Més enllà de Fira Tàrrega

Les Her­ma­nas Pico­hu­eso (Exca­li­bur i altres històries d’ani­mals morts) han apu­jat un esglaó el seu llistó. Al con­trari dels que defi­nei­xen l’idi­ota com la per­sona incapaç de comu­ni­car-se amb nor­ma­li­tat, ells s’ali­nien amb els grecs, que deien que l’idi­ota era aquell que no par­ti­ci­pava del bé públic. Per a les Pico­hu­eso, tan ter­ra­pla­nis­tes i aixa­fa­gui­tar­res simpàtiques com el pri­mer dia (Ningú no va als ani­ver­sa­ris a l’estiu), el que interessa dels idi­o­tes és que són els que com­ba­ten la inèrcia (sigui acti­va­ment o obvi­ant les obli­ga­ci­ons burocràtiques). És un cant a una mena d’anar­quia que es rebel·la amb èxit quan esclata a la petita pan­ta­lla amb per­so­nat­ges patètics de la tele­es­com­bra­ria (i en fan un ampli glos­sari com a preàmbul).

P-acte idi­ota és tota una homi­lia d’una nova religió. És una invi­tació a no pagar més l’incre­ment de la llum (per exem­ple). A rebel·lar-se perquè no ens pre­gun­ten què pen­sem del porta a porta en la reco­llida de les escom­bra­ries, sobre la forma política de l’estat o a quin país volem pertànyer. Ho diuen amb la bro­meta de sem­pre, repe­tint el seu tre­ball de cinema live (tot i que a Tàrrega es veia poc pro­ba­ble­ment per les difi­cul­tats de l’espai). El des­ple­ga­ment de pan­ta­lles és de màster. Ara, la pan­ta­lla d’enor­mes dimen­si­ons es des­plega i pren for­mes de ros­tre, de bafa­rada, de boca, amb el seu par­ti­cu­lar humor i una filo­so­fia extreta dels apunts de la facul­tat en una tarda de bir­res. I sí que hi ha una certa ridi­cu­lit­zació de l’espec­ta­dor, però amb una com­pli­ci­tat inequívoca, perquè no van de mes­sies dog­ma­tit­za­do­res si no d’enca­put­xa­des ter­ro­ris­tes anàrqui­ques.

Si La Calòrica es va atre­vir a treure suc d’Els ocells d’Aristòfanes, les Pico­hu­eso, tiren de beta d’aquesta lec­tura d’idi­ota i en con­vo­quen una religió que hau­ria de créixer expo­nen­ci­al­ment. La con­ferència vol ser una invi­tació a caure del cavall i a ser-ne devots fins a l’extrem. Pot­ser no caldrà tallar-se un dit, (com asse­gu­ren que van fer les pri­mers cre­a­do­res, ara fa vint-i-tres segles) però rebel·lar-se a la raci­o­na­li­tat deu ser una de les acci­ons més alli­be­ra­do­res que exis­teix. I pot­ser esta­bleix unes noves bases que per­me­tin com­par­tir idi­o­tesa i riquesa entre la resta dels mor­tals. És mot bonic com­pro­var com la fres­cor de les Her­ma­nas Pico­hu­eso segueix ben viva i com són capa­ces de fin­tar con­cep­tes de prou emba­lum social i polític tra­ient en pan­ta­lla la padrina. Hila­rant i amb la dosi de mala llet per sor­tir-ne cre­ient que, pot­ser sí, hem de començar sumar-nos a la pro­fessió com un idi­ota més...

Glo­ria Ribera és la nos­tra Rodrigo Cue­vas (Trópico de Cova­donga), perquè li agrada l’extra­vagància, un ves­tu­ari kitsch i s’estima tant la música dels cuplets com Cue­vas la folklòrica. En tots dos casos, els artis­tes, amb un res­pecte per les grans figu­res del seu gènere, uti­lit­zen la música popu­lar i la remas­te­rit­zen amb una altra sono­ri­tat (molt més electrònica) i amb una lle­tra que ser­veix per reben­tar el sis­tema del política­ment cor­recte. Segu­ra­ment, Cue­vas és més músic i Ribera és més per­for­mer, però tots dos coin­ci­dei­xen a encen­dre un misto a l’ordre esta­blert. Tant en la cul­tura tra­di­ci­o­nal com en la del Paral·lel de prin­ci­pis del segle XX, l’artista s’enduia els favors del públic fent escarni dels pode­ro­sos. Com els antics bufons de la cort, però amb la bur­ge­sia que aplau­dia i pagava amb gust cada pixada fora de test.

En aquest sen­tit, Ribera té un argu­men­tari prou ampli com a filla de Guis­sona (Ver­si­o­nes par­ci­a­les de mi vida y mi glo­ria). En aquest segon tre­ball, aquesta com­po­nent de José y sus Her­ma­nas (Los ban­cos rega­lan sandwic­he­ras y cho­ri­zos, Arma de cons­trucción masiva i Explore el jardín de los Cárpa­tos) demos­tra més madu­resa. Aguanta tot el xou sola i sap alter­nar el dis­curs (sem­pre amb un petar­deig cons­tant) amb la cançó i les bai­xa­des al públic per posar-se’l a la but­xaca. El seu ves­tu­ari il·lus­tra molt bé la dimensió del seu tre­ball: és llu­ent i alhora pro­vo­ca­dor, amb refe­rents al caga­ner o a la More­neta, sense que vin­guin gaire a tomb. En rea­li­tat, qui en surt més escal­dat és la monar­quia i aquesta capa­ci­tat d’insa­ci­a­bi­li­tat. I els espec­ta­dors riuen també en sen­tir-se vícti­mes de les tra­ga­per­ras: perquè el tea­tre és com una màquina escu­ra­but­xa­ques: si ningú hi juga o ningú hi va, no té sen­tit la cre­ació (una cre­ació té sen­tit quan algú l’admira, l’escolta; no quan es crea des de la sole­dat de l’artista). I poques vega­des l’espec­ta­dor surt amb un premi que li hagi val­gut l’aposta. Ribera té molts gan­xos per aixe­car el públic i acon­se­guir un aplau­di­ment final ben sorollós. Els diners mouen totes les pas­si­ons, però l’art, també. I això tan bé ho sap Rodrigo Cue­vas com Glòria Ribera. Ella es farà uns farts de fer bolos. La seva actu­ació és una festa contínua. Que plo­rin els Bor­bons.

És d’aquells mun­tat­ges que, sovint, pas­sen des­a­per­ce­buts enmig d’una car­te­llera en què s’amun­te­guen pro­pos­tes de com­pa­nyies més cone­gu­des i que no té gaire opor­tu­ni­tats per ense­nyar-se. Carla Far­reny fa una peça molt íntima, que acon­se­gueix casar màgica­ment l’art de crear una gerra de fang en un torn i el seu exer­cici de tra­pezi. El ritme és vol­gu­da­ment lent i el repte de com­pa­rar-se amb Fang (també circ i argila), de Quim Girón, és d’alt risc.

Far­reny també juga amb els diver­sos ele­ments per mode­lar argila i aigua, par­tint d’una mirada molt més científica, acu­rada, analítica. L’acom­pa­nya un músic que intro­du­eix breus pis­tes de so electrònic, que com­bina en directe, i una càmera que per­met veure el tre­ball en pri­meríssim pla de les mans que domi­nen el fang fent anar el torn. Si Girón tre­ba­llava sobre una gran massa de fang i hi feia ver­ti­cals o es dis­fres­sava amb màsca­res gro­tes­ques, de manera simi­lar al Paso doble de Manel Bar­celó i Josef Nadj, Far­reny no pot uti­lit­zar la gerra per desen­vo­lu­par-hi la seva espe­ci­a­li­tat cir­cense. Però amb una sim­ple cita, com qui hi topa de casu­a­li­tat, acon­se­gueix jus­ti­fi­car i com­pa­rar l’argila aixe­cada per fer les parets d’una gerra amb el joc con­tra la gra­ve­tat dalt del tra­pezi. Tan sen­zill, tan net.

Un cop a dalt, tam­poc abusa de grans espec­ta­cu­la­ri­tats; més aviat juga de nou amb la ciència i l’equi­li­bri més fred, bus­cant superar la força que l’empeny avall amb gotes d’ener­gia sense sobre­salts. Després d’enga­nyar la gra­ve­tat de l’argila cons­truint una figura, repe­teix al tra­pezi aquest repte cap al buit.

Sense pres­ses ni ner­vis (apa­rent­ment) la peça acaba com l’artesà que posa el gerro al forn per con­so­li­dar-lo. El seu tre­ball artístic es con­fon amb una peça més de la pres­tat­ge­ria de ger­res que ha anat tre­ba­llant al seu par­ti­cu­lar obra­dor amb el públic obser­vant-la. Més enllà de la imatge mítica del film Ghost (és evi­dent el pla curt), el tre­ball amb ele­ments nobles ens tras­llada a Joan Català, amb peces com Pelat, Menar i 5.100 m/s. La seva sim­pli­ci­tat casa també amb la de Júlia Far­rero a Teia. Hi ha un secret silenciós que batega en aquests tre­balls intros­pec­tius i magnètics que, com el circ, bus­quen des­bor­dar la raó en el dese­qui­li­bri.

Sor­tir de l’armari i rei­vin­di­car el seu dret a viure sense estig­mes per una sin­gu­la­ri­tat als geni­tals. Aquest és el repte del mun­tatge que pre­senta el col·lec­tiu Que No Salga De Aquí. Tot i que al prin­cipi sem­bla que jugui al sen­sa­ci­o­na­lisme (com qui ense­nya una dona bar­buda) i a la fri­vo­li­tat (Què tens sota les cal­ces? és el títol del teòric rea­lity), el mun­tatge acaba incor­po­rant tes­ti­mo­nis gra­vats de per­so­nes inter­se­xu­als (aque­lles que, en néixer, no es cor­res­po­nen amb el sexe habi­tual de mas­cle o feme­lla i a les quals, gene­ral­ment, se’ls recons­tru­eix el cos exte­rior perquè coin­ci­deixi amb l’inte­rior). Avui, en què el ven­tall de sexu­a­li­tat és tan divers i en què més enllà del que aporti el físic cadascú es pot sen­tir d’una altra sexu­a­li­tat, la situ­ació de les per­so­nes inter­se­xu­als és com­plexa i, sor­pre­nent­ment, molt silen­ci­ada. Amb una nota­ble deli­ca­desa (si anul·lem els titu­lars sen­sa­ci­o­na­lis­tes ini­ci­als) es tracta el tema amb res­pecte i donant veu a les seves opi­ni­ons, als seus desit­jos i a la seva rei­vin­di­cació (sovint cas­trada).

Aquest cop de taula (amb un punt d’enginy, alter­nant les inter­ven­ci­ons gra­va­des en un grans mata­las­sos blancs amb les que inter­pel·len en directe) és empo­de­ra­dor. Fun­ci­ona com el #metoo de les denúncies d’abu­sos en l’art (cinema o arts escèniques) i per això el final, caval­cant metafòrica­ment cap a la lli­ber­tat de desig i pen­sa­ment, fa que el públic s’aixe­qui de la cadira per aplau­dir aquesta valen­tia. En rea­li­tat, és indi­fe­rent si els tes­ti­mo­nis i els intèrprets són inter­se­xu­als o no, el que compta és que s’exposa un cas i se’n fa ban­dera per alli­be­rar cos­sos i consciències i per treure l’estigma de ser dife­rent. En una soci­e­tat d’indi­vi­dus, l’altre sem­pre és dife­rent; és indi­fe­rent quina raó el fa dis­tint. Així de clar. Fora man­dra; tot­hom ha d’apren­dre de la rea­li­tat de l’altre i pro­var d’empa­tit­zar-hi. La peça és més un docu­men­tal de con­ferència esce­ni­fi­cat que un mun­tatge tea­tral, però, tot i això, la veri­tat expo­sada atrapa el públic, que subs­criu les opi­ni­ons i s’hi soli­da­ritza amb l’aplau­di­ment entu­si­asta final.