb l’oïda (eixor­da­dora) i la vista (blanc).

El tre­ball dels actors que inter­ve­nen en la peça és d’una radi­ca­li­tat abso­luta. Perquè aguan­ten les dues hores del mun­tatge en un estat de tre­mo­lors i movi­ments mecànics, enfo­llits, per trans­me­tre el món que intu­eix un Van Gogh para­noic, car­re­gat de des­con­fi­an­ces. Pot­ser la insistència d’aquest món per­vers, tort, ines­ta­ble, que empeny espi­ral avall acaba esgo­tant el mateix públic que, tot i així, aplau­deix el des­gast i la gene­ro­si­tat del repar­ti­ment.

Anònims Pro­duc­ci­ons s’ha atre­vit a fer un musi­cal de culte, molt fosc i amb una figura èpica bri­llant (el fan­tasma de la dona assas­si­nada que es con­ver­teix en una mena de mal­son, de ven­jança injusta per pecats no come­sos). La culpa de Wilde va ser voler ser lliure. Molta gent era homo­se­xual en la bur­ge­sia britànica, però ningú els feia caure en l’escàndol, si eren dis­crets. Oscar Wilde va ser massa ago­sa­rat, i la soci­e­tat se’n va ven­jar cru­a­ment. El mun­tatge insi­nua les penúries de la presó i els suports que rep Wilde de John, un home con­dem­nat a mort per homi­cidi. La trama va a bat­ze­ga­des, amb les cançons que poques vega­des fan avançar la història, sinó que la uti­lit­zen per expres­sar emo­ci­ons, capítols del pas­sat o, fins i tot, una breu sinopsi de Salomé, que Wilde hau­ria escrit i que Strauss musi­ca­ria, poste­ri­or­ment. L’espai escènic i el ves­tu­ari d’Anòmims és molt eficaç i per­met fer can­vis de per­so­nat­ges amb molta faci­li­tat. La inter­pre­tació és sen­tida, amb un trio de músics que acom­pa­nyen des d’un marge de la pla­tea. El Tea­tre del Raval és espai de musi­cals fos­cos, com aque­lla cele­bradíssima La vam­pira del Raval i que pro­cu­ra­rien emu­lar amb un altre per­so­natge històric de la Bar­ce­lona en color de sèpia, La Monyos.

Wilde té molta con­currència quan l’obra és bri­llant (El ven­tall de Lady Win­der­mere, El marit ideal, La importància de ser Frank o el conte El fan­tasma de Can­ter­vi­lle), però també s’hi entre­veu un autor amb dolor de consciència en peces com El retrat de Dorian Gray o aquest fil de mun­tat­ges, fets en la crisi que supo­sarà el seu tràgic final, en l’oblit i la misèria. La volun­tat d’Anònims és can­viar el flo­ret diver­tit de Wilde amb la punya­lada fosca que toca el cor. Acon­se­gueix pun­tu­al­ment empa­tit­zar amb la desgràcia dels con­dem­nats i la ger­mana des­em­pa­rada i a mirar amb des­a­pro­vació el com­por­ta­ment dels poli­cies, impu­nes, fent la seva llei, dins dels bar­rots de la presó.