“L’inversor no mourà mai un dit per salvar les restes”

Cada jaciment és un cas específic. Però és cert que ha baixat el nivell de sensibilitat i el grau d’implicació de l’administració, que estava disposada a invertir en projectes que fossin una garantia per a la conservació de les restes. Coses que als anys vuitanta semblava que ja no s’haurien de fer més, després s’han anat fent. El cas del Parc Central va ser un moment clau de canvi del paradigma: van decidir que de cap de les maneres es modificava el projecte i que les restes s’havien d’adaptar al projecte de construcció de l’edifici i no a l’inrevés. A Calella ha passat exactament igual; i també és el mateix que va passar a la Sagrera, a Barcelona, i en altres espais. Ara mateix ningú no defensa l’autonomia de l’arqueologia o del patrimoni històric, sinó que es defensa que les inversions urbanístiques, que molt sovint són especulatives, són les que prevalen i manen. És una equivocació, perquè en realitat les restes, ben tractades, tenen un valor afegit. Però això implica que s’ha de fer l’excavació abans de redactar el projecte. És la mateixa història que ja vam explicar als anys vuitanta i noranta: que, igual que es fan sondejos geològics abans de dissenyar els fonaments d’un edifici, en les zones arqueològiques s’haurien de fer sondejos arqueològics per saber si hi ha restes que condicionaran l’edifici. I si descobreixes les restes i l’arquitecte que fa el projecte té la documentació d’aquestes restes, podrà dissenyar, per exemple, un vestíbul maco que integri les troballes. Em sembla increïble que després de tants anys, després de 40 anys, no ens hagin entès o no hàgim sabut explicar-nos. Els polítics no han entès que en realitat un mosaic romà o unes altres restes romanes són un valor afegit, sempre que el projecte arquitectònic encara no estigui tancat. Aleshores l’arquitecte ja pot redactar el projecte distribuint els espais de manera que incorporin el conjunt arqueològic com un element de prestigi. A la Part Alta de Tarragona aquesta ha estat la política: per qualsevol resta que apareix, sigui medieval, sigui del XVIII..., la primera cosa que fa el propietari del local és fer netejar les parets a veure què en surt. I, quan ja sap què en surt, l’arquitecte fa el projecte i el disseny del local; no a l’inrevés. Això, que a la Part Alta de Tarragona s’ha entès per part dels propietaris tan clarament, quan treballem amb la construcció d’habitatge massiva a tot Catalunya, no passa.

La llei del patrimoni és molt clara, però feta la llei, feta la trampa! La llei diu que s’ha de fer una excavació, que s’han de protegir les restes i que la comissió de Patrimoni ha de donar una solució respecte a la protecció de les restes, tutelada per la direcció general [del Patrimoni Cultural]. Quin és el problema? Si el constructor arriba amb el projecte ja fet i n’ha de fer un de nou quan es descobreixin restes, diu que li costa massa diners, i les deixen al soterrani o posen qualsevol pedaç i aire. Ni el promotor es beneficia de les restes ni les restes són tractades adequadament. La llei de patrimoni diu que les restes s’han de conservar però des del punt de vista legal qui defineix el concepte de conservació de les restes és la direcció general de Patrimoni; o sigui, és l’administració. I a l’administració el que li va semblar que feia al Parc Central era conservar les restes. A partir d’aquí qualsevol situació és factible. Què és el que està passant? Que, als grans inversors, l’administració, tradicionalment, els ha dit sempre que sí. En canvi, si ets un petit inversor, i vols posar un ascensor en una petita casa del centre històric, normalment l’administració et trinxarà. Conec casos de particulars que han hagut d’abandonar la idea de posar un ascensor a la seva petita caseta de la Part Alta de Tarragona per les traves que els ha posat l’administració. En canvi, en aquesta mateixa situació, si es tracta d’una immobiliària important, té carta blanca per fer el que vulgui. Hi ha diferent vara de mesurar per part de l’administració. El cas de Calella entra dins aquesta dinàmica. Casualment, quan els interessos són de les grans corporacions, es troben solucions que són sempre perjudicials per a les restes.

La solució ideal seria que els impulsors del centre comercial tinguessin una mica més de vista i entenguessin que les restes arqueològiques són un valor afegit, si les integren bé. Imagina’t el vestíbul del centre comercial integrant les restes arqueològiques, amb uns panells explicatius... Això és fantàstic, és un valor incorporar elements positius. Però, en canvi, aquesta gent ja tenen el projecte fet, la valoració econòmica ja està lligada i el negoci va per una altra via. Això és preocupant, perquè vol dir que no hem aconseguit que la societat ho entengui. Almenys és fantàstic que finalment la gent es mogui i hi hagi aquesta plataforma veïnal de Calella. Estic content del que han fet, tenen raó i m’encantaria que l’administració els donés també la raó i desplacés el projecte. Però dubto molt que ho faci perquè seria un precedent que a Catalunya no ha passat mai: que s’hagi modificat un projecte en inversió de sòl. Un gran inversor no ha mogut mai un dit i no ha modificat mai el projecte per salvar les restes arqueològiques.

No, encara ha empitjorat. Perquè als anys vuitanta encara enteníem que hi havia una responsabilitat col·lectiva. Per exemple, existia el TED’A (Taller Escola d’Arqueologia), que va fer grans inversions per incorporar l’arqueologia a la ciutat de Tarragona. A Girona, amb la rehabilitació del call jueu, qualsevol element arqueològic que apareixia es va anar integrant. Aquestes són polítiques que han estat establertes des de fa molts anys. Què ha passat? Que aquest sentit d’interès públic ha desaparegut.

Perquè ara s’està privatitzant tot. Tots els interessos són privats i qui mana és el sector privat. Com li has de dir a un inversor privat que si li surt una vil·la romana en una obra ha de modificar el projecte? No ho fa de cap de les maneres. En aquest tarannà estem.

És molt fàcil de solucionar. L’administració té directament a la mà la solució. La llei protegeix el patrimoni, però l’administració mai no ha assumit un treball tècnic. El Servei d’Arqueologia de la Generalitat en realitat l’únic que fa és tramitar permisos, però no hi ha una política arqueològica de tractament de restes per part de la Generalitat. En realitat no hi ha estat mai, com a política estructural. Hi ha hagut alcaldes singulars que han tingut interessos a la seva ciutat i han promocionat determinades polítiques. La resta ha estat una inèrcia: una burocràcia que s’anava reelaborant i unes comissions de patrimoni que estaven nomenades substancialment per la direcció general –el director general és qui nomenava directament la major part dels membres de la comissió. I aquesta gent deia el que li deien que havia de dir. Això ha estat històricament així. Una qüestió és la conservació de les restes, i des del punt de vista legal en principi s’han de conservar. I si es desmunten i es mouen de lloc s’ha de fer un informe justificatiu. Per tant, algun arqueòleg ho ha de justificar, ha de signar un paper dient que les restes no són prou importants, i la comissió de Patrimoni, a més, ho ha d’avalar. Quin és el problema? Que, com que la comissió de Patrimoni la nomena bàsicament el director general, són faves comptades; els tècnics diran el que digui el director general i, si s’han de tapar el nas per votar que sí a qualsevol cosa, ho faran. Això ha passat històricament. El cas més espectacular dels darrers anys és el teatre romà de Tarragona.

El del teatre romà és el projecte més absurd que podem imaginar. I és simptomàtic, primer, que hagi estat aprovat per la Generalitat (o sigui, per l’administració que el tutela) i, segon, que hagi estat premiat pels arquitectes de Tarragona. És un despropòsit de grans dimensions, perquè suposa una agressió directa al jaciment: les restes s’han hagut de tapar perquè l’oxidació del ferro estava tacant les poques restes que queden del teatre. Legalment, és una incongruència jurídica perquè està en contra de la llei de patrimoni de la Generalitat i també de la llei de patrimoni de l’Estat: en un bé declarat d’interès cultural com és el teatre romà no pots posar-hi una escultura moderna a sobre. Ni per materials, ni per forma... El destí d’aquestes estructures de ferro serà, tard o d’hora, desmuntar-les i fer un projecte de restauració de les pedres que estaran tacades. És tan incongruent!

Per com ha anat el projecte. La història d’aquest projecte comença quan era conseller de Cultura Santi Vila. Ell ja cita en el seu llibre de memòries l’arquitecte Toni Gironès, a qui considera un arquitecte genial. Aquest arquitecte ja havia fet un projecte amb estructures de ferro, no tan agressiu, al jaciment romà de Can Tacó, [entre Montornès del Vallès i Montmeló]. I el conseller va considerar que era un gran projectista i que [Gironès] es mereixia un nou projecte. Si el conseller demana que s’encarregui un projecte a un arquitecte, doncs es fa i se li encarrega. Gironès va presentar un projecte que, en principi, no va agradar a cap dels tècnics. Però el conseller va dir que s’havia de respectar la creativitat de l’arquitecte i ràpidament això va ser una roda que va anar, com una piconadora, resolent tots els problemes. Fins que va arribar un punt en què dos tècnics municipals de Tarragona van fer un informe negatiu i això va aturar el procés. A més, el projecte s’havia fet amb l’1% cultural, i això vol dir que es va haver d’enviar a Madrid per aprovar-lo. Foment, sorprès amb aquell projecte, va preguntar: “De veritat voleu fer això?” I la Generalitat va dir que sí. El projecte estava aturat i es perdien els diners del Ministeri de Foment si no tirava endavant. Finalment, va ser Joan Menchón [arqueòleg municipal i cap tècnic de gestió de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona] qui va signar un informe positiu per a l’aprovació. Al final tot això és el que ha provocat aquesta aberració al teatre romà. Els tècnics fan un “sí, senyor” al polític de torn, per això surten aquestes aberracions. Amb el jaciment de Calella passa el mateix, perquè és una empresa, un centre comercial, que té accés a les estructures polítiques, i davant d’això els tècnics no hi poden fer res.

Perquè en realitat vivim en un miratge. Ens creiem que els polítics realment pensen el que diuen, i no és així. Quan els polítics diuen que els importa molt l’arqueologia no és cert, és un tema que no els interessa. En el moment en el qual estem, sigui per la pandèmia o per mil altres coses, no els preocupa l’arqueologia. Sí que han de fer llàgrimes de cocodril davant la premsa quan succeeix un desastre com aquest, però per un polític és més problemàtic modificar la plantilla del funcionariat per un problema d’aquest tipus. No és cert que els polítics tinguin interès pel patrimoni. I una persona com Joan Menchón els és molt útil, perquè és un “sí, senyor”. Quan el conseller de Cultura volia que l’Ajuntament aprovés la intervenció al teatre romà, necessitaven un tècnic que digués “sí, senyor”, i aquest va ser Joan Menchón. Amb un simple informe, qualsevol monument o edifici o conjunt protegit es desprotegeix en cinc minuts.

Efectivament. Molt pocs tècnics són capaços d’assolir una posició de força enfront dels polítics. Ja ho puc entendre, perquè és molt humà: si el director general o el polític diu que vol una solució per a determinat projecte, és complicat per al cap del servei enfrontar-s’hi, i no ho farà. Ens trobem que el dia a dia administratiu representa una feinada (els permisos d’excavació, la inspecció bàsica de qualsevol obra en àrees arqueològiques...). Tot això genera una burocràcia immensa i fa que els problemes reals no siguin discutits. El problema no és que no hi hagi una llei de patrimoni, que hi és, sinó que no hi ha el sentiment d’assolir cap tipus de risc per part de tot el sistema, no només dels tècnics. El sistema està pensat intencionalment perquè, quan un polític vol alguna cosa, aquesta prosperi. No és ni tan sols un problema d’inversió.

És falta de polítiques. No hi ha una estratègia global de cap tipus. Això no és un problema només de la Generalitat, sinó que estem en una situació en la qual no hi ha política de país. La crisi estructural en la qual estem immersos ha fet que ara mateix la gent pensi a sobreviure i tirar endavant; hi ha una burocràcia galopant que cada vegada ens està menjant més, i falta una reflexió global. En el passat això s’havia produït. Els que tenim certa edat vam arribar a viure l’Assemblea de Catalunya, que en el seu moment va ser una temptativa de construir una política enfront la dictadura de Franco. L’Assemblea de Catalunya va ser una reflexió col·lectiva. Avui dia, a Tarragona, per exemple, si l’Ajuntament no té una idea clara de quina és l’estratègia que ha de seguir la ciutat respecte al conjunt arqueològic, no hi ha cap solució. Però els problemes són generals. A Barcelona, un exemple increïble i sorprenent és el de l’antic mercat del Born, amb les restes arqueològiques del setge de Barcelona, que tenen una implicació històrica, cultural i política fantàstica. Realment el projecte és excel·lent. Ara bé, fora del mercat hi ha unes taques en el paviment que marquen la posició dels murs; a una zona d’un pàrquing on sortien aquestes mateixes restes es van destruir. I això va ser el 1992. O el col·lector del Bogatell, a Barcelona, on es va arrasar tot un tros de les estructures de les fosses de la ciutadella que apareixien allà i s’ho van menjar tot... La política arqueològica sempre ha estat erràtica.

La perspectiva de futur és bastant poc esperançadora. No crec que l’administració canviï d’actitud, perquè les dinàmiques de burocratització en les quals estem immersos s’han multiplicat per dos amb la pandèmia. Això vol dir que els tècnics de l’administració estan condemnats a gestionar processos administratius sense tenir cinc minuts per aturar-se i pensar en una proposta global i en què s’hauria de fer i què no. El problema no depèn del fet que es contracti més gent, que també; el problema és que necessitem un canvi d’actitud. Hem de recuperar la perspectiva dels vuitanta i entendre que l’arqueologia no és un inconvenient per al desenvolupament econòmic sinó tot el contrari, és un valor afegit. I que en qualsevol construcció, si està en una zona arqueològica, abans que el projecte s’han de fer els sondejos arqueològics perquè l’arquitecte pugui fer el projecte sabent què és el que hi ha a sota. Fins que no s’entengui això, malament. Això no suposa cap cost addicional, sinó canviar l’ordre en el qual es produeixen els fets. Però no hem assolit aquest nivell bàsic.

És per aquesta suma de projectes equivocats, com ara el del teatre romà, l’aqüeducte, l’amfiteatre... En general es pensa que tenint Icomos [l’organisme assessor de la Unesco en temes de Patrimoni de la Humanitat] a favor ja estem salvats, i ens pensàvem que, pel fet que el president d’Icomos a Espanya viu a Tarragona, això ja era una garantia i ens protegiria. Però això és no entendre com funcionen les coses. Actualment, han perdut la seva categoria de béns distingits com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco tres monuments. El 2007, va ser la reserva d’òrixs, a Oman, i va ser perquè van decidir que la reserva, on vivien 450 òrixs que garantien la continuïtat de l’espècie, era una zona on es podien fer exploracions petrolíferes: de 90.000 metres van passar a 2.500 metres quadrats de reserva. La resta es va destinar a explotació petroliera. I ara queden pocs animals i l’espècie ja està en extinció. La segona que va perdre la distinció de la Unesco va ser el paisatge cultural de la vall de l’Elba, a Dresden, Alemanya; el govern regional va decidir construir un pont d’autopista que travessa tot el territori, amb quatre carrils, i el 2007 li van retirar el títol. I la darrera ha estat recentment a Liverpool: també a causa de projectes especulatius urbanístics que es van desenvolupar per sobre del conjunt arqueològic. El que s’ha notat en els darrers anys és que hi ha més sensibilitat per part del Centre de Patrimoni Mundial de la Unesco. A Tarragona, ja tenim dos o tres avisos, preguntant què està passant.

No, perquè tot depèn de la relació de força entre els ambaixadors dels països davant la Unesco, que són els que decideixen. En el cas de Liverpool, crec que van ser 12 vots a favor, 4 en contra i 2 abstencions.

Sí, és molt greu. Crec que ens hem de preguntar què necessitem per al futur. Primer, que els polítics s’ho creguin; fins que no tinguem polítics que assumeixin realment la importància del patrimoni històric en les nostres ciutats, no hi haurà res a fer. I dos: que els tècnics que assessoren aquests polítics siguin conseqüents amb les seves idees i defensin realment el patrimoni; que no canviïn d’opinió en funció del que vol el polític. I, si a un polític se li ha de dir que no, es diu que no. Ja sé que aquest exercici és molt difícil per a un funcionari, però al cap i a la fi la funció pública té el lloc garantit per poder parlar seriosament d’aquesta manera. Si ara preguntes a la cap del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, Maite Miró, què opina del projecte del teatre, segur que no et respon.

Efectivament. Als anys vuitanta teníem una percepció per part dels tècnics i dels polítics molt més clara. I la prova és el TED’A, que continua sent un referent, tot i que fa anys [el 1990] que va desaparèixer. Com és possible que no hagi sortit res més de nou?

Ha baixat perquè estaven molt lligades a la construcció. També es cert que el patrimoni arqueològic de Tarragona cada vegada s’està esgotant més. La major part de les àrees arqueològiques importants ja estan excavades. Però aquestes 2.000 excavacions han estat gestionades en funció dels interessos immobiliaris i no han seguit cap tipus de lògica científica. I el resultat és que, de les 2.000, només han aportat material unes 250. O sigui, la major part de les excavacions no han aportat informació sensible perquè no s’ha excavat íntegrament, s’hi ha fet una llosa a sobre..., per motius diferents.

Aquí també tenim els nostres pecats. L’arqueologia de Tarragona, tot i que tenim una universitat [URV] i un institut d’arqueologia [l’ICAC] i que s’estan produint molts articles, tesis i llibres, crec, com a part implicada –reconec la meva part de culpa–, que no hem estat capaços d’integrar clarament Tarragona en el panorama internacional de referència. L’arqueologia actualment es troba en una situació de crisi estructural, a Catalunya i a l’Estat. Aquesta globalització que ens ha arribat de forma tan sobtada, lligada a internet i a la intercomunicació, ha fet que les humanitats s’hagin acabat refugiant en els estudis locals. La major part de l’arqueològica clàssica que es fa ara a Catalunya i a Espanya és història local. Defenses el teu petit territori, i sortir a fora, a Itàlia o on sigui, ja no es dona tant. En els darrers congressos arqueològics, el que es presentava de Tarragona eren estudis locals. I això és una limitació tremenda.

Malgrat tots aquests problemes, estem en un moment meravellós, perquè tot el que era la construcció que es va fer al segle XX està en crisi, està col·lapsat. Tot el que s’havia fet als anys setanta i vuitanta sobre el model d’interpretació de les ciutats romanes ja sabem que s’ha de refer. Per tant, estem en un moment perfecte. Els que ja tenim una certa edat, però encara no ens hem oxidat, podem contribuir a crear la nova interpretació del segle XXI, que és la que està per fer. I el que ens falta com a universitat és trobar el mecanisme d’implicar els joves estudiants en la construcció del nou paradigma, perquè han d’entendre que això serà part del seu futur. L’arqueologia continua sent un element de memòria col·lectiva. Des de la vida acadèmica, hem de contribuir al fet que els joves participin en la creació d’una nova cultura arqueològica.