Santiago Rusiñol
Un artista polifacètic
90 anys després de la seva mort, Santiago Rusiñol segueix essent una de les figures més populars de la cultura catalana, amb un llegat innovador i que abastava un ampli ventall d’expressions, des del teatre fins a la pintura
-
Santiago Rusiñol, els darrers anys de la seva vida MUSEU CAU FERRAT SITGES. -
Caricatura de Llopart publicada a "L’Esquella de la Torratxa" el 1902, amb motiu de l’aparició del llibre “El poble gris” HEMEROTECA BNE. -
‘La morfina’ (1894). -
“El cafè de Montmartre” (1889-1890). -
"Capvespre” (1906). -
“El embarcadero” (1911). -
Rusiñol i uns amics, en una excursió a Girona i Banyoles cap al 1880 MUSEU CAU FERRAT DE SITGES. -
Cartell publicitari dissenyat per Miquel Utrillo per al llibre ‘Oracions’, publicat el 1897. -
‘L’alegria que passa’ (1898). -
‘L’auca del senyor Esteve’ (1907). -
“El jardí abandonat” (1900).
TRANSICIÓ ARTÍSTICA
Rusiñol viurà un període especialment convuls, amb el declivi del naturalisme, l’eclosió del modernisme i l’aparició del noucentisme i les avantguardesLA IMMERSIÓ A PARÍS
Els crítics coincideixen a descriure l’estada de Rusiñol a la capital francesa com l’“època daurada” de la seva pinturaHan passat 90 anys de la seva mort. Però, encara avui, Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) segueix essent una de les figures més populars de la cultura catalana. Els seus quadres, els protagonistes de les seves obres de teatre i, en general, el mite al voltant de l’artista no només perduren, sinó que s’engrandeixen a mesura que es va estudiant i difonent la seva obra. Les seves obres són estudiades contínuament a les universitats, els seus quadres són exposats a les galeries i les seves produccions teatrals, estrenades constantment a les sales de teatre. Una altra cosa és que aquesta popularitat es tradueixi en un bon coneixement del personatge.
Rusiñol va ser un artista permanentment inquiet i curiós. Va crear més d’un centenar de peces teatrals, entre drames, melodrames i monòlegs; va deixar gairebé un miler de quadres, entre els quals molts retrats, però sobretot paisatges i jardins. Precisament un dels trets que caracteritzaven l’artista modern era l’afany per esberlar les fronteres entre les diferents manifestacions artístiques. L’historiador Joaquim Folch i Torres va afirmar: “Fa literatura pintant i pinta fent literatura”; una reflexió perfectament aplicable a la resta d’arts que va conrear.
Rusiñol va començar a escriure ben aviat, quan tenia només 20 anys. Partia d’una formació autodidacta i els seus escrits són espontanis i plens de frescor. Les cartes a la que serà la seva esposa, Lluïsa Denís, i les cròniques que publica a l’Anuari i al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana expressen prou bé la seva vocació d’experimentar. Més endavant, ja establert a París, Rusiñol es convertirà en un cronista excepcional de la vida bohèmia i dels sacrificis que comporta per a aquells que la practiquen. Ben aviat, en el seu afany incansable d’experimentar, assumirà el repte d’introduir el poema en prosa amb la publicació a L’Avenç de La suggestió del paisatge i Els caminants de la terra. En els primers llibres, Anant pel món (1896), Oracions (1897) i Fulls de la vida (1898), anirà molt més enllà i assumirà el repte de diluir les fronteres entre gèneres.
L’ESCRIPTOR
Però allò que li donarà popularitat serà l’entrada en el món del teatre; un procés que coincideix en un moment complex de la seva vida, amb l’extirpació d’un ronyó i el procés de desmorfinització. L’artista viurà, a partir d’aleshores, un canvi important en la seva obra pictòrica i literària. En aquest darrer cas, es manifestarà a través de la dedicació gairebé exclusiva a la literatura dramàtica, amb obres com ara Llibertat! (1901), El malalt crònic (1902), L’hèroe (1903), El pati blau (1903) i El místic (1903), que el convertiran en un escriptor de moda.
En un dels molts homenatges que van fer-li, l’autor va confessar: “Dels que m’he burlat i he combatut sempre és dels farsants [...]. Per a combatre’ls em vaig valdre, a l’època de l’entusiasme, del romanticisme i el sentimentalisme, amb les oracions, i en l’època dels desenganys em serveixo de la ironia. I no em cansaré. Per a combatre’ls arribaré al sentimentalisme, fins a la cursileria, i a la broma fins al latiguillo i fins a tot lo que pugui.” L’escriptor, deliberadament, havia empès un camí sense retorn per afermar els lligams amb el gran públic.
Malgrat aquest perfil polifacètic, un dels vessants que han contribuït a donar-li més popularitat ha estat el de pintor. I, de fet, ell mateix se sentia, per damunt de tot i abans que res, pintor; l’art que li permetia expressar millor els seus sentiments, les seves emocions. En l’àmbit estètic, Rusiñol viurà un període especialment convuls, que presencia el declivi del naturalisme, que ha dominat els darrers anys del segle XIX, l’eclosió del modernisme i l’aparició del noucentisme i les avantguardes artístiques.
EL PINTOR
L’artista de Barcelona s’alimentarà de totes aquestes tendències. I, si bé ell mateix es definirà com a modernista, allò que realment el caracteritzarà serà el seu afany modernitzador. És, en paraules del crític Daniel Giralt-Miracle, un “renovador, un recercador de nous camins estètics [...]. Personifica el trànsit del realisme al simbolisme; és a dir, d’un realisme acadèmic i fred a un realisme que potencia més els sentiments que la tècnica, les idees subjacents que l’estètica imperant”.
Com el protagonista de L’auca del senyor Esteve, la novel·la que convertirà en obra de teatre, Rusiñol aconsegueix traçar el seu propi destí, lluny dels negocis familiars i progressivament vinculat a la inclinació per les arts, on podrà explotar les seves inquietuds i el talent personal. Amb 17 anys s’inscriurà al taller de Tomàs Moragas, un conegut pintor de perfil fortunyià. De fet, els seus primers quadres es veuran influïts per la pintura etnogràfica, si bé posteriorment s’abocarà a una clarament naturalista, en la qual predominen els paisatges rurals, a l’estil de l’escola d’Olot.
En tot cas, serà la descoberta de París, a partir del 1888, allò que modificarà radicalment la seva producció. La capital francesa és, en aquell moment, la capital cultural del món; i, a través d’Enric Clarasó, Rusiñol es deixarà atrapar pel desig de “conèixer [París] per visitar els museus i l’Exposició anyals i conèixer el seu moviment artístic”. La immersió resultarà extremadament profitosa. Els crítics coincideixen a descriure aquesta com l’“època daurada” de la seva pintura. Obres com ara Un dia gris. Clarasó a la seva habitació de Montmartre (1890), Cafè de Montmartre (1890) i Crepuscle. Île Saint-Louis no només poden catalogar-se com a autèntiques obres mestres, sinó també com a creacions perfectament equiparables a les que s’estaven exposant a les galeries més innovadores de la capital francesa. París es va convertir, entre el 1889 i el 1895, en una residència permanent per a Rusiñol.
A banda de París, Sitges es convertirà en un altre escenari inspirador. El paisatge, les cases, el mar i, per damunt de tot, l’explosió de llum es convertiran en temàtica preferent dels seus quadres; i també en el seu particular refugi. El 1892 hi farà construir una casa taller que batejarà amb el nom de Cau Ferrat i que es convertirà en el lloc des d’on organitzarà les anomenades Festes Modernistes, que aplegaran els artistes més reputats de l’època.
Rusiñol es deixarà seduir per moltes altres ciutats. De fet, aquesta variació permanent dels seus escenaris és una mostra més del seu tarannà inquiet. Els paisatges, els recrea sense gent, però no deixen d’interpel·lar aquells qui els contemplen. Tal com afirmarà el mateix: “En els meus paisatges es pot parlar de tots els temes relacionats amb la vida i la mort. Posa’t a dintre d’ells i deixa que et parlin.” De fet, va ser d’aquesta forma, convidant-nos a dialogar a través dels quadres, quan el va sorprendre la mort a Aranjuez el 13 de juny del 1931.
el CAU FERRAT, DE refugi a museu
El Cau Ferrat es va convertir, a partir del 1897, en el refugi de Santiago Rusiñol; en la casa, l’estudi i el taller. I, després de la seva mort, en principal llegat a la vila de Sitges i en un museu obert al públic. El visitant pot trobar-hi les col·leccions d’art antic i modern aplegades per l’artista, amb obres del mateix Rusiñol, però també de Pablo Picasso, Ignacio Zuloaga, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.
En un “modernista militant” i eclèctic com Santiago Rusiñol, l’afecció al col·leccionisme tenia l’objectiu de recuperar les fonts originals de l’art primigeni; però també d’imbuir-se de les mirades d’altres artistes.