Bombolla de llibertat

Quan encara vivíem en els anys negre estalzí de la dictadura franquista, a Canet de Mar es feia gran un festival que anava més enllà del pur gaudi musical i es convertia en un moviment massiu de lluita antifranquista, de denúncia política i d’ànsia de llibertat. Les Sis Hores de Cançó van néixer un 18 de setembre del 1971, ara fa cinquanta anys. En els vuit anys que es van organitzar hi van actuar tots els noms de la Nova Cançó, el fenomen musical que ja havia començat a córrer en els anys seixanta també com a moviment de protesta: Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Joan Isaac, Toti Soler, Marina Rossell, Lluís Llach, Raimon, La Trinca, Joan Baptista Humet, Pere Tàpies, Al Tall... Cada edició va ser més multitudinària, fins al punt que la convocatòria del 1976 va reunir unes 60.000 persones al Pla d’en Sala de Canet.

No va ser fàcil muntar un festival com aquell, ni per la quantitat de públic ni, sobretot, per la censura i la repressió policial que el volien ofegar. “Va ser una bombolla de llibertat; un parèntesi en el que era l’etapa més dura d’aquell tardofranquisme. Realment les Sis Hores van ser un acte revulsiu davant la situació que vivíem”, destaca l’historiador de Canet Carles Sàiz Xiqués, que és qui fa tres anys va completar el llibre Canet. 36 (+12) hores de cançó i de llibertat, de Joan Ramon Mainat. L’original es va publicar el 1977, i el 2018 Enderrock el va reeditar i actualitzar. Joan Ramon Mainat (1951-2004) –germà del component de La Trinca Josep Maria Mainat– va ser l’ideòleg del festival. Ho va fer com a capdavanter del grup de pioners de l’Agrupament Escolta de Canet. Uns anys abans, ja havien començat a muntar alguns concerts per recaptar diners per abaratir els costos de les sortides i campaments de l’entitat. Com que aquells recitals havien tingut un cert èxit, l’any 1971 es van plantejar muntar un festival més gran, emmirallant-se en els grans festivals de Wight, al Regne Unit, i Woodstock, a Nova York.

En aquella primera edició hi van actuar, a l’Amfiteatre del Maresme, Teresa Rebull, Ovidi Montllor, Joan Baptista Humet, Falsterbo 3, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet i els participants de l’espectacle Una de barrets, un muntatge creat a La Cova del Drac de Barcelona amb el guanyador i els finalistes de la primera edició del concurs Promoció de Noves Veus. Hi van assistir 1.800 persones. En aquell moment, les Sis Hores de Cançó encara no tenien aquest nom, sinó el de Festival de Cançó Catalana. Va ser el periodista musical Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020), autor d’una crònica a la revista Serra d’Or titulada Sis hores de cançó a Canet, qui va fer que a partir de l’any següent el festival ja prengués aquest nom. “Es va allargar tant que va arribar a les sis hores. Aquesta és l’anècdota periodística a partir de la qual el festival acaba anomenant-se així ja a partir del 1972 i el que l’acaba fent famós”, explica Sàiz.

L’esdeveniment es va fer gran de manera imparable. Tant, que els joves escoltistes van veure que no tenien prou capacitat per muntar un festival d’aquelles característiques i van demanar ajuda al grup La Trinca. Des del 1974 fins a la darrera edició, el 1978, l’organització va estar liderada per La Trinca, a través de la seva empresa Pebrots Enterprises. Els concerts es van traslladar aleshores al Pla d’en Sala, un espai a l’aire lliure més gran, amb un escenari professional. “La Trinca es fa gran amb el festival i el festival també fa gran La Trinca. Quan veuen que cal professionalitzar les Sis Hores i que ja no pot ser un concert promogut per un agrupament escolta sota l’empara de l’església, La Trinca posa la seva logística al servei del festival i contribueix que faci un salt qualitatiu.”

Ovidi Montllor va actuar a Canet en totes les edicions i els altres membres de la Nova Cançó hi van ser una o diverses vegades. La Nova Cançó ja feia temps que corria amb èxit, però el festival la va acabar d’engrandir: “Les Sis Hores va ser l’epicentre de tots els cantants de la Nova Cançó. Hi va passar tothom i alguns d’ells es van acabar quedant a Canet”, per exemple, Comediants, la companyia que algun cop va acompanyar el públic amb una cercavila fins al recinte del festival, i que es va acabar establerta a Canet, recorda Sàiz.

Per fer possible un festival com aquell, en plena dictadura i amb els tentacles de la repressió sempre amatents, calien algunes ajudes: “Les Sis Hores es van poder fer amb la complicitat de les autoritats municipals. Només es podia fer d’aquesta manera”, segons Sàiz, que també vol recordar que “l’objectiu inicial era receptar diners per al grup d’escoltes de Canet, que estava molt vinculat a l’Església”: “El resultat, però, va ser sorprenent, i el festival va anar creixent fins a quantitats de gent importantíssimes. Avui voldríem veure festivals com els que es feien a finals dels anys setanta a Canet.” També va ser determinant el paper de l’Església: “En primer lloc perquè l’escoltisme estava sempre vinculat a l’Església; allà és on neix l’Agrupament Escolta de Canet i, per tant, sempre hi va haver complicitat; no dic per part del rector, però sí dels vicaris, que eren molt progres i, de fet, molts van penjar la sotana i es van acabar casant al cap d’uns anys. Per exemple, Raimon Bonal. Eren persones amb un nivell intel·lectual molt alt i que veien la necessitat que la gent anés més enllà de l’opressió social que hi havia.” Per tant, segons Sàiz, “tant l’Església, que va tenir un paper determinant, com la permissibilitat de les autoritats locals del franquisme van ser clau perquè aquells joves plantessin la petita llavor del que després va acabar sent aquest macrofestival, que era impensable que es pogués fer.”

Però amb Franco viu, i també després de la seva mort –perquè tal com recorda Josep M. Mainat “que es morís Franco no va ser suficient” (vegeu planes 34 i 35)– la censura, els boicots i els actes repressius van planar sempre sobre la cita musical. El Govern Civil hi posava totes les traves possibles: “S’havien de dipositar amb antelació les lletres de totes les cançons que s’havien de cantar durant el festival, i de tant en tant arribava el segell de “censurado”. També se’n passava una còpia a l’Ajuntament perquè la policia fos conscient de què es podia cantar i quins cantants hi podien cantar. N’hi havia alguns que estaven vetats i que no hi podien ser. Pi de la Serra, per exemple, va estar un any censurat”, explica Sàiz. D’altra banda, “la presència policial era fortíssima”: “Hi havia camions dels grisos que vigilaven. I també es van produir boicots per part de la caverna negra franquista, que en més d’una ocasió van boicotejar el festival.” Per exemple, el 1976 van tallar el cablejat elèctric: “No ho van fer una colla de brètols, sinó que era un acte programat i el que pretenia era boicotejar el festival i que la cosa anés a pitjor, perquè tenint allà milers de persones a les fosques, difícilment estarien quietes.” L’acció no es generava a Canet: “Era un boicot extern; internament penso que en general tothom hi estava d’acord, perquè durant un dia i mig Canet acollia onades de gent i suposava uns ingressos importants. Totes les oposicions que hi va haver al festival van ser externes.” I a mesura que s’anava consolidant, “el Govern Civil cada cop tardava més a donar permís i, per tant, tot penjava d’un fil fins a darrera hora”, recorda Sàiz Xiqués, que també explica una anècdota: “En una ocasió, el permís va arribar el dia de la festa major. I des de l’escenari de l’envelat, l’alcalde, designat pel règim, va fer públic que ja hi havia permís per a les Sis Hores. En l’àmbit local, no hi va haver mai una oposició radical al festival, sinó complicitat, tot i que al mateix temps obediència a l’aparell del franquisme.” Malgrat tot, a la bombolla de les Sis Hores hi traspuava sempre la llibertat. Va ser allà, el 1975, esquivant la censura, que Rafael Subirachs va cantar en públic Els segadors per primera vegada des de l’inici de la dictadura.

Les Sis hores de Cançó es van celebrar ininterrompudament fins al 1978. Els dos anys següents no es va organitzar i el 1981 l’Ajuntament de Canet –curiosament ja el primer Ajuntament democràtic–, el va suspendre. Carles Sàiz n’explica les causes: “L’any 1979 el festival no es va fer. En primer lloc perquè La Trinca, que era qui produïa i posava la infraestructura, vivia un moment d’èxit important, no només pel vessant musical, sinó perquè també havia començat a fer més projectes de televisió. Anaven molt enfeinats, i no hi va haver l’opció de tirar endavant el festival. I l’any següent, des de la cooperativa cultural Odeon van voler reprendre el festival, ja desvinculat de la productora Pebrots. El que va fer l’Ajuntament va ser muntar una enquesta (se’n conserven tots els fulls a l’Arxiu Municipal de Canet) preguntant als botiguers del poble si consideraven que s’havia d’organitzar o no. Bé sigui perquè potser va ser tendenciós, va sortir que una majoria important deia que no. Però no deixa de ser curiós que el primer ajuntament democràtic va ser el que no va autoritzar el festival.” De fet, aquesta decisió va acabar comportant una crisi de govern al consistori. Sí que el 1981 es va celebrar un festival a petita escala, a l’Odeon, per celebrar-ne el desè aniversari.

L’èxit de les Sis Hores va ser tant gran que el 1975 la promotora Pebrots va intentar, infructuosament, exportar el festival a les ciutats de Reus, Bellpuig i Figueres; no es va poder dur a terme perquè el Govern Civil no ho va autoritzar. Sí que, paral·lelament a les Sis Hores, des del juliol del 1975 es va celebrar un altre certamen: el Canet Rock, amb el lema Dotze hores de música i follia. Estava organitzat per Pebrots i la Sala Zeleste, i va desaparèixer simultàniament amb les Sis Hores. Aquest segon, però, sí que ha acabat tenint continuïtat avui, ja que des del 2014 se celebra a Canet un festival amb el mateix nom.

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat