Bombolla de llibertat

Quan encara vivíem en els anys negre estalzí de la dic­ta­dura fran­quista, a Canet de Mar es feia gran un fes­ti­val que anava més enllà del pur gaudi musi­cal i es con­ver­tia en un movi­ment mas­siu de lluita anti­fran­quista, de denúncia política i d’ànsia de lli­ber­tat. Les Sis Hores de Cançó van néixer un 18 de setem­bre del 1971, ara fa cin­quanta anys. En els vuit anys que es van orga­nit­zar hi van actuar tots els noms de la Nova Cançó, el feno­men musi­cal que ja havia començat a córrer en els anys sei­xanta també com a movi­ment de pro­testa: Ovidi Mont­llor, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Joan Isaac, Toti Soler, Marina Ros­sell, Lluís Llach, Rai­mon, La Trinca, Joan Bap­tista Humet, Pere Tàpies, Al Tall... Cada edició va ser més mul­ti­tu­dinària, fins al punt que la con­vo­catòria del 1976 va reu­nir unes 60.000 per­so­nes al Pla d’en Sala de Canet.

No va ser fàcil mun­tar un fes­ti­val com aquell, ni per la quan­ti­tat de públic ni, sobre­tot, per la cen­sura i la repressió poli­cial que el volien ofe­gar. “Va ser una bom­bo­lla de lli­ber­tat; un parèntesi en el que era l’etapa més dura d’aquell tar­do­fran­quisme. Real­ment les Sis Hores van ser un acte revul­siu davant la situ­ació que vivíem”, des­taca l’his­to­ri­a­dor de Canet Car­les Sàiz Xiqués, que és qui fa tres anys va com­ple­tar el lli­bre Canet. 36 (+12) hores de cançó i de lli­ber­tat, de Joan Ramon Mai­nat. L’ori­gi­nal es va publi­car el 1977, i el 2018 Ender­rock el va ree­di­tar i actu­a­lit­zar. Joan Ramon Mai­nat (1951-2004) –germà del com­po­nent de La Trinca Josep Maria Mai­nat– va ser l’ideòleg del fes­ti­val. Ho va fer com a cap­da­van­ter del grup de pio­ners de l’Agru­pa­ment Escolta de Canet. Uns anys abans, ja havien començat a mun­tar alguns con­certs per recap­tar diners per aba­ra­tir els cos­tos de les sor­ti­des i cam­pa­ments de l’enti­tat. Com que aquells reci­tals havien tin­gut un cert èxit, l’any 1971 es van plan­te­jar mun­tar un fes­ti­val més gran, emmi­ra­llant-se en els grans fes­ti­vals de Wight, al Regne Unit, i Woods­tock, a Nova York.

En aque­lla pri­mera edició hi van actuar, a l’Amfi­te­a­tre del Maresme, Teresa Rebull, Ovidi Mont­llor, Joan Bap­tista Humet, Fals­terbo 3, Enric Bar­bat, Maria del Mar Bonet i els par­ti­ci­pants de l’espec­ta­cle Una de bar­rets, un mun­tatge creat a La Cova del Drac de Bar­ce­lona amb el gua­nya­dor i els fina­lis­tes de la pri­mera edició del con­curs Pro­moció de Noves Veus. Hi van assis­tir 1.800 per­so­nes. En aquell moment, les Sis Hores de Cançó encara no tenien aquest nom, sinó el de Fes­ti­val de Cançó Cata­lana. Va ser el peri­o­dista musi­cal Jordi Gar­cia-Soler (Bar­ce­lona, 1947-2020), autor d’una crònica a la revista Serra d’Or titu­lada Sis hores de cançó a Canet, qui va fer que a par­tir de l’any següent el fes­ti­val ja prengués aquest nom. “Es va allar­gar tant que va arri­bar a les sis hores. Aquesta és l’anècdota periodística a par­tir de la qual el fes­ti­val acaba ano­me­nant-se així ja a par­tir del 1972 i el que l’acaba fent famós”, explica Sàiz.

L’esde­ve­ni­ment es va fer gran de manera impa­ra­ble. Tant, que els joves escol­tis­tes van veure que no tenien prou capa­ci­tat per mun­tar un fes­ti­val d’aque­lles carac­terísti­ques i van dema­nar ajuda al grup La Trinca. Des del 1974 fins a la dar­rera edició, el 1978, l’orga­nit­zació va estar lide­rada per La Trinca, a través de la seva empresa Pebrots Enter­pri­ses. Els con­certs es van tras­lla­dar ales­ho­res al Pla d’en Sala, un espai a l’aire lliure més gran, amb un esce­nari pro­fes­si­o­nal. “La Trinca es fa gran amb el fes­ti­val i el fes­ti­val també fa gran La Trinca. Quan veuen que cal pro­fes­si­o­na­lit­zar les Sis Hores i que ja no pot ser un con­cert pro­mo­gut per un agru­pa­ment escolta sota l’empara de l’església, La Trinca posa la seva logística al ser­vei del fes­ti­val i con­tri­bu­eix que faci un salt qua­li­ta­tiu.”

Ovidi Mont­llor va actuar a Canet en totes les edi­ci­ons i els altres mem­bres de la Nova Cançó hi van ser una o diver­ses vega­des. La Nova Cançó ja feia temps que cor­ria amb èxit, però el fes­ti­val la va aca­bar d’engran­dir: “Les Sis Hores va ser l’epi­cen­tre de tots els can­tants de la Nova Cançó. Hi va pas­sar tot­hom i alguns d’ells es van aca­bar que­dant a Canet”, per exem­ple, Come­di­ants, la com­pa­nyia que algun cop va acom­pa­nyar el públic amb una cer­ca­vila fins al recinte del fes­ti­val, i que es va aca­bar esta­blerta a Canet, recorda Sàiz.

Per fer pos­si­ble un fes­ti­val com aquell, en plena dic­ta­dura i amb els ten­ta­cles de la repressió sem­pre ama­tents, calien algu­nes aju­des: “Les Sis Hores es van poder fer amb la com­pli­ci­tat de les auto­ri­tats muni­ci­pals. Només es podia fer d’aquesta manera”, segons Sàiz, que també vol recor­dar que “l’objec­tiu ini­cial era recep­tar diners per al grup d’escol­tes de Canet, que estava molt vin­cu­lat a l’Església”: “El resul­tat, però, va ser sor­pre­nent, i el fes­ti­val va anar crei­xent fins a quan­ti­tats de gent impor­tantíssi­mes. Avui voldríem veure fes­ti­vals com els que es feien a finals dels anys setanta a Canet.” També va ser deter­mi­nant el paper de l’Església: “En pri­mer lloc perquè l’escol­tisme estava sem­pre vin­cu­lat a l’Església; allà és on neix l’Agru­pa­ment Escolta de Canet i, per tant, sem­pre hi va haver com­pli­ci­tat; no dic per part del rec­tor, però sí dels vica­ris, que eren molt pro­gres i, de fet, molts van pen­jar la sotana i es van aca­bar casant al cap d’uns anys. Per exem­ple, Rai­mon Bonal. Eren per­so­nes amb un nivell intel·lec­tual molt alt i que veien la neces­si­tat que la gent anés més enllà de l’opressió social que hi havia.” Per tant, segons Sàiz, “tant l’Església, que va tenir un paper deter­mi­nant, com la per­mis­si­bi­li­tat de les auto­ri­tats locals del fran­quisme van ser clau perquè aquells joves plan­tes­sin la petita lla­vor del que després va aca­bar sent aquest macro­fes­ti­val, que era impen­sa­ble que es pogués fer.”

Però amb Franco viu, i també després de la seva mort –perquè tal com recorda Josep M. Mai­nat “que es morís Franco no va ser sufi­ci­ent” (vegeu pla­nes 34 i 35)– la cen­sura, els boi­cots i els actes repres­sius van pla­nar sem­pre sobre la cita musi­cal. El Govern Civil hi posava totes les tra­ves pos­si­bles: “S’havien de dipo­si­tar amb ante­lació les lle­tres de totes les cançons que s’havien de can­tar durant el fes­ti­val, i de tant en tant arri­bava el segell de “cen­su­rado”. També se’n pas­sava una còpia a l’Ajun­ta­ment perquè la poli­cia fos cons­ci­ent de què es podia can­tar i quins can­tants hi podien can­tar. N’hi havia alguns que esta­ven vetats i que no hi podien ser. Pi de la Serra, per exem­ple, va estar un any cen­su­rat”, explica Sàiz. D’altra banda, “la presència poli­cial era fortíssima”: “Hi havia cami­ons dels gri­sos que vigi­la­ven. I també es van pro­duir boi­cots per part de la caverna negra fran­quista, que en més d’una ocasió van boi­co­te­jar el fes­ti­val.” Per exem­ple, el 1976 van tallar el cable­jat elèctric: “No ho van fer una colla de brètols, sinó que era un acte pro­gra­mat i el que pre­te­nia era boi­co­te­jar el fes­ti­val i que la cosa anés a pit­jor, perquè tenint allà milers de per­so­nes a les fos­ques, difícil­ment esta­rien qui­e­tes.” L’acció no es gene­rava a Canet: “Era un boi­cot extern; inter­na­ment penso que en gene­ral tot­hom hi estava d’acord, perquè durant un dia i mig Canet aco­llia ona­des de gent i supo­sava uns ingres­sos impor­tants. Totes les opo­si­ci­ons que hi va haver al fes­ti­val van ser exter­nes.” I a mesura que s’anava con­so­li­dant, “el Govern Civil cada cop tar­dava més a donar permís i, per tant, tot pen­java d’un fil fins a dar­rera hora”, recorda Sàiz Xiqués, que també explica una anècdota: “En una ocasió, el permís va arri­bar el dia de la festa major. I des de l’esce­nari de l’enve­lat, l’alcalde, desig­nat pel règim, va fer públic que ja hi havia permís per a les Sis Hores. En l’àmbit local, no hi va haver mai una opo­sició radi­cal al fes­ti­val, sinó com­pli­ci­tat, tot i que al mateix temps obediència a l’apa­rell del fran­quisme.” Mal­grat tot, a la bom­bo­lla de les Sis Hores hi tras­pu­ava sem­pre la lli­ber­tat. Va ser allà, el 1975, esqui­vant la cen­sura, que Rafael Subi­rachs va can­tar en públic Els sega­dors per pri­mera vegada des de l’inici de la dic­ta­dura.

Les Sis hores de Cançó es van cele­brar inin­ter­rom­pu­da­ment fins al 1978. Els dos anys següents no es va orga­nit­zar i el 1981 l’Ajun­ta­ment de Canet –curi­o­sa­ment ja el pri­mer Ajun­ta­ment democràtic–, el va sus­pen­dre. Car­les Sàiz n’explica les cau­ses: “L’any 1979 el fes­ti­val no es va fer. En pri­mer lloc perquè La Trinca, que era qui produïa i posava la infra­es­truc­tura, vivia un moment d’èxit impor­tant, no només pel ves­sant musi­cal, sinó perquè també havia començat a fer més pro­jec­tes de tele­visió. Ana­ven molt enfei­nats, i no hi va haver l’opció de tirar enda­vant el fes­ti­val. I l’any següent, des de la coo­pe­ra­tiva cul­tu­ral Odeon van voler repren­dre el fes­ti­val, ja des­vin­cu­lat de la pro­duc­tora Pebrots. El que va fer l’Ajun­ta­ment va ser mun­tar una enquesta (se’n con­ser­ven tots els fulls a l’Arxiu Muni­ci­pal de Canet) pre­gun­tant als boti­guers del poble si con­si­de­ra­ven que s’havia d’orga­nit­zar o no. Bé sigui perquè pot­ser va ser ten­denciós, va sor­tir que una majo­ria impor­tant deia que no. Però no deixa de ser curiós que el pri­mer ajun­ta­ment democràtic va ser el que no va auto­rit­zar el fes­ti­val.” De fet, aquesta decisió va aca­bar com­por­tant una crisi de govern al con­sis­tori. Sí que el 1981 es va cele­brar un fes­ti­val a petita escala, a l’Odeon, per cele­brar-ne el desè ani­ver­sari.

L’èxit de les Sis Hores va ser tant gran que el 1975 la pro­mo­tora Pebrots va inten­tar, infruc­tu­o­sa­ment, expor­tar el fes­ti­val a les ciu­tats de Reus, Bell­puig i Figue­res; no es va poder dur a terme perquè el Govern Civil no ho va auto­rit­zar. Sí que, paral·lela­ment a les Sis Hores, des del juliol del 1975 es va cele­brar un altre cer­ta­men: el Canet Rock, amb el lema Dotze hores de música i follia. Estava orga­nit­zat per Pebrots i la Sala Zeleste, i va des­a­parèixer simultània­ment amb les Sis Hores. Aquest segon, però, sí que ha aca­bat tenint con­tinuïtat avui, ja que des del 2014 se cele­bra a Canet un fes­ti­val amb el mateix nom.

CARINA FILE­LLA

cfi­le­lla@​lrp.​cat