En un país de quadrats, les formes rodones són clandestines. En aquest país on tot està jerarquitzat per posar fi als vents transformadors de la II República espanyola, Franco és el principal símbol. Qui sap arrenglerar-se bé, es podrà beneficiar de l’abús. Qui reclami major llibertat i voluntat de canvi serà perseguit i castigat.

Com en molts dels passatges en què es prova de transformar un personatge històric en un element grotesc, hi pot haver una perillosa empatia: es vol caricaturitzar i, al final, s’acaba humanitzant. A la biografia del dictador (en clau de cinema live durant el muntatge) se cita l’anècdota que, de petit, se’l va anomenar el cerillita per la seva poca corpulència. La crueltat del seu règim, en realitat, es construïa sobre la poca base democràtica. El franquisme va dominar a partir de la promesa d’una pau (relativa) i d’una amenaça constant. En això sí que encerta aquesta peça en què es persegueixen, per exemple, les ànsies de votar. La transformació del dictador en una mena de capgròs el fa grotesc, però ell és despietat en tot tipus d’execució, sigui al garrot vil o afusellant. La mirada de Frank és que algunes formes autoritàries continuen latents.El treball d’investigació escènica i escenogràfica és molt interessant. Probablement, com a Turba, les condicions de la pandèmia no els han permès incorporar millor el públic a la seva proposta escènica. Les tres actrius van destil·lant de la rigorositat de la primera dictadura a l’estovament de les formes a partir de l’alliberament de la més jove (Anna Pérez Moya). Agnès Busquets tira per les facetes més grotesques i Núria Solina per les veus de cor, de reclamació de drets, tot i que la seva mirada autoritària també imposa (en el seu rol de capitana del exèrcit que controla aquell país quadrat.

La companyia Monte Isla presenta una peça en què s’ha menjat els personatges presencials, però convoca els espectadors a compartir un so íntim (a través de cascos) i una mirada contemplativa a un diorama panoràmic, que es va desplegant, quasi per art de màgia i d’artesania alhora. Al so, s’hi sumen els jocs de llums, i es va percebent un món oníric, en què s’intueix un paisatge i una narrativitat. A mesura que es van destapant els telons, o que augmenta la intensitat de la llum, es constata el mapa aparent. Els de Monte Isla passen de la situació concreta a l’abstracta, sense filtres. S’entra en un món de contemplació, en què cal ser actiu per navegar-hi, per emocionar-se de cada sorpresa, com si fos un gir dramatúrgic. Com a Los figurantes, de Ça Marche, el món sonor envaeix i transporta la ment de l’espectador a racons, preciosos, d’una soledat extrema. La peça es tanca amb l’aparició de les veus dels protagonistes. Ensenya les costures, honestament, i opta per desencadenar uns pensaments mirant als estels sobre el passat, el present i el futur que relativitza, no només la interpretació d’aquesta mena de somni escènic, sinó sobretot la realitat quotidiana del dia a dia a la ciutat . Podria ser una sensació de caiguda al buit desesperada, però notar una mà amiga que comparteix els pensaments i la incomoditat de la sorra de la platja humitejant l’esquena, ho converteix en un gest íntim i compartit. Tot un viatge sense moure’s de la butaca.

Marilia Samper incideix en la violència de gènere en un espai íntim. És tan greu veure com els protagonistes han volgut oblidar una primera relació, com reveladores les posicions del pare d’ell i de la mare d’ella, que acaben reduint la situació a un incident que es repeteix en la intimitat. Xavi Sáez interpreta el paper d’un company enamorat de la seva parella, que li ha donat tot el temps i espai per refer la seva vida. Muguet Franc interpreta el paper d’una noia que també s’ha estimat la parella, però que ha revisat una primera mentida i ha anat comprovant com tot es va construir sobre un engany que, ara, no està disposada a permetre. Amb el dolor de trencar, però amb la certesa que això és el que ha de permetre refer la seva vida a partir d’una nova base fiable.

Sense cap artifici es transformen en ells mateixos uns anys abans o en el pare d’ell i en la mare d’ella. Només el comportament, un cert aire postural i la rèplica indica que la conversa respon a una mena de flashback. I que la memòria els esclata al front. S’havia volgut oblidar aquella primera nit de borratxera, d’adolescència inconscient, i d’un evident desig no correspost. L’acció es viu en el passat, des d’una posició en què la noia ja ha pres consciència del que no permetrà que es repeteixi. Des de la certesa del noi que allò li impedeix formar la família que desitjaria. Tots dos ploren, per diferents dolors. L’un vol superar aquest capítol en parella; l’altra ha entès que ja s’ha revisat a ella mateixa i que la feina a fer del xicot és només seva. Sense el dramatisme de thriller de Sandra; sense el conte desesperat de Sota la neu, El que no es diu aporta la paleta de relacions més habitual a el cicle #jotambé de la Sala Beckett. El micromasclisme corre per les venes de la societat actual.

El director Moreno Bernardi ha fet una dramatúrgia expressionista, que es mira la realitat a través dels cinc sentits del pintor dels gira-sols en la seva primera estada en un hospital psiquiàtric, a Saint-Paul. Davant la incertesa absoluta d’entendre res, de percebre res com a segur, els sentits es fonen; tot s’entortolliga i es converteix en un malson esgotador: la vista queda pertorbada pel blanc de la cambra. Bernardi té l’encert de no projectar els quadres tòpics a les parets de l’Akadèmia. A canvi, juga amb un univers de signes (punts, ratlles, colors, requadres, línies i, només al final, insinua uns dibuixos de figures humanes i un retrat dantesc). Loïda també apareix distorsionada per l’ús puntual de manipular la veu microfonada i, durant tota l’estona per unes converses que es trepitgen, i que poden respondre a una mateixa conversa, o no. Només amb el reclam dels intèrprets de “silenci” s’atura la disbauxa i esdevé la pausa dramàtica. S’esborren tots els impulsos (també els projectats) i es refà la voràgine gradualment. El tacte és l’altre sentit present intermitentment en l’escena. El contacte és mínim i, sovint, té un toc més d’amenaça, de transmetre violència institucional que no d’una abraçada fraternal tranquil·litzadora. En la peça no apareix el gust, ni tampoc l’olfacte. Bernardi utilitza aquest últim, això sí, per plasmar-lo al títol, en què el combina amb l’oïda (eixordadora) i la vista (blanc).

El treball dels actors que intervenen en la peça és d’una radicalitat absoluta. Perquè aguanten les dues hores del muntatge en un estat de tremolors i moviments mecànics, enfollits, per transmetre el món que intueix un Van Gogh paranoic, carregat de desconfiances. Potser la insistència d’aquest món pervers, tort, inestable, que empeny espiral avall acaba esgotant el mateix públic que, tot i així, aplaudeix el desgast i la generositat del repartiment.

Anònims Produccions s’ha atrevit a fer un musical de culte, molt fosc i amb una figura èpica brillant (el fantasma de la dona assassinada que es converteix en una mena de malson, de venjança injusta per pecats no comesos). La culpa de Wilde va ser voler ser lliure. Molta gent era homosexual en la burgesia britànica, però ningú els feia caure en l’escàndol, si eren discrets. Oscar Wilde va ser massa agosarat, i la societat se’n va venjar cruament. El muntatge insinua les penúries de la presó i els suports que rep Wilde de John, un home condemnat a mort per homicidi. La trama va a batzegades, amb les cançons que poques vegades fan avançar la història, sinó que la utilitzen per expressar emocions, capítols del passat o, fins i tot, una breu sinopsi de Salomé, que Wilde hauria escrit i que Strauss musicaria, posteriorment. L’espai escènic i el vestuari d’Anòmims és molt eficaç i permet fer canvis de personatges amb molta facilitat. La interpretació és sentida, amb un trio de músics que acompanyen des d’un marge de la platea. El Teatre del Raval és espai de musicals foscos, com aquella celebradíssima La vampira del Raval i que procurarien emular amb un altre personatge històric de la Barcelona en color de sèpia, La Monyos.

Wilde té molta concurrència quan l’obra és brillant (El ventall de Lady Windermere, El marit ideal, La importància de ser Frank o el conte El fantasma de Canterville), però també s’hi entreveu un autor amb dolor de consciència en peces com El retrat de Dorian Gray o aquest fil de muntatges, fets en la crisi que suposarà el seu tràgic final, en l’oblit i la misèria. La voluntat d’Anònims és canviar el floret divertit de Wilde amb la punyalada fosca que toca el cor. Aconsegueix puntualment empatitzar amb la desgràcia dels condemnats i la germana desemparada i a mirar amb desaprovació el comportament dels policies, impunes, fent la seva llei, dins dels barrots de la presó.