Cançons i retalls de vida

El 2018, Miquel Pujadó va publicar un CD doble titulat 35 anys, per al qual va tornar a gravar, amb més ofici i bona companyia instrumental, algunes de les seves primeres cançons, incloses totes les del seu primer disc, El temps dels fanals en flor (1982). En realitat, els trenta-cinc anys eren aproximats, perquè ell mateix titulava el text de presentació Trenta-cinc anys... i una mica més, tenint en compte que havia començat a escriure cançons als 14 anys i a fer les primeres actuacions destacades als 16 o 17.

Aquest terrassenc nascut a Madrid fa 62 anys publica ara De foc i de vellut (Microscopi), el seu primer disc amb cançons noves des d’A contraveu, aparegut el 2010. Però aquest nou treball també commemora el 40è aniversari d’aquell primer disc del 1982 amb les quatre últimes cançons: quatre temes amb “elements autobiogràfics”, que formen una secció especial dins del disc titulada Retalls de vida (un cop d’ull al retrovisor). Entre aquestes quatre cançons n’hi ha dues de noves, Aquell temps de la Jazz Cava –i la seva continuació instrumental amb molt de swing: Jazz Cava Reprise– i Retalls de vida, més dues versions de cançons clàssiques de la seva primera època, A Terrassa hi ha una plaça i Soc un peix de terra endins. Aquesta secció, gravada a l’Auditori Municipal de Terrassa amb un estudi mòbil, ha estat arranjada per Marcel Casellas i el pianista Antoni-Olaf Sabater, i inclou la col·laboració de músics de la gran escola jazzística terrassenca, com ara Pep Coca, Adrià Font, Josep M. Farràs i Joan Albert, a més del saxofonista i clarinetista Xavier Figuerola, el guitarrista Alfons Rojo i el trombonista John do Buclet.

Les altres dotze cançons de De foc i de vellut han estat elaborades amb el productor, arranjador i multiinstrumentista Xavier Batllés (Orquestra Mirasol, La Rondalla de la Costa, etc.), el sastre que ha vestit les cançons amb l’ajuda d’una dotzena d’instrumentistes i algunes aportacions vocals: Pujadó fa un duet amb l’actriu i cantant Aina Sánchez (Dagoll Dagom) a la cançó Records divergents, que ofereix dos punts de vista diferents per explicar una mateixa nit; i a Un rei d’ocasió, una “ucronia humorística amb aires de rumba”, també intervenen en la part dialogada Aina Sánchez i l’actor Ferran Frauca, més la guitarra experta de Pedro Javier González. La cançó explica una història “sobre una forma de govern ja desapareguda en el moment en què el narrador troba per casualitat als Encants un monarca acabat de descongelar i té la mala idea d’endur-se’l a casa”. “Amb una mica de sort aniré a veure en Valtònyc a Bèlgica”, diu Pujadó amb la trista ironia de saber que no són bons temps per dir que el rei va despullat (o que és un bandarra). També s’escolta la veu de l’actriu Olga Suárez, recitant el poema clàssic de Ramon Muntaner, a la introducció de Soc de la mata de jonc, en què també canta Inma Ortiz.

“Tenia moltes ganes de fer cançons noves i, en aquest sentit, la pandèmia dels collons m’ha anat, entre cometes, bé, perquè he pogut dedicar més temps a la composició”, explica Pujadó, que en els últims anys ha estat molt actiu en diversos fronts: component cançons per a altres artistes –entre les més recents, Els dibuixos del teu rostre, per a Dyango–; concebent l’espectacle i el disc col·lectius Maragall, paraula viva, i homenatjant un dels seus grans referents al disc Brassens, llum i ombra, però també publicant novel·les juvenils i difonent la història de la poesia en cançons, en sessions que, abans de la pandèmia, feia sovint per instituts de tot el país, i que van acabar també donant forma a un altre llibre: Poemes de capçalera. A més, Pujadó, filòleg de formació, també ha adaptat alguns dels títols de la col·lecció juvenil “Clàssics a mida” de Barcanova, com ara Curial i Güelfa, Els miserables i Tirant lo Blanc.

Aquest cantautor lliurepensador continua treballant al seu aire, sense pressions de cap tipus, tampoc les estilístiques: “Quan em pregunten quina mena de música faig, jo sempre responc: no ho sé, faig cançons. Soc com un pintor que pinta en cada moment amb els elements que té més a l’abast.”

Com a primer single del disc s’ha triat una cançó de títol provocador en aquests temps de revoltes: És fàcil dir-se anarquista. “L’anarquia no és el caos,/ és l’ordre menys el poder./ És no empassar-te gripaus/ com aquell qui pren cafè./ No és la bomba, la pistola/ ni l’odi de l’amargat,/ és l’escola de la llibertat”, canta Pujadó. “Hi ha tantes anarquies com anarquismes. Jo sempre he estat al marge de la cosa gregària, dels grups, i per a mi tant Brassens com Perec són anarquistes, però de manera diferent”, explica aquest home profundament influït per la chanson i la cultura francesa menys convencional. “L’anarquia seria ideal sempre que l’individu pogués evolucionar per fer-ho possible, partint de la idea que l’anarquisme no és fer allò que et surti dels nassos: és autocontrol. Evidentment, jo explico tot això intentant que el resultat sigui atractiu des d’un punt de vista musical. No faig tesis doctorals i, a més, sovint utilitzo la ironia, perquè soc fill d’un tipus de cançó francesa narrativa i amb humor, la de Brassens o Léo Ferré.”

El dia 1 d’abril, Miquel Pujadó actuarà al centre cívic La Sedeta de Barcelona, i també ho farà el 7 de maig al Harlem Jazz Club de Barcelona, en el marc del festival Barnasants.