Els 21 primers combats

La Mercè Rodo­reda de des­crip­ci­ons dels jar­dins com a fórmula per defi­nir de les rela­ci­ons dolo­ro­ses que rara vegada troba l’amor, va tri­gar molt temps a exor­cit­zar els mals de la Guerra Civil dibui­xant-ne els seus vorals. Ella en va patir les con­seqüències per activa i per pas­siva, i s’hi va dei­xar anar com en la lite­ra­tura. Amb exili inclòs i misèria tre­ba­llant de cosi­dora, men­tre es delia per escriure con­tes i novel·les i enviar-les al seu edi­tor Joan Sales. L’adap­tació és per a tot tipus de públic però és cert que pot fer molt bon ser­vei a les pro­gra­ma­ci­ons esco­lars perquè parla d’una autora habi­tual en els lli­bres dels alum­nes dels ins­ti­tuts. Tot just arrenca volada. Es va estre­nar a Igua­lada (la casa de Farrés Brot­hers i també de bona part de la com­pa­nyia artística). I aspira a man­te­nir-se en reper­tori alguns cur­sos més per aga­far l’embran­zida del boca-ore­lla. Ara per ara, signa la pri­mera ronda de gira per Cata­lu­nya.

Farrés Brot­hers s’ha atre­vit a adap­tar una de les peces incòmodes de Mercè Rodo­reda. Ho fa tras­lla­dant a l’escena les imat­ges (més, sovint, que les pròpies parau­les de l’escrip­tora), que evo­quen una sor­di­desa i una neces­si­tat d’aga­far aire a glo­pa­des, com a qui li falta res­pi­ració després d’haver estat amb el cap sota l’aigua massa estona. Biel Ros­sell (acom­pa­nyat de Biel Serena, que hi posa l’espai sonor en directe) és l’Adrià Gui­nart, que deci­deix esca­par-se de casa i anar a la guerra. En rea­li­tat, vol anar a des­co­brir món sense les cros­ses de la família. De seguida, s’adona que la guerra és un lloc inhòspit, tòxic, i pre­fe­reix vaga­re­jar (sobre­viure) vol­tant-hi. Per això, tot i el títol, no hi ha pràcti­ca­ment trets. Les bom­bes res­so­nen lluny; només veu les con­seqüències, les cases fume­jant, els cos­sos surant per l’Ebre, els sots dels obu­sos. L’obra és plena d’anònims per­duts, sense esma pel dolor de les pèrdues contínues, per una des­es­pe­ració agònica.

La clau del tre­ball és jugar amb l’actor a escena per estal­viar-se des­crip­ci­ons i jugar amb les el·lipsis core­ogràfiques per reta­llar capítols sen­cers. La lite­ra­tura més poètica s’enlaira com a Canto jo i la mun­ta­nya balla trans­me­tent la flaire del text tot ballant-la. I sí, les tor­si­ons de Ros­sell fent d’arbre que es des­ar­rela o pro­jec­tant ombres gro­tes­ques de les veus adul­tes que el volen alliçonar i de les quals des­con­fia sem­pre trans­por­ten a una poètica des­es­pe­rada, de mans angu­lo­ses (com les pin­tu­res d’Egon Schi­ele, pin­ta­des al carbó). Hi ha una bui­dor ado­les­cent que fa coin­ci­dir l’actor amb el per­so­natge, tot i viure situ­a­ci­ons molt dife­rents i que tras­lla­den al Ricard de 3r amb l’actor Quim Àvila, con­ver­tint-se de víctima a botxí, com el rei des­fi­gu­rat de Shakes­pe­are.

L’espai a Quanta, quan­tra guerra és orgànic i con­cep­tual. És la sorra d’on s’escapa l’Adrià i que va escam­pant sobre el linòleum blanc (com qui embruta les pla­nes del seu die­tari vital). És el cubell d’aigua d’on emer­geix el somni i el desig per Eva; és el foc que crema el mons­tre; o la poma que repre­senta la noia i una taula que es trans­forma en porta, mirall, butaca, tomba... La cons­trucció d’aquest uni­vers s’adapta com un guant a la mà, perquè res­se­gueix la rudesa de la fusta, com la Colo­meta, ho feia amb els dibui­xos de l’escala i les molles de pa de sobre la taula, espe­rant qui sap què. La vida arros­sega els per­so­nat­ges rodo­re­di­ans i ells pro­ven de sub­sis­tir-hi, d’emmot­llar-s’hi, sense voler fer gaire fressa, ni moles­tar ningú.

L’espai sonor és un altre dels encants de la peça perquè acom­pa­nya sovint com una sin­to­nia vita­lista, però també calla per trans­me­tre la bui­dor en els moments de més cru­esa. Perquè la peça res­se­gueix la cru­esa de la novel·la. Si el text s’ha lle­git abans, s’entén millor el sig­ni­fi­cat de cada qua­dre (tras­pas­sat a core­o­gra­fia o mímica). Si és la pri­mera topada amb l’obra, con­vida a lle­gir-la poste­ri­or­ment per enten­dre la pro­fun­di­tat dels pous per on tran­sita l’Adrià Gui­nart. L’obra té aque­lla ambició enco­ma­na­dissa; és entu­si­asta. Amb el rodatge, ani­ran apa­rei­xent els mati­sos i es podrà veure encara més el per­so­natge i menys l’actor (que mira de fit a fit el públic amb natu­ra­li­tat i molta valen­tia).

Hi ha una Mercè Rodo­reda més enllà dels jar­dins de Sant Ger­vasi. L’escrip­tora de La plaça del Dia­mant, que també va voler fer for­tuna al tea­tre amb La senyora Flo­ren­tina i el seu amor Homer, té un cos­tat fosc que supura fel i s’exposa molt vul­ne­ra­ble. Com a La mort i la pri­ma­vera, aquesta Quanta, quanta guerra fuig dels qua­dres més èpics de la lluita i torna a radi­o­gra­fiar els esvo­rancs de les bom­bes fets al camí. Com a Et vindré a tapar, pro­posa un viatge íntim, des­es­pe­rat, de desigs i frus­tra­ci­ons sense reser­ves, posant el cor a la gra­e­lla enmig d’una guerra entre ger­mans, casa a casa, poble a poble. Rodo­reda, amb la sen­si­ble mirada que li va pro­por­ci­o­nar l’exili i les pèrdues, fa un retrat cru de la rere­guarda. Dar­rere els cos­sos hi ha les ànimes que ella retrata. Ara, amb una cru­esa pal­pa­ble. La pro­posta de Farrés Brot­hers, que ense­nya aques­tes feri­des físiques i psíqui­ques, con­vida a abraçar els per­so­nat­ges i donar-los escalf a la vora del foc de casa. Dei­xar que s’expres­sin i escol­tar-los en silenci.