Fins a 55 cops en l’1-O

Dilluns pas­sat es va estre­nar ofi­ci­al­ment, a Bar­ce­lona, Alguns dies d’ahir. En rea­li­tat, ja havien acu­mu­lat algu­nes fun­ci­ons prèvies a la mateixa sala i, de fet, aquest mun­tatge de Jordi Casa­no­vas s’aco­mi­a­darà fent tem­po­rada a Bar­ce­lona, després de fer una nota­ble gira per Cata­lu­nya. Comp­tant les fun­ci­ons a La Villar­roel (i que els dis­sab­tes fan doblet) suma­ran 55 fun­ci­ons, una xifra con­si­de­ra­ble en aquests temps de pandèmia i tea­tres a mig gas. El dra­ma­turg (aquest cop ha cedit la direcció a Fer­ran Utzet) s’ha atre­vit a fer una mirada ràpida, una crònica sobre els fets de l’1-O. No és opor­tu­nisme; és un tema que l’ha trac­tat sovint, com ho demos­tra la seva tri­lo­gia sobre la iden­ti­tat cata­lana (Una història cata­lana, Pàtria i Vila­franca). Quan encara res­so­nen ame­na­ces (en forma d’indults rever­si­bles, per exem­ple), aquesta obra, amb alguns moments d’efer­vescència i d’altres d’una amar­gor molt humana, fa un retrat que tot­hom pot iden­ti­fi­car al men­ja­dor de casa seva, del veí. O de la seva escala. Pru­dent, no s’ha atre­vit a fixar la història amb aquesta crònica en calent, per això titula alguns, cons­ci­ent que que­den capítols per com­ple­tar un volum en què una àmplia majo­ria de cata­lans dema­nen un referèndum i (segons els resul­tats de les elec­ci­ons al Par­la­ment) el 52% aspira a una república inde­pen­dent. Això, però, ja seria en una segona obra. Alguns dies d’ahir ense­nya les con­tra­dic­ci­ons d’una família i d’una soci­e­tat, sense renun­ciar als ide­als.

Jordi Casa­no­vas és un autor que sap cap­tar les ten­si­ons del tea­tre de men­ja­dor. Al vol­tant de la taula, acon­se­gueix que cada mem­bre de la família exposi i rei­teri els seus desit­jos i les seves pors. També se sobre­entén quan hi ha una con­versa en què algú no vol entrar, de la qual s’esca­po­leix. Ho va fer amb Vila­franca, per exem­ple (tota una mos­tra de pro­ducció feta des de fora de Bar­ce­lona). En la inti­mi­tat, troba els res­sorts d’uns per­so­nat­ges d’èpica petita i forta vul­ne­ra­bi­li­tat. Ara, ha deci­dit ana­lit­zar fixa­ment el ter­ratrèmol social i polític que es va pro­duir a Cata­lu­nya des de l’atemp­tat del 17-A de la Ram­bla fins al 155 del govern de Mari­ano Rajoy, pas­sant per les mani­fes­ta­ci­ons a con­seqüència de les con­dem­nes dels pre­sos polítics. És un qua­dre nítid: amb qua­tre per­so­nat­ges ben apun­ta­lats (Míriam Iscla, com­mo­ve­dora; Abel Folk, esmu­nyedís; Marta Ossó, con­tra­dictòria, i Fran­cesc Cuéllar, abran­dat) i que per­met veure una diver­si­tat d’opi­ni­ons a l’inte­rior d’una família cata­lana (que obre el focus amb els per­so­nat­ges citats del car­rer). Vist, amb només tres anys de distància, pro­voca uns sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris: d’orgull i de ràbia pel referèndum defen­sat pel poble davant les por­res poli­ci­als, i de bui­dor en com­pro­var que fal­tava un des­ple­ga­ment polític eficaç per fer rea­li­tat el desig de la ciu­ta­da­nia.

Fer­ran Utzet és un direc­tor a qui li agrada el tea­tre polític. Bona prova d’això és el Sopa de pollas­tre amb ordi, estre­nat el febrer del 2018. En aquesta ocasió, no hi ha el món con­cep­tual de la revolta d’aquells esquer­ra­no­sos d’Angla­terra, sinó un espai rea­lista. Sí que és cert que, en cada tren­ca­ment d’escena es pro­du­eix una mena de gir de la taula que marca la deso­ri­en­tació de cada pro­ta­go­nista i amb què prova de refer la seva opinió sobre les coses que el pre­o­cu­pen, que l’alte­ren. I és que, Casa­no­vas ha introduït en la trama una situ­ació per­so­nal traumàtica de la mare, que queda mig ama­gada pel bro­git de fora, per les decla­ra­ci­ons solem­nes i sona­des, per l’èpica i la barbàrie del car­rer.

El dra­ma­turg, que ha sabut gene­rar peces de tea­tre docu­men­tal a par­tir de decla­ra­ci­ons judi­ci­als com ara Ruz-Bárce­nas, Port Art­hur o Jauría, ha pre­fe­rit obviar la sentència de l’1-O, perquè resul­ta­ria massa òbvia, pos­si­ble­ment. Per això, ha abor­dat les diver­ses sen­si­bi­li­tats al vol­tant d’una taula, demos­trant el dolor que pro­du­eix fer autocrítica. La pro­ducció, sí que esquitxa talls de veus de refe­rents polítics que tras­lla­den l’espec­ta­dor a la situ­ació vis­cuda ínti­ma­ment i que con­ver­teix la situ­ació en una mena de nuvo­losa entre record, desig i des­en­cant.

Per a sor­presa de tot­hom, el maig del 2013, amb l’estrena de Bar­ce­lona, de Pere Riera (que par­lava dels bom­bar­deigs de les tro­pes ita­li­a­nes a la ciu­tat de Bar­ce­lona el 1938), el públic aplau­dia al final one­jant ban­de­res inde­pen­den­tis­tes i amb la can­ta­re­lla in-inde-inde­pendència. En l’estrena de Mont­cada i Rei­xac a ningú se li va acu­dir fer ban­dera de res. Perquè, a la per­sistència obs­ti­nada per defen­sar uns drets se suma la inco­mo­di­tat de veure que, efec­ti­va­ment, seguim al cap del car­rer.