Les Hermanas Picohueso (Excalibur i altres històries d’animals morts) han apujat un esglaó el seu llistó. Al contrari dels que defineixen l’idiota com la persona incapaç de comunicar-se amb normalitat, ells s’alinien amb els grecs, que deien que l’idiota era aquell que no participava del bé públic. Per a les Picohueso, tan terraplanistes i aixafaguitarres simpàtiques com el primer dia (Ningú no va als aniversaris a l’estiu), el que interessa dels idiotes és que són els que combaten la inèrcia (sigui activament o obviant les obligacions burocràtiques). És un cant a una mena d’anarquia que es rebel·la amb èxit quan esclata a la petita pantalla amb personatges patètics de la teleescombraria (i en fan un ampli glossari com a preàmbul).

P-acte idiota és tota una homilia d’una nova religió. És una invitació a no pagar més l’increment de la llum (per exemple). A rebel·lar-se perquè no ens pregunten què pensem del porta a porta en la recollida de les escombraries, sobre la forma política de l’estat o a quin país volem pertànyer. Ho diuen amb la brometa de sempre, repetint el seu treball de cinema live (tot i que a Tàrrega es veia poc probablement per les dificultats de l’espai). El desplegament de pantalles és de màster. Ara, la pantalla d’enormes dimensions es desplega i pren formes de rostre, de bafarada, de boca, amb el seu particular humor i una filosofia extreta dels apunts de la facultat en una tarda de birres. I sí que hi ha una certa ridiculització de l’espectador, però amb una complicitat inequívoca, perquè no van de messies dogmatitzadores si no d’encaputxades terroristes anàrquiques.

Si La Calòrica es va atrevir a treure suc d’Els ocells d’Aristòfanes, les Picohueso, tiren de beta d’aquesta lectura d’idiota i en convoquen una religió que hauria de créixer exponencialment. La conferència vol ser una invitació a caure del cavall i a ser-ne devots fins a l’extrem. Potser no caldrà tallar-se un dit, (com asseguren que van fer les primers creadores, ara fa vint-i-tres segles) però rebel·lar-se a la racionalitat deu ser una de les accions més alliberadores que existeix. I potser estableix unes noves bases que permetin compartir idiotesa i riquesa entre la resta dels mortals. És mot bonic comprovar com la frescor de les Hermanas Picohueso segueix ben viva i com són capaces de fintar conceptes de prou embalum social i polític traient en pantalla la padrina. Hilarant i amb la dosi de mala llet per sortir-ne creient que, potser sí, hem de començar sumar-nos a la professió com un idiota més...

Gloria Ribera és la nostra Rodrigo Cuevas (Trópico de Covadonga), perquè li agrada l’extravagància, un vestuari kitsch i s’estima tant la música dels cuplets com Cuevas la folklòrica. En tots dos casos, els artistes, amb un respecte per les grans figures del seu gènere, utilitzen la música popular i la remasteritzen amb una altra sonoritat (molt més electrònica) i amb una lletra que serveix per rebentar el sistema del políticament correcte. Segurament, Cuevas és més músic i Ribera és més performer, però tots dos coincideixen a encendre un misto a l’ordre establert. Tant en la cultura tradicional com en la del Paral·lel de principis del segle XX, l’artista s’enduia els favors del públic fent escarni dels poderosos. Com els antics bufons de la cort, però amb la burgesia que aplaudia i pagava amb gust cada pixada fora de test.

En aquest sentit, Ribera té un argumentari prou ampli com a filla de Guissona (Versiones parciales de mi vida y mi gloria). En aquest segon treball, aquesta component de José y sus Hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Arma de construcción masiva i Explore el jardín de los Cárpatos) demostra més maduresa. Aguanta tot el xou sola i sap alternar el discurs (sempre amb un petardeig constant) amb la cançó i les baixades al públic per posar-se’l a la butxaca. El seu vestuari il·lustra molt bé la dimensió del seu treball: és lluent i alhora provocador, amb referents al caganer o a la Moreneta, sense que vinguin gaire a tomb. En realitat, qui en surt més escaldat és la monarquia i aquesta capacitat d’insaciabilitat. I els espectadors riuen també en sentir-se víctimes de les tragaperras: perquè el teatre és com una màquina escurabutxaques: si ningú hi juga o ningú hi va, no té sentit la creació (una creació té sentit quan algú l’admira, l’escolta; no quan es crea des de la soledat de l’artista). I poques vegades l’espectador surt amb un premi que li hagi valgut l’aposta. Ribera té molts ganxos per aixecar el públic i aconseguir un aplaudiment final ben sorollós. Els diners mouen totes les passions, però l’art, també. I això tan bé ho sap Rodrigo Cuevas com Glòria Ribera. Ella es farà uns farts de fer bolos. La seva actuació és una festa contínua. Que plorin els Borbons.

És d’aquells muntatges que, sovint, passen desapercebuts enmig d’una cartellera en què s’amunteguen propostes de companyies més conegudes i que no té gaire oportunitats per ensenyar-se. Carla Farreny fa una peça molt íntima, que aconsegueix casar màgicament l’art de crear una gerra de fang en un torn i el seu exercici de trapezi. El ritme és volgudament lent i el repte de comparar-se amb Fang (també circ i argila), de Quim Girón, és d’alt risc.

Farreny també juga amb els diversos elements per modelar argila i aigua, partint d’una mirada molt més científica, acurada, analítica. L’acompanya un músic que introdueix breus pistes de so electrònic, que combina en directe, i una càmera que permet veure el treball en primeríssim pla de les mans que dominen el fang fent anar el torn. Si Girón treballava sobre una gran massa de fang i hi feia verticals o es disfressava amb màscares grotesques, de manera similar al Paso doble de Manel Barceló i Josef Nadj, Farreny no pot utilitzar la gerra per desenvolupar-hi la seva especialitat circense. Però amb una simple cita, com qui hi topa de casualitat, aconsegueix justificar i comparar l’argila aixecada per fer les parets d’una gerra amb el joc contra la gravetat dalt del trapezi. Tan senzill, tan net.

Un cop a dalt, tampoc abusa de grans espectacularitats; més aviat juga de nou amb la ciència i l’equilibri més fred, buscant superar la força que l’empeny avall amb gotes d’energia sense sobresalts. Després d’enganyar la gravetat de l’argila construint una figura, repeteix al trapezi aquest repte cap al buit.

Sense presses ni nervis (aparentment) la peça acaba com l’artesà que posa el gerro al forn per consolidar-lo. El seu treball artístic es confon amb una peça més de la prestatgeria de gerres que ha anat treballant al seu particular obrador amb el públic observant-la. Més enllà de la imatge mítica del film Ghost (és evident el pla curt), el treball amb elements nobles ens trasllada a Joan Català, amb peces com Pelat, Menar i 5.100 m/s. La seva simplicitat casa també amb la de Júlia Farrero a Teia. Hi ha un secret silenciós que batega en aquests treballs introspectius i magnètics que, com el circ, busquen desbordar la raó en el desequilibri.

Sortir de l’armari i reivindicar el seu dret a viure sense estigmes per una singularitat als genitals. Aquest és el repte del muntatge que presenta el col·lectiu Que No Salga De Aquí. Tot i que al principi sembla que jugui al sensacionalisme (com qui ensenya una dona barbuda) i a la frivolitat (Què tens sota les calces? és el títol del teòric reality), el muntatge acaba incorporant testimonis gravats de persones intersexuals (aquelles que, en néixer, no es corresponen amb el sexe habitual de mascle o femella i a les quals, generalment, se’ls reconstrueix el cos exterior perquè coincideixi amb l’interior). Avui, en què el ventall de sexualitat és tan divers i en què més enllà del que aporti el físic cadascú es pot sentir d’una altra sexualitat, la situació de les persones intersexuals és complexa i, sorprenentment, molt silenciada. Amb una notable delicadesa (si anul·lem els titulars sensacionalistes inicials) es tracta el tema amb respecte i donant veu a les seves opinions, als seus desitjos i a la seva reivindicació (sovint castrada).

Aquest cop de taula (amb un punt d’enginy, alternant les intervencions gravades en un grans matalassos blancs amb les que interpel·len en directe) és empoderador. Funciona com el #metoo de les denúncies d’abusos en l’art (cinema o arts escèniques) i per això el final, cavalcant metafòricament cap a la llibertat de desig i pensament, fa que el públic s’aixequi de la cadira per aplaudir aquesta valentia. En realitat, és indiferent si els testimonis i els intèrprets són intersexuals o no, el que compta és que s’exposa un cas i se’n fa bandera per alliberar cossos i consciències i per treure l’estigma de ser diferent. En una societat d’individus, l’altre sempre és diferent; és indiferent quina raó el fa distint. Així de clar. Fora mandra; tothom ha d’aprendre de la realitat de l’altre i provar d’empatitzar-hi. La peça és més un documental de conferència escenificat que un muntatge teatral, però, tot i això, la veritat exposada atrapa el públic, que subscriu les opinions i s’hi solidaritza amb l’aplaudiment entusiasta final.